Selecciona Edició
Connecta’t
Crònica

Abc, Alcázar, Arcadia, Aristos, Ars...

Molts noms de cines de Barcelona començaven per A per tenir un bon lloc a les cartelleres

El Publi, el dia que va tancar (juliol del 2005).
El Publi, el dia que va tancar (juliol del 2005).

Alcázar, Aribau, Astoria, Atlanta, Abc, Alexandra, Alexis, Aquitania, Arcadia, Aristos, Arkadin, Ars, Atenas, Arenas... A Barcelona hi havia molts cinemes amb un nom que començava per la lletra A. Era una astúcia per col·locar les sales als primers llocs de les cartelleres impreses de l’època. Són noms que arrosseguen molts records, i molt diferents, per al seu públic. I hi ha tota una literatura sobre aquest passat cinematogràfic de Barcelona. Diversos llibres descriuen la seva història, uns amb més ànim literari i evocatiu i uns altres més propers a una enumeració cadastral de dades. Jordi Torras, Joan Munsó Cabús, Jordi Izquierdo i, l'últim, Roberto Lahuerta (Quarentena Ediciones, 2016) ho han fet.

I alguns no eren cinemes precisament petitons. L’Aribau, que continua viu, va obrir amb 1.174 butaques. El Capitol (ara n’hi ha una exposició a la Filmoteca) i El Palacio del Cinema passaven de 1.500, com molts altres. El Tívoli en tenia 1.643. I un dels més grans era l'Urgel, actualment camí de convertir-se en un supermercat. Va obrir amb 1.832 places. Eren uns altres temps. Ara els que no han tancat o són teatres els han trossejat en minisales per estalviar en el manteniment i diversificar el risc d'un fracàs de públic. El segle passat, les pel·lícules les estrenaven els cinemes d'una empresa i alguns títols tenien una supervivència comercial impensable avui. El cinema Aribau es va inaugurar el desembre del 1962 amb West Side Story i es va estar allà, ho explica Lahuerta, fins a l’octubre del 1964. Los diez mandamientos va romandre deu mesos al Coliseum. Una longevitat explicable per les exclusives en l'exhibició i una oferta d'oci i pantalles menys abundant. I hi havia les col·leccions de cromos i els petits programes de mà, ara en diríem flyers.

Les noves tecnologies cinematogràfiques o invents per millorar la comoditat de les sales s'anunciaven amb bombo i platerets. Per exemple, l'arribada del cinema sonor o la refrigeració Carrier, aquesta als anys seixanta. El Cinerama va arribar al Paral·lel l’any 1958. Consistia en tres projectors que cobrien una pantalla enorme amb una curvatura per provocar un efecte immersiu en l'atònit públic. Llàstima que la sincronització de les tres imatges era inevitablement perceptible. El Sensorround, als anys setanta, va ser una ocurrència molt breu que es va estrenar amb la pel·lícula Terremoto. Per augmentar el realisme de les escenes d'hecatombe, es produïa una vibració a les butaques. Una vibració que, en alguns casos, percebien també els veïns de l'immoble. La veritat és que era una ximpleria. L'últim cinema que va buscar atreure el públic per l'aparatositat tècnica va ser l’IMAX, obert el 1995 i ja tancat. La curiositat no es pot mantenir només amb els metres quadrats de pantalla. Al tercer documental en 3D sobre la galàxia o la sabana africana, el públic desapareix.

A l’hora de parlar dels grans cinemes eren habituals les expressions “palau” o “temple”

No tots aquells cinemes eren per a tots els públics. El Publi va fer programació infantil i va ser la primera sala d’art i assaig. N’hi havia uns de molt més selectes que d’altres. El Windsor Palace tenia nou acomodadors, quatre grums i un uixer. Un altre cinema elegant era el Salón Victoria, al carrer València, que durant la Guerra Civil va ser un niu de quintacolumnistes. Joan M. Minguet Batllori ha teoritzat aquesta vocació burgesa d'algunes sales a propòsit de la Sala Mercè (1904), on després hi va haver l’Atlántico, a la Rambla. La Mercè era una sala d'espectacles, no únicament cinematogràfics, “destinada a la burgesia urbana de Barcelona”. El seu empresari era el pintor Lluís Graner i la premsa destacava la presència en aquella sala “de les més distingides famílies d'aquesta capital”. És clar que Minguet també cita les crítiques d’El Diluvio per la religiositat i distinció dels espectacles i públic del local. Una sala, per cert, dissenyada per Antoni Gaudí. Una obra menor de l'arquitecte que, no obstant això, estudiosos seus com Antoni González consideren una petita obra mestra per la seva visibilitat, sonoritat o l'elegància d'una il·luminació “basada més en la llum que en els llums”.

A l'hora de parlar dels grans cinemes abundaven les expressions com “palau” o “temple”. Palmira González ha recollit un text publicat amb motiu de la inauguració del Coliseum l'octubre del 1923, en què els seus promotors destaquen les tauletes de te a les llotges, “una nota de modernitat i bon gust”. I el vestíbul, “regi, de palau de conte de fades”.

A l'escalafó més baix hi hauria aquells que, en paraules de Juan Marsé, oferien un programa doble: NO-DO i palla. Uns cinemes amb unes olors molt dominants: pixats i serradures (Marsé) o zotal (Manuel Vázquez Montalbán). Les pajilleras del Padró, per exemple, tenien cert renom, encara que hi havia qui el discutia i preferia les d'altres sales. Curiosament, el Padró va arribar a albergar la Filmoteca Española i va acabar en mans d'una cooperativa amb ganes de fer bon cinema, un altre cinema, que no es va poder sostenir. En canvi, altres sales van donar la seva última alenada amb el cinema X (Atlanta, Diorama, Roma), un gènere que també ha emigrat dels cinemes a l'ús.

En qualsevol cas, és l'onomàstica d'una època amb cinemes de pantalla gran i cortines que convertien l'espectacle de la imatge en tot un esdeveniment. Ara, la multiplicació de pantalles ofereix una abundància audiovisual que explica la pèrdua d'aquella solemnitat que tenia anar al cinema. Tantes pantalles i tan noves (de l'ordinador al mòbil) són un luxe i, segons com, una luxúria inadministrable, però aquesta esplendor no obliga a renegar de la nostàlgia. En el cas de molts nanos, com jo, aquests no eren, però, els cinemes més freqüentats. Ho eren els del cole. El meu: els escolapis de Sant Antoni. El dissabte a la tarda, programa doble amb una “del Oeste”, on era particularment aplaudida l’arribada del Setè de Cavalleria.