Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Marta Aran: “Shakespeare està sobrevalorat”

Ha guanyat el Max a l’autoria revelació amb ‘Els dies mentits’. Reivindica el feminisme i la cultura del carrer i al novembre estrena ‘La segona Eva’ al Tantarantana

Marta Aran considera la Sala Flyhard com la gran aposta a Barcelona per a la nova dramatúrgia.
Marta Aran considera la Sala Flyhard com la gran aposta a Barcelona per a la nova dramatúrgia.

Va pujar a l’escenari del teatre Cervantes de Màlaga el passat 7 de setembre amb un discurs que s’havia escrit la nit abans —no s’ho imaginava, que s’enduria el premi Max de Teatre a la millor autoria revelació per Els dies mentits— i va reivindicar una cultura no elitista, no classista, feminista…

Pregunta. Va ser una sorpresa total?

Resposta. I tant! El 12 de maig, en ple confinament, em vaig despertar amb tot de missatges de felicitacions. No era el meu aniversari… Pensava: el Max? No pot ser… Només és la meva segona obra! L’any passat ja va guanyar Dani J. Meyer, de la Flyhard, igual que jo… Impossible, vaig pensar. Doncs va i sí: estava entre els tres finalistes. 

P. El seu primer agraïment va ser per a la Flyhard. Què té aquesta sala?

R. Que aposta com molt poques per la nova dramatúrgia. I es nota: Eu Manzanares acaba de guanyar el millor text original als premis de Teatre Barcelona! I, sobretot, la Flyhard va apostar per una actriu per escriure. Jo soc actriu (de fet, interpreto Els dies mentits quan la Lara Salvador no pot) i vaig començar a escriure des de la inconsciència: La noia de la làmpada era un divertimento. I van confiar en mi.

P. Què es considera: actriu, autora...?

R. Dona de teatre: regidora, actriu, autora, directora, tècnica, ara faig d’extra a la pel·lid’un amic… Només em falta fer de taquillera. M’agrada el teatre en tota la seva esplendor, però reconec que com a dramaturga i directora se m’han obert moltes més portes. Els periodistes em fan preguntes intel·ligents…!

P. Perdó...?

R. [Riu]. No només els periodistes, eh? Vaig dirigir una lectura dramatitzada i en el debat posterior em feien unes preguntes que pensava: “Oh, la meva opinió interessa…!”. Com si la intel·lectualitat de l’obra no incumbeixi els actors. I conec molts actors que són creadors meravellosos, com Bàrbara Mestanza, Francesc Cuéllar…

P. Com està el teatre català?

R. Ja comencem amb les etiquetes...! [Torna a riure]. Crec que és important que hi hagi una xarxa de creadors de tot arreu. Parlar de “teatre català” és una mica endogàmic, està venint una nova generació —no només aquí— amb molta diversitat, visió LGTBI, feminista… però encara queda molt per fer. I em fa por que amb la crisi sanitària aquestes noves dramatúrgies, que ja teníem pocs diners, ens quedem en no res. I que tornem a Shakespeare, a Molière… I a mi els problemes d’aquella època ja em tenen una mica avorrida.

“La cultura és precària: quan no arribava a final de mes, agafava mobles del carrer i els venia a Wallapop”

P. No li agraden els clàssics?

R. Mira, jo trobo Shakespeare sobrevalorat [més riures]. És una meravella i s’ha d’estudiar, eh? Com tots els clàssics. Però per exemple, personatges com el Don Joan, ara, encara que li posis texans, no té cap mena de sentit, és contraproduent. O la mateixa Celestina: vaig veure la del TNC [el muntatge de José Luis Gómez], molt moderna, el que vulguin. Però la moraleja era, gairebé: com que no has arribat verge al matrimoni, el millor és que et suïcidis. Hi ha clàssics que s’han de revisar i fer-ne una nova dramatúrgia, o fer-los com són i després fer un debat sobre el que passava en aquella època… Altres clàssics sí que m’interessen: la sensibilitat d’Ibsen, tot i ser un home, per crear personatges femenins: La noia de la làmpada, per a mi, és una Casa de nines moderna.

P. Quines altres influències ha absorbit?

R. Amb Llàtzer Garcia vam tenir la companyía Arcàdia i amb ell vaig interpretar La Pols, que va ser un boom, amb més de 100 funcions, també amb versió en castellà, i fins i tot en pel·lícula… Amb Carla Rovira [de qui va ser ajudant de direcció al Lliure, a Posarem el cor a la safata] vaig aprendre que altres maneres de dirigir son possibles: treballa amb els actors des de l’amor, des de la cura… Crec que una obra deixa de ser teva quan comences assajos i passa a ser dels actors, dels il·uminadors, de l'escenògraf… és tot una negociació de creadors que estan explicant la mateixa cosa. I també crec que tota mena de cultura influeix, fins i tot una conversa amb la fruitera del barri. La cultura està en el dia a dia. I en sèries, com Game of Trons, o al cinema: Crudo, de Julia Ducournau, té una de les escenes gore més impactants: com depilen una vulva amb cera calenta. No se li hauria acudit mai a un home!

P. Diu que el seu tema no és que sigui la dona, sinó que és un tema universal…

R. Sí, perquè sembla que les dones escrivim per a dones i els homes escriguin per a tothom. L’ideal seria no saber si una obra l’ha escrit una dona o un home, però encara ens costa molt. I quan escrivim en l’altre gènere, caiem en estereotips. Ara surten moltes dramaturgues que fan que es normalitzi la cosa i oblidem aquesta síndrome de la pitufina, un concepte horrorós.

Crec que és important que hi hagi una xarxa de creadors de tot arreu. Parlar de “teatre català” és una mica endogàmic

P. Què ha suposat el confinament per al teatre?

R. Veníem d’una cultura molt precària i en el confinament tot va passar a ser gratis, perquè es prenia la cultura com a entreteniment, no com a feina. Però, en realitat, de cultura gratis en fem des de sempre, com per exemple quan assagem sense seguretat social: acabem autoexplotant-nos. Jo ara tinc un Max, d’acord. Però a vegades recullo mobles pel carrer i els venc a Wallapop, perquè no arribo a final de mes: la meva base eren les classes en una escola i amb la covid no sé com anirà. De tant en tant oficio funerals, perquè em dona diners: busquen qui sàpiga fer rapsòdia, per aquest motiu hi ha molta gent de teatre en això.

P. Sempre agafa els temes de la realitat…

R. No tinc gaire imaginació i normalment escric de coses que m’han passat o m’han explicat. La noia de la làmpada, sobre la maternitat, prové de testimonis reals; Els dies mentits ve de quan vaig tenir anorgàsmia durant set anys i d’experiències de quatre persones més. L’11 de novembre estreno al Tantarantana La segona Eva, que ve de casos de maltractaments no físics, en què es pot qüestionar la víctima perquè és la seva paraula contra la de l’altre. Passa en un monestir, i hi deixo anar tot el meu friquisme sobre la iconografia catòlica. Fins i tot, hi ha una passarel·la de verges!

P. Els dies mentits està de bolos i al març serà a l’Aquitània... Altres projectes?

R. Crec que el proper serà allargar Puzzles, que va ser finalista del Torneig de Dramatúrgia del Temporada Alta. Està basada en la meva experiència als funerals. Vull convèncer la Mont Plans, que la va llegir, per convertir-la en obra de teatre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >