Selecciona Edició
Connecta’t
CORREDISSES

La mare que va parir Messi

La vida de les figures més llegendàries s’explica a partir dels seus gols

Messi marcant el segon gol a les semifinals contra el Bayern.
Messi marcant el segon gol a les semifinals contra el Bayern. EFE

Messi no coneix ni el seu pare quan juga a futbol, o més ben dit, no en vol tenir, i si de cas algú gosa explicar el seu joc a partir d’un entrenador que l’hagi entès tant com per fer-lo lluir, aleshores ha begut oli. No és estrany, per tant, si ens ho mirem des d’aquesta perspectiva, que celebrés els seus gols contra el Bayern de Guardiola amb el mateix entusiasme amb què va resoldre les finals de la Champions de Roma i Wembley contra el Manchester United o va golejar el Madrid al Bernabéu i al Camp Nou.

No és pas un cas especial, el de Messi. Ara mateix es fa difícil recordar els entrenadors que van tenir a la seva carrera Di Stéfano, Pelé, Maradona o Cruyff. La vida de les figures més llegendàries s’explica a partir dels seus gols, i no pas dels tècnics que han facilitat la seva glòria. Ja ho va dir Van Basten al seu dia: “Dels deu entrenadors d’elit que he conegut, només un és capaç de millorar el rendiment d’un equip; sis no aporten res i els altres tres no fan sinó empitjorar-lo”.

Aquest és el mèrit de Guardiola al seu dia i avui de Luis Enrique. Guardiola va generar les millors condicions per a l’explosió del 10: no s’explicarien, si no, els traspassos de Ronaldinho, Eto’o o Ibrahimovic. I Luis Enrique n’ha facilitat la recuperació després d’empassar saliva i aguantar el que no està escrit a canvi de la felicitat de Messi. El tècnic asturià ha muntat una alineació perquè llueixi l’argentí de Rosario. Qui no ho faria? Només un tècnic amb tanta personalitat com podria ser Van Gaal.

Van Gaal feia equips de futbol, algun de tan històric com l’Ajax, i en canvi se les tenia sovint amb les estrelles, futbolistes solitaris de la talla de Rivaldo. El futbol del Barça no seria avui el mateix sense Cruyff i sense Guardiola, ni tampoc sense Van Gaal, ni evidentment sense Rijkaard, i encara menys sense Luis Enrique. No ha de ser fàcil aguantar que només es parli de Messi i es minimitzi la feina de Luis Enrique o es discuteixi sobre el plantejament tàctic de Guardiola.

A Guardiola li plouen moltes crítiques, alguna de molt dura des d’Alemanya, sobretot perquè tenen al cap el triplet de Heynckes i no se’n saben avenir de les dues darreres golejades encaixades pel Bayern contra el Madrid i el Barça. Al cap i a la fi, pensen que Guardiola està de pas per la Bundesliga i no els interessa aprofundir sobre l’envelliment de l’equip i la necessitat de rejovenir-se a partir de futbolistes com Thiago. El Bayern va perdre el partit a les àrees i no a la divisòria del Camp Nou.

Messi va comparèixer per resoldre la partida després que els soldats de Luis Enrique fessin la feina quan més empenyia el Bayern. Molts aficionats i crítics no haurien deixat jugar Alves des de fa temps, i qui no s’ha queixat en algun partit de la falta de pausa de Rakitic. Si el Barça està tan bé físicament i treu rendiment de les jugades d’estratègia és gràcies a la feina de l’entrenador i dels seus col·laboradors, no pas per la gràcia de Déu, o sigui per Messi. Tot i això, el 10 és ara l’amo del Barça.

Qui seria capaç de negar alguna cosa avui al 10? O sigui, que segurament triarà els fisioterapeutes, els metges i si fa falta l’empleat que aixeca la barrera del Camp Nou. Els millors jugadors acostumen a manar al Barça i al Madrid. Assegurava Tito Vilanova que Messi era el menys tirà de tots els dictadors que hi ha hagut al futbol, i d’aquí ve que el tractés tan bé fins que es va lesionar a París. Aleshores s’ha de tornar a començar i al nou entrenador li costa Déu i ajuda fer creure Messi.

Guardiola va haver de posar l’equip a treballar després del darrer any de Rijkaard, de la mateixa manera que Luis Enrique ha hagut de fer sonar el xiulet per treure la mandra que portaven els futbolistes de l’etapa de Martino. No és només una qüestió de feina sinó també de saviesa, i en aquest sentit és indispensable la col·laboració dels capitans, com ho ha estat en aquest cas Xavi. El volant difícilment hauria estat el millor jugador del futbol espanyol si no hi haguessin intervingut Van Gaal, Rijkaard i Luis Aragonés.

Acostumat durant anys a la clandestinitat esportiva, el Barça ha aconseguit feliçment que es polemitzi sobre la paternitat dels èxits sense tenir en compte la col·laboració de diferents tècnics, especialment dels més valents, com Guardiola i ara Luis Enrique. L’asturià està disposat a posar fi a la comèdia de la transició, que consisteix a tocar el flabiol mentre es crema el ranxo. L’equip torna a tenir gana i Messi l’hi té jurada a Cristiano des que va celebrar amb un crit la consecució de la Pilota d’Or.

Messi no crida ni plora, sinó que fa gols tan preciosos com els que li va endossar al millor porter del món, que es diu Neuer. El 10 escull sempre el partit i el moment per dir que, si l’acompanyen, es veu capaç de tornar a conquerir el món, i això vol dir ara mateix “amén”. Els periodistes no agrairem mai prou a l’argentí que haguem hagut d’actualitzar la història del futbol a partir d’actuacions com la de dimecres contra el Bayern. Avui, per exemple, hem tornat a recuperar Romário.

La cua de vaca que el brasiler va fer a Alkorta va ser tan celebrada com el driblatge de Messi a Boateng. Així que glòria a Messi, i amb el seu permís, glòria també a Luis Enrique i a Guardiola, ni que sigui perquè la seva presència al Camp Nou va despertar l’instint de la fera que al camp renega de la mare que el va parir.