_
_
_
_
_
Brou de llengua
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

La llengua en campanya

Els candidats semblen més pendents de la llengua que parlen que no pas d’explicar les seves mesures pel català

Els candidats al debat de TVE, el passat diumenge.
Els candidats al debat de TVE, el passat diumenge.

Una vegada vist el debat electoral de l’altre dia a TVE, ja es veu de quin peu calcen lingüísticament els candidats en el que sembla que més els importa, que no és sinó la llengua que fan servir. Al capdavall, el que ha quedat d’aquell debat no són tant les intencions de pactes ni el volum de propostes, i encara menys les iniciatives relacionades amb el català —no en van dir res—, sinó la polèmica al voltant de la llengua emprada en una emissió per a tot Espanya i, sobretot, aquella morbositat de veure en què parlarà cadascú, com si la primera frase de cada candidat o candidata fos ja tota una declaració intencions.

Val a dir que les conclusions van ser força previsibles: advertits com estan els partits polítics sobre la relació entre llengua i sentit del vot, hi va haver una separació diàfana en l’ús de totes dues llengües (Riera, Aragonès, Borràs i Chacón només en català; Fernández i Carrizosa només en castellà), amb alguna concessió a l’espontaneïtat per part de Salvador Illa, que en algun moment va recórrer al català, i amb una sorprenent Jéssica Albiach, que va contradir el mantra de la líder Colau que en-castellà-millor-que-t’entén-tothom, i es va expressar majoritàriament en valencià.

Alguna cosa ha passat, però. Més enllà de l’ús instrumental de català o castellà, miraculosament la llengua va desaparèixer del tot del debat televisat, avesats com estàvem en les anteriors conteses electorals, on de la mà de Rivera primer i d’Arrimadas després, la llengua catalana era arrossegada pel femer. No es van sentir expressions com adoctrinament totalitari, ni es va carregar contra la immersió lingüística, ni es va reivindicar allò del 25% a les escoles; ni tan sols es va retreure a Laura Borràs que al seu moment signés el manifest Koiné. Deu ser a causa de la pandèmia, que va centrar bona part del debat i va arrabassar minuts d’antena a la llengua.

Val a dir que els programes electorals no deixen la llengua de banda; més aviat al contrari, els partits se l’han pres seriosament, amb algunes propostes de gran calat. Destaca sobretot la proposta del PSC de modificació del model escolar, tal com va aprovar en el seu darrer congrés, buscant de reforçar la llengua més feble i establint “mesures compensatòries en aquells centres en els quals es detecti que d’alguna de les dues llengües no s’han adquirit les competències pertinents”. La proposta, que al seu dia ja va ser controvertida, compta ara amb el suport del PP, que se la fa seva en el seu programa, “reforçant la presència d’aquella llengua oficial en els entorns on sigui menys usada fora del centres docents”. Hem de suposar, doncs, que el PP proposa l’augment del català al Baix Llobregat i del castellà al Solsonès. A dia d’avui no hi ha encara notícia del que vol fer Ciutadans, que no ha fet públic el seu programa.

Els comuns aprofiten per treure pit de la recent modificació de la llei d’educació espanyola, que va suprimir l’obligació de fer servir el castellà com a llengua vehicular (mesura que es ven com un blindatge de la immersió), i aposten més aviat per redefinir lingüísticament l’estat sencer promovent un autèntic reconeixement de la diversitat espanyola i tendint a un model federalitzant; una gran iniciativa que de fet ja podrien intentar tirar endavant, bé que formen part del govern central. La CUP, per la seva banda, ni es planteja el multilingüisme de l’estat i, en tot cas, defensa el reconeixement del multilingüisme portat per d’altres persones als Països Catalans, amb el català com a llengua comuna i preferent.

Hom s’ha de demanar finalment per les propostes de PDeCat, Junts i d’Esquerra Republicana, perquè al capdavall, i en governs successius, són els qui han pilotat la política lingüística des de les primeres eleccions democràtiques. Però ens hi trobem els llocs comuns de sempre. Per exemple, Junts proposa “blindar la immersió lingüística com a eina de cohesió, identitat i convivència”, mentre que el PDeCAT vol continuar “apostant per un model lingüístic d’èxit, en el qual el català és el pal de paller”. I Esquerra llança la proposta de fer una campanya —l’enèsima— per “fomentar el català entre el jovent”. Què han fet aquests partits tots aquests anys en matèria de llengua, i especialment els últims tres, que han governat plegats?

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_