Selecciona Edició
Connecta’t

Una història d’històries de cine

L’Acadèmia del Cinema Català edita un catàleg digital, elaborat per Toni Vall, amb les 13 sales centenàries que encara funcionen a Catalunya

Representants de les 13 sales de cinema centenàries homenatjades per l'Acadèmia del Cinema Català, aquest dimarts, a la Sala Mozart de Calella.
Representants de les 13 sales de cinema centenàries homenatjades per l'Acadèmia del Cinema Català, aquest dimarts, a la Sala Mozart de Calella.

A qualsevol li podria semblar que 13 sales de cinema amb més de 100 anys d'antiguitat són poques. A Toni Vall, periodista especialitzat, li semblen moltes. S'ha passat els últims mesos immers en llistats interminables de cinemes de Catalunya, parlant amb responsables de sales antigues, amb historiadors de la matèria, amb venerables aficionats al setè art per elaborar el catàleg Cinemes centenaris de Catalunya, que li va encarregar l'Acadèmia del Cinema Català i que s'ha presentat aquest dimarts a la centenària Sala Mozart de Calella de Mar (Maresme), coincidint amb el Dia Mundial del Patrimoni Audiovisual. “Quan vaig començar la feina vaig pensar que serien moltes menys sales, sis o set… perquè no es tracta d'espais que ofereixin una pel·lícula de tant en tant, sinó de sales en actiu en el circuit comercial, que funcionin amb regularitat”, comenta Vall. “I va ser una bona sorpresa, la veritat”. Les 13 sales han rebut una placa commemorativa per part de l'Acadèmia catalana.

L'encàrrec de l'Acadèmia ha estat un regal per a Toni Vall. “Per a mi és un acte de militància, de consciència patrimonial i de civisme”, diu. El catàleg, en format digital, és ple de fotografies captivadores de totes les èpoques, en les quals veiem cinemes amb Gordinis aparcats a la vorera, o carruatges a la porta, cartells anunciant El que el vent s'endugué, patis de butaques de fusta, cinematògrafs en petites sales de projecció, pianos a peu d'escenari… I, sobretot, ple d'anècdotes: “És una història d'històries, d'avatars, de tancaments, de reobertures, de lluites veïnals, de curiositats, de clandestinitat i de censura”, explica Toni Vall.

Entre les mil i una curiositats, ens sorprenem amb els altaveus que posaven al Centre Parroquial d'Argentona retransmetent la jornada de futbol per atreure el públic adult en els durs anys quaranta; o amb Jaume Reniu, projectista d'aquesta mateixa sala, que va fer un muntatge amb els talls que obligava a fer la censura: 12 minuts plens de petons, mirades i actituds indiscretes per a l'època: “No se sap si es va projectar en una emotiva sessió com la de la pel·lícula Cinema Paradiso”, escriu Vall. Passen també per les pàgines digitals del catàleg lluites veïnals, com les que no van poder evitar la demolició de l'Imperial de Sabadell però sí que van aconseguir que es reconstruís; la vinculació del metge, polític i després alcalde de Barcelona Doctor Robert, a finals del segle passat, amb el Casino Camprodonense, que després va ser (i encara és) el Casal Comprodoní; la relació obligada dels dos cinemes centenaris de Sitges amb el Festival de Cinema Fantàstic de la localitat.

Arcadi Lluís Salom, net del primer propietari de l'actual Sala Mozart, a Calella, va fer d'amfitrió de l'homenatge i va explicar, entre d'altres, la graciosa anècdota segons la qual l'empresa propietària va batejar aquell espai (ara encara conegut al poble com a Can Salom) amb el retorçat, curiós i químic nom d'Antiplástico cromolístico electro serpentigraf. Amb totes les lletres: “Era una manera de cridar l'atenció, però després la gent, que sí que recordava el supercalifragilísticoespialidoso de Mary Poppins, es va oblidar del nom de la Sala Mozart”, va dir Salom, fent broma.

La Sala Mozart, en una imatge antiga que apareix al catàleg.
La Sala Mozart, en una imatge antiga que apareix al catàleg.

Eren temps en els quals els cinematògrafs eren itinerants, passaven de sala en sala. Res a veure ja amb la nostra època digital. “El moment actual converteix aquest catàleg en un homenatge a la resistència”, considera Toni Vall. “Ara que la cultura està sent constantment torpedinada, ara que l'interès polític per la cultura és gairebé zero, aquests cinemes demostren que són patrimoni de ciutats i de pobles sotmesos al caprici destructor del mercat i a l'especulació”, es queixa. I conclou: “La gent que va al cinema és part de la història i la cultura d'un país. Si no s'entén això, tenim un problema”.

Sitges, amb dos, la ciutat amb més sales centenàries

En llegir la llista de les 13 sales de cinema amb més d'un segle a Catalunya, sorprèn que només n'hi hagi un a Barcelona, el cinema Bosque, i no tant que l'única població amb més d'una sigui precisament Sitges, bressol del cinema fantàstic. Els cinemes centenaris de Catalunya, als quals a poc a poc s'aniran afegint noves (velles) sales, són: el Centre Parroquial, a Argentona (1914); el Cine Bosque, a Barcelona (1906); la Sala Mozart, a Calella de Mar (1904); el Casal Camprodoní, a Camprodon (1907); el Cinema La Calàndria, al Masnou (1910); el Cinema Mundial, a la Bisbal d'Empordà (1914); el Foment Mataroní, a Mataró (1910); el Teatre Cinema Comtal, a Ripoll (1917); els Cinemes Imperial, a Sabadell (1911); el Casino Prado, a Sitges (1911); El Retiro, a Sitges (1908); els Cinemes Catalunya, a Terrassa (1916), i el Cinema Catalunya, a Ribes de Freser (1900).

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >