Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

David Verdaguer: “Un actor és interí tota l’estona”

L'actor estrena ‘Uno para todos’ al cinema, ha gravat una segona tongada de ‘Tabús’ per a TV3 i prepara el retorn al teatre amb ‘El mètode Gronholm’

L'actor David Verdaguer.
L'actor David Verdaguer.

L’última vegada que David Verdaguer (Malgrat de Mar, 1983) va pujar a un escenari va ser fa gairebé tres anys, amb el musical La importància de ser Frank, al TNC, al Poliorama i en un munt de bolos... Ara, just després de gravar la segona temporada de l’iconoclasta Tabús, a TV3, acaba de començar els assajos d’El mètode Gronholm (“Estem apostant per coses noves!”, comenta, amb humor), que estrenaran al novembre al Poliorama, amb Sergi Belbel com a director, Enric Cambray, Marc Rodríguez i Mar Ulldemolins. Acaba d’estrenar el film Uno para todos, però ell es considera, per sobre de tot, actor de teatre.

Pregunta. Se sent un home de teatre...

Resposta. He fet de tot dins del teatre: pastorets, de pallasso a comunions, teatre de carrer, la companyia El Nacional no ens vol, de la qual tothom deia “oh, quin nom més bo”, però ningú ens venia a veure... Després vaig fer de visionador (els que miren la tele) per a l’APM?, i Carles Capdevila (en pau descansi) em va dir si volia fer de reporter, i allà va començar el personatge del reporter amb bigoti. Però el teatre sempre m’ha acompanyat, el teatre és pan para hoy y pan para mañana. El cinema i la tele… m’encanten, però t’omplen més la butxaca que l’ànima.

P. El cinema no li omple l’ànima?

R. Sí… també, però perquè he tingut la sort increïble de fer pel·lis fantàstiques. Em sento un privilegiat a sac!

P. Què té d’especial Uno para todos? El fa sentir una mica Merlí?

R. No, tot i que, igual que l’Aleix, el meu personatge, el Merlí també era bo en la seva feina, però amb molts drames personals. La pel·li és megasenzilla: un professor arriba a un poble a fer de substitut. Però després hi ha girs i els bons no són tan bons, els dolents no són tan dolents, hi ha una història d’amor que no ho és, el professor que és perfecte a l’aula però un imbècil a la seva vida… El director [David Ilundain] diu que és com un western: els cowboys maten penya, aquest foraster intenta educar bé la gent i després agafa el seu cavall i se’n va. És com un Lucky Luke.

P. Ser interí ja és un drama…

R. Un dramaco! Els actors som interins tota l’estona, per això entenc perfectament l’Aleix. Està bé no oblidar que ara et va molt bé i després et pot anar fatal.

P. “A França aquesta pel·lícula portaria un milió d’espectadors als cinemes, però a França el cinema i l’educació importen”. Això ha escrit en aquest diari Javier Ocaña sobre Uno para todos. Hi està d’acord?

R. Es que a França en saben molt, els cabrons. Allà s’estimen la cultura, els actors i l’educació. I és veritat que aquesta és una pel·li bastant francesa, els francesos han fet grans pel·lícules sobre educació: Hoy empieza todo, La clase o Profesor Lazhar (que és canadenca…). Però a Uno para todos sobretot hi ha un reconeixement de la feina que estan fent els profes, que és una feina de l’hòstia. Fan un paper quan estan a l’aula, però davant d’un públic que no vol escoltar-los d’inici, se l’han de guanyar. L’educació, com la cultura, sempre pringa. Aguantem perquè la nostra feina és vocacional, si no no té cap sentit fer-la. Per això em trec el barret davant dels professors que ensenyen contra viento y marea.

P. Sobta, ara, que a la pel·lícula només hi hagi una persona amb mascareta (el nen malalt)…

R. És fort, això, a menys d’un any vista! Et recorda que a la vida un dia estàs amunt i l’altre avall, que la vida és can pixa.

P. Encara no ha actuat durant la pandèmia. Com ho veu?

R. Ara em tocarà… Diuen que es fa molt estrany els cinc primers minuts. I emocionant. Espero que la gent guanyi la por, estem demostrant que, efectivament, la cultura és segura. Són molts llocs de treball, des dels tècnics fins als actors… una animalada! Ja estàvem en precari, doncs suma y sigue. Però estaria bé seguir arriscant.

P. En teatre ha fet de tot. Ha trepitjat totes les sales de Barcelona?

R. No…! Me’n falten unes quantes, encara. I n’hi ha que ja no trepitjaré: el Malic, el Capitol… Quina pena que es tanquin teatres! No sé què és: mala gestió, falta de públic, especulació immobiliària… Però també falta de suport administratiu, sens dubte. Per a això cal cultura i educació. Que la gent vagi a la perruqueria abans d’anar al teatre és un senyal nefast: vol dir que s’ho agafen com una cosa d’un cop l'any.

P. Sempre diu que la seva professió és la d’actor…

R. Sempre. Un actor no deixa mai de ser actor. I no crec que Carlos Sobera pugui fer Shakespeare… mentre que un actor sí que pot fer de presentador. Ara tenia moltes ganes de fer Tabús, perquè sempre he cregut en l’humor i que l’humor salva vides.

P. Què veurem a la segona temporada?

R. Hem guanyat molt en humor negre. El monòleg és molt més hardcore. No crec en el paternalisme i crec que aquests col·lectius agraeixen que se’ls tracti amb humor, perquè l’humor és la manera més seriosa d’afrontar les coses. I si no hi hagués els acudits, Tabús seria un 30 minuts o una Marató: sense acudits aquest programa no té sentit. Hi haurà vuit col·lectius més, entre els quals, el d’addictes o el de persones que no poden ser mares.

P. Sempre ha separat política de la seva feina. Als Goya del 2017, quan va guanyar al millor actor de repartiment per Estiu 1993, algú va dir que s’esperava algun comentari per la situació que vivia Catalunya...

R. Jo havia arribat allà mitja hora abans i no vaig fer un discurs reivindicatiu. Potser sí que m’hauria d’haver mullat més, em poso en dubte amb mi mateix. Segurament ara diria alguna cosa. No tant políticament, eh? En defensa de la llibertat d’expressió. Això dels rapers a la presó... no ho entenc.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >