Selecciona Edició
Connecta’t

Les façanes de Can Pistoles

La Filmoteca recupera la memòria gràfica de la publicitat del cinema Capitol (1926-1989)

El cinema Capitol, Can Pistoles, era popular a Barcelona per les seves façanes. Veure fotogaleria
El cinema Capitol, Can Pistoles, era popular a Barcelona per les seves façanes.

Can Pistoles és el nom popular que tenia el cinema Capitol. Ara, la Filmoteca recupera la memòria gràfica de les seves singulars façanes publicitàries en una exposició on recull fotografies i cartells de l’època (1926-1989). També ha produït un documental. En aquesta història hi ha bàsicament els noms del propietari del cinema, el senyor Antoni Solé, i dels creadors d’aquells enormes i historiats llençols que anunciaven el film. Noms com Fernando Piñana, Ángel Camacho i Antoni Clavé, que va pintar-la entre els anys 1932 i 1935.

Lluís Permanyer, biògraf de l’artista, explica que la llibertat creativa que li va donar l’empresa exhibidora li va obrir les portes a la seva trajectòria de pintor. De fet, el sobrenom de Can Pistoles surt d’una decoració que va fer Clavé per a l’estrena de Contra el imperio del crimen (1933). Solé volia una façana cridanera i Clavé va simular a les vitrines del cinema uns impactes de bala. A les tertúlies de l’Ateneu van començar a parlar de Can Pistoles... i el nom va fer fortuna. Els barcelonins el van fer seu amb gran satisfacció d’Antoni Solé, un empresari particularment innovador en el món de la comunicació publicitària.

La censura també vigilava els cartells

De fet, a Can Pistoles, la façana no ho era tot. Solé defensava que l’espectador s'havia de trobar la pel·lícula abans d’entrar a la sala. Per aconseguir-ho, feia circular carrosses publicitàries; si estrenava un Tarzan, un home mico saltironejava per la Rambla; i al vestíbul del cinema molt sovint recreava escenaris del film: des d’un palau oriental al taüt de Dràcula amb una blanquinosa mà sobresortint. Ángel Camacho fill, que va treballar a l’empresa del seu pare, explicava ahir, la nit inaugural de l’exposició, una nit de records, els problemes que hi havia, també als cartells, amb la censura. Una vegada, per a Can Pistoles, van dibuixar el darrere d’un taxi barceloní que, ben mirat, era com el cul d’una dona. No va passar la censura i el nano que van enviar d’urgència per arreglar el problema, en lloc de dissimular-lo li va dibuixar unes calces. El remei, òbviament, va ser pitjor que la malaltia i van haver d’anar-hi novament a tapar-ho tot.

Can Pistoles era una sala dedicada a un cinema de gèneres molt reconeixibles: terror, aventures, de lladres i serenos, westerns... Però la gosadia de Solé no era únicament publicitària. Al documental, un dels seus fills recorda l’estrena del primer film parlat en català de la postguerra. El Judes (1952), d’Iquino. A la primera sessió es va projectar la versió en català, però el cinema va ser denunciat i a la segona sessió ja es va fer amb la versió en castellà.

Ara Can Pistoles es diu Club Capitol i és un teatre. I aquells grans anuncis a la façana ja no es fan als cinemes. Per moltes raons: era una producció cara; les estrenes ja no són exclusives d’una sala o d’una empresa exhibidora; la vida de molts films als cinemes és imprevisible i, en molts casos, curtíssima, i l’Ajuntament vol que es vegi la façana i no permet aquestes històriques cobertures publicitàries. Ara només es troben, més grans encara, tapant les bastides d’un edifici en rehabilitació. Per això, l’exposició, comissariada per Núria Expósito, acosta el visitant a una època de la publicitat, del cinema i de la ciutat.