Donar a llum un nadó i una pel·lícula: “L’únic límit va ser no gravar el part”

La nova pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet, Els dies que vindran, tindrà la seva estrena mundial aquest dijous en el marc de la secció competitiva del Festival de Cinema de Rotterdam, on ja ha despertat reaccions positives en les projeccions prèvies per a professionals. Es tracta del tercer llargmetratge del director català, de 35 anys, després de 10.000 km i Terra ferma, i va ser rodat durant l'embaràs real de la seva parella protagonista, David Verdaguer i María Rodríguez, germen d'una història de ficció construïda a partir de la seva intimitat, que s'estrenarà al juny a Espanya.

Tot va començar amb un predictor per Skype, els dies previs al rodatge de Terra ferma. Verdaguer, convertit en actor fetitxe del director, estava a Londres assajant, mentre que Rodríguez es trobava a Barcelona. “En aquest test a distància es van adonar que estaven embarassats. I alguna cosa es va encendre dins meu”, confessa Marqués-Marcet en una pausa del rodatge d'En el corredor de la muerte, la sèrie inspirada en el llibre de Nacho Carretero que prepara per a Movistar +. El director va donar uns dies de festa a Verdaguer perquè ho celebrés amb la seva companya. Però l'actor va marxar a Barcelona amb un encàrrec: proposar-li rodar aquest projecte, que llavors encara es trobava en estat embrionari. “Vaig acceptar de seguida”, recorda Rodríguez, que va veure com el seu cos anava canviant davant de la càmera a mesura que avançava la gestació. “Potser ha estat una mica inconscient. Quan l'he vist acabada m'he adonat del viatge que hem fet”, afegeix l'actriu.

En realitat, la parella no s'interpreta a si mateixa a la pel·lícula. “No m'interessava que fos un documental o un reality sobre un embaràs”, afirma el director. De fet, va preferir construir personatges de ficció amb els seus actors, que a la pel·lícula tenen noms i oficis diferents: Verdaguer és el Lluís, un jove advocat, mentre que Rodríguez es diu Vir i és periodista. “Aquests personatges van ser el vehicle que ens han permès mostrar la seva intimitat. Si ens hi haguéssim apropat d'una manera més directa, hauria estat molt més difícil”, opina Marqués-Marcet. “L'únic límit que vaig posar va ser no gravar el part, perquè no volia viure'l davant de la càmera”, afirma Rodríguez. “Però no tinc la sensació d'haver hagut de negociar. Tot es va fer de manera orgànica, amb un equip petit de sis o set persones”. Un Boyhood de nou mesos? “M'agrada molt i hi ha una semblança, però no la considero un referent. De fet, vam començar a rodar tan ràpidament que no vam tenir temps de buscar influències”, somriu Marqués-Marcet, que prefereix trobar-les en el cinema experimental de Stan Brakhage, que el 1959 ja va filmar el naixement de la seva primogènita a la pel·lícula Window Water Baby Moving.

Malgrat partir de la ficció, les vivències de la parella no van trigar a infiltrar-se en el projecte. Quan Rodríguez va perdre un paper en el teatre pel seu embaràs –“La productora no va voler assegurar-me”, lamenta l'actriu–, es va decidir que la periodista que interpreta també havia de quedar-se a l'atur. A la pel·lícula, que condensa en 95 minuts gairebé un any i mig de rodatge, predominen els reflexos deformants entre ficció i realitat, de l'eufòria inicial a les pors que arriben després, així com les diferències que sorgeixen dins d'una parella que s'aprendrà a conèixer durant l'embaràs. Part natural o epidural? Escola pública o privada? T'has de començar a comportar com un adult responsable o pots continuar vivint com sempre? Marqués-Marcet ambienta la seva història en una Barcelona realista i reconeixible, en un barri del Born allunyat de la postal turística, en què una frase es comença en català i s'acaba en castellà, i amb l'acompanyament musical de les cançons de Maria Arnal i Marcel Bagés.

A mig rodatge, Marqués-Marcet va trobar l'autèntica joia d'aquesta pel·lícula: el vídeo domèstic que reflecteix el part de 48 hores amb què va donar a llum la seva mare. “Ho va fer un amic dels meus pares, que era fotògraf, de manera totalment amateur. La meva mare, que és professora, l'hi posava als seus alumnes per ensenyar-los d'on venien els nens. Jo no sabia si morir-me d'orgull o de vergonya”, fa broma Rodríguez. El director va decidir integrar aquest vídeo en la seva pel·lícula, introduint la qüestió de la transmissió d'una generació a la següent, i fins i tot va rodar una seqüència amb la família de la seva actriu. De sobte, la pel·lícula es va convertir en el particular vídeo domèstic que Verdaguer i Rodríguez llegaran a la seva filla. “Aquest vídeo és un dels millors regals que m'han fet. Salvant les distàncies, volia que la meva filla tingués alguna cosa així”, afirma la intèrpret. Aquesta nena, que farà dos anys al maig, també apareix en diverses seqüències d'Els dies que vindran. Encara que fins i tot aquest nadó interpreti un personatge: a la pel·lícula es diu Zoe, mentre que a la vida real respon al nom de Lupe.