Selecciona Edició
Connecta’t

Koiné en temps de postveritat

Cada moment imposa una lògica interpretativa que aporta noves visions a les coses

Presentació del manifest sobre el bilingüisme, l'any passat.
Presentació del manifest sobre el bilingüisme, l'any passat.

Creia que ja no se’n deia res, si em preguntes fa una setmana quan va ser la polèmica encetada pel manifest del Grup Koiné hauria estat incapaç de situar-la en el temps, tant com se’n va parlar i tan poc que n’ha quedat. De fet, ha estat per la iniciativa dels seus promotors de recordar-ne l’aniversari que se n’ha tornat a saber alguna, evidentment en cercles reduïts no tant per regenerar el debat sinó per tancar files al voltant de l’argumentari sabut. Però prou convé acceptar el repte de fer-ne la relectura, tal com aconsella per exemple Diana Coromines, una de les seves primeres signants.

És ben cert que cada moment històric imposa uns paràmetres interpretatius. I tal com van les coses, els temps històrics se succeeixen a una velocitat torbadora. Denuncien els promotors del manifest que al seu dia es van atribuir al text coses que no deia, especialment una defensa del monolingüisme oficial que no era explícita (sorprenentment, en aquest sentit era més conservador que el Manifest de l’Associació per unes Noves Bases de Manresa, de 1997) i l’atribució d’un racisme i una xenofòbia que tampoc eren evidents per enlloc. En aquest sentit les crítiques rebudes, producte de la interpretació del moment, van ser tremendament injustes. Però la tria de la terminologia no és mai innòcua, i és molt sorprenent que una colla de lingüistes d’altíssim nivell s’alarmessin aleshores de les reaccions públiques suscitades per l’ús d’alguns sintagmes en el text.

Ara, convocats pels promotors a fer una relectura del text, un no pot sinó mirar-se’l des del context actual, ben canviant respecte del que teníem ara fa un any. Som en temps de postveritats, de frases lapidàries que poden ser certes o no, però que contenen un grau de convicció suficient per resultar ben veritables i irrefutables, i que no necessiten gaires demostracions per congregar en el públic adepte un afecte d’afegit. I vist així, el Manifest Koiné en va farcit, de postveritats, de vegades exposades amb una superioritat intel·lectual que, ben mirat, impugna la més mínima ambició de rigor.

Sobta, des d’aquest punt de vista, no tant l’ús de la terminologia esmentada (i prou comentada ara fa un any), sinó la contundència amb què s’exposen els arguments, d’una aparent seguretat que invalida la dissensió. Per exemple, en una frase com “el mecanisme per a aconseguir la implantació del castellà a Catalunya va ser i continua essent la bilingüització forçosa de la població” (i que va fer córrer tinta per l’expressió bilingüització forçosa), el que crida ara l’atenció és la fórmula “va ser i continua essent”, que no admet discussió ni alternativa i que pontifica independentment de la tesi que hi col·loquis al darrere. Com també s’expressa amb una contundència semblant una frase com: “I, en paral·lel a l’arraconament social, la degradació qualitativa, estructural, de la llengua no ha parat de créixer en el camí de convertir-se en una mena de dialecte del castellà”, en un teòric procés (aquest de convertir-se en una mena de dialecte) que no ha estat encara realment explorat per la dialectologia catalana. Sembla que sigui qüestió de dir-la grossa però amb rotunditat.

La cirereta de postveritat, però, l’aporta la desqualificació dels estudis sobre l’ús de la llengua, la majoria dels quals desmentirien amb criteris objectius (fins allà on arriben l’estadística i els estudis sociològics) fenòmens com la tan comentada substitució lingüística producte del bilingüisme, un procés conegut i generalitzat en llengües minoritzades però que la llengua catalana s’ha entestat a desmentir. Si creus que la teva llengua acabarà essent privativa d’una comunitat closa, i que anirà reduint i desapareixent, però les enquestes t’ho desmenteixen, res més fàcil que desqualificar-les: “Aquesta anormalitat resta distorsionada per la major part de les enquestes lingüístiques que es promouen”. Sense més arguments.

No sé si l’any passat era moment de manifestos, però aquest any no és moment de relectures. El canvi de prisma sincrònic hi aporta fins i tot més distorsió i difumina un missatge que no sembla resistir el pas del temps.