El tremolor de Messi
La trajectòria del jugador al Barça es pot explicar a partir d’un àlbum de fotografies
A Leo Messi li costa parlar amb la premsa i encara més donar entrevistes, sobretot a la premsa escrita, tant hi fa que sigui a Barcelona com a l’Argentina. Una de les que més recordo és la que li va fer Luis Martín i a la qual vaig assistir sobretot com a espectador, perquè jo no sabia què preguntar ni com guanyar-me el jugador en aquella trobada celebrada a quarts de nou del matí a la Ciutat Esportiva Joan Gamper. Lu se’l va fer seu a partir d’un grapat de fotografies que l’argentí comentava a mesura que anaven passant per les seves mans després de ser molt ben triades per un dels millors entrevistadors i reporters que hi ha en aquest país i que darrerament ha fet vida entre Manchester i Barcelona.
Aleshores em vaig adonar que possiblement la millor biografia de Messi es farà a partir d’imatges més que no pas de relats grandiloqüents, de manera que cadascú podrà recordar també què feia durant aquell partit en què el davanter blaugrana va quedar immortalitzat en un retrat per un gol o per una celebració famosa, com la del 6-1 al PSG. L’àlbum inclourà de ben segur el seguit de visites de Messi al Bernabéu. Impossible oblidar la nit en què va mostrar la samarreta blaugrana al públic madridista o el dia que va estavellar la pilota contra les tanques publicitàries, per no parlar de la seva carrera per celebrar el gol maradonià que va suposar el 0-2 a l’anada de la semifinal de la Champions 2011.
Molt més sorprenent i colpidora ha estat en canvi la fotografia en què se’l veu xop i tremolant de fred per després agafar-se els pantalons amb les mans, com si la tempesta que va caure dissabte a Valdebebas l’hagués espantat més que no pas la defensa del Madrid. Messi no va marcar cap gol i el Barça va perdre per 2-1 després de reclamar un penal de Mendy a Braithwaite i de protestar a l’àrbitre per descomptar només quatre minuts quan se n’havien perdut de set a nou si es compten les pèrdues de temps de Courtois. Piqué va esperar el col·legiat per dir-li de tot menys bonic, Koeman es va enrabiar contra el VAR i Messi es va fer fonedís com si li hagués caigut un llamp a Madrid.
Les queixes van evocar els temps del victimisme, quan les derrotes sempre tenien justificació, actitud que semblava oblidada i que va corregir el president Laporta quan no va fer cap menció a l’arbitratge després del 2-1. Molt sovint el Madrid ha viscut més de la por que provoca en els seus rivals que del seu futbol, de manera que se’l presenta com un adversari impossible de vèncer perquè tot juga al seu favor, ara també el videoarbitratge i l’historial del col·legiat Gil Manzano. Mal assumpte quan el Madrid genera pànic, perquè aleshores els rivals es paralitzen, impotents al camp i actius a la sala de premsa, sense capacitat d’autocrítica, imprescindible per poder tornar a guanyar a Valdebebas o al Bernabéu.
Les queixes van evocar els temps del victimisme, quan les derrotes sempre tenien justificació
El context ha abonat ara precisament les murmuracions sobre Messi. La fotografia ha permès especular i comentar entre aficionats i periodistes sobre si tremolava de por, de fred o de ràbia després d’un partit que podia ser precisament el darrer que jugava com a blaugrana al camp del Madrid. La derrota genera més literatura fins i tot que la victòria, sobretot quan el protagonista calla i ja no es posen peus de foto a les imatges: en el cas de Messi, és tan transparent que s’explica sempre sense necessitat de paraules a partir de l’àlbum de fotografies que va recopilant Lu Martín.
Sobre la firma
