Selecciona Edició
Connecta’t

Albert Rivera, l’artificier que va acabar cremat

L'expresident de Ciutadans deixa un partit trencat, construït en aquests 13 anys a imatge del seu líder

El president de Ciutadans, Albert Rivera, aquest dilluns. En vídeo, així ha estat la trajectòria de Rivera.

Albert Rivera tanca la porta de la política i deixa enrere les ruïnes d'un partit que havia construït a la seva imatge. Ciutadans és ell. Un líder intern totpoderós que va fer anar el partit com va voler d'esquerra a dreta, de la socialdemocràcia al liberalisme, del suport al PSOE al PP. El jove català, a punt de fer els 40 anys, va córrer com una daina en una carrera fulgurant, tant de pujada com de baixada, portant a l'esquena un partit que al final només s'assemblava a ell mateix. Però la veritat és que tot plegat va sortir bé durant un temps.

Rivera marxa després de 13 anys en política, els mateixos que té de vida el partit, com el líder que es va quedar a prop de gairebé tot. Va ser gairebé president, segons un CIS del 2018 que el situava com a primera força. Va ser gairebé líder de l'oposició, segons els resultats de les eleccions del 28-A, que el van deixar a poc més de 200.000 vots del PP. 

El partit va néixer el 2005 a Catalunya i Rivera va arribar a la presidència gairebé sense voler. Llavors era un jove advocat que es va sentir atret pel grup d'intel·lectuals que van establir les bases d'una formació amb vocació d'oferir una alternativa no nacionalista en la política catalana. Ningú el  coneixia, però la seva bona oratòria —va ser campió de debat a la universitat— i la seva aparent innocència política el van portar a dalt de tot del partit.

Al cap de 10 anys, Ciutadans va fer el salt a la política nacional. Quan va arribar, en una Espanya marcada per un bipartidisme del PP i el PSOE en hores baixes, perjudicats pels casos de corrupció, el missatge del centre sonava com una novetat. Se situava a l'esquerra del PP en assumptes socials i a la dreta del PSOE en matèria econòmica. "Sempre m'he sentit més proper als valors que representa el PSC, el de l'esquerra. Però des de feia temps tampoc em representaven. Els veia fora de lloc, massa aparell. Quan el PP va fer el seu gir centrista, em va semblar bé", deia el Rivera dels inicis en una cita que recull el llibre El enigma Ciudadanos, d'Álex Sàlmon (2007). 

Espanya va entrar amb les eleccions generals de desembre del 2015 en una roda electoral que ha durat quatre anys, amb quatre cites amb les urnes. Rivera es va estrenar en les dues primeres amb un acord d'investidura —que no es va arribar a produir— amb el PSOE el febrer del 2016. I ha sortit de les dues últimes, en part, castigat pel contrari, el veto a Pedro Sánchez. 

Hi ha una data que marca el veritable punt d'inflexió de Ciutadans. El febrer del 2017 Rivera redefineix ideològicament el partit i elimina del seu ideari la referència al socialisme democràtic per substituir-la pel liberalisme progressista. El gir li va provocar els primers enfrontaments interns, li va costar algunes dimissions sonades, com la de Carolina Punset, però li va tornar a sortir bé. A finals d'aquell any, Ciutadans va guanyar les eleccions autonòmiques a Catalunya, tot i que no va arribar a governar. Començaven així els dos anys més desconcertants del partit, en una barreja impossible d'èxits i fracassos. 

“Som a prop de la victòria” va arribar a dir l'abril del 2018. El baròmetre del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) el situava per primera vegada per davant del PSOE en intenció de vot. Es veia president. A Espanya es començava a parlar del Macron espanyol. I a ell li agradava aquesta imatge. Les crítiques internes no l'entusiasmaven. A Ciutadans faltava debat intern. Va anar reconfigurant el partit a la seva manera, premiant els més fidels, envoltant-se d'escuders i allunyant els pesos pesants de la formació, que li discutien l'estratègia, com el fins llavors cervell econòmic de Ciutadans, Luis Garicano. Va passar de ser el líder de centre que parlava amb alguns barons del PSOE amb freqüència a no agafar-los el telèfon. Es va tancar al castell taronja, que és la seu del partit al carrer Alcalá de Madrid, enrocat en la seva pròpia estratègia, amb la qual esperava llegir el desig dels votants per arribar a la presidència.

Cap a mitjans del 2018, Mariano Rajoy governava sostingut amb els vots de Ciutadans. Fins que va esclatar la sentència condemnatòria del cas Gürtel. Amb el PP en les seves hores més baixes i amb el lideratge de Rajoy molt qüestionat, Rivera va intentar de fer-se lloc a la dreta, arraconar els populars i quedar-se amb un espai que fins llavors no li era propi. Va intentar forçar unes eleccions anticipades, però no li va sortir bé. En el seu lloc, Pedro Sánchez va aconseguir tirar endavant una moció de censura que el portaria a la presidència. Les enquestes ja no van tornar a situar Ciutadans al capdavant. 

Proper a Vox

Enmig d'unes i altres eleccions es van colar les autonòmiques andaluses. La presidenta socialista, Susana Díaz, que en privat assegurava que tenia molt bona sintonia amb Rivera, va acabar a l'oposició per l'acord de govern entre el PP i Ciutadans, amb el suport de Vox. Una proximitat amb el partit d'ultradreta que a la formació taronja li va suposar moltes crítiques tant a Espanya com a Europa. Deu mesos després, Ciutadans governa també amb els populars Castella i Lleó i Múrcia i a la Comunitat de Madrid van reeditar l'acord a l'andalusa, en arribar al Govern amb el suport extern de la ultradreta.  

El mandat de Sánchez no va arribar a l'any i la roda electoral va tornar a girar. També ho va fer Rivera, que va imposar als seus un veto al PSOE que va ser difícil de digerir per part dels membres del seu partit. Però una altra vegada, sense saber que seria l'última, la jugada li va tornar a sortir bé. Ciutadans va ser tercera força en les eleccions del 28-A i es va quedar a 200.000 vots del PP —amb el nou lideratge de l'aznarista Pablo Casado—, una mica menys d'un punt de diferència. Un dels dirigents del partit, fins llavors crític amb el veto, reconeixia la mateixa nit electoral que el líder l'havia tornat a encertar. Tenien 57 escons.

Obert l'horitzó de l'aritmètica per a la investidura, Rivera es va enrocar en el seu no a Sánchez, amb el qual té una pèssima relació. Li va negar dues vegades una reunió al president del Govern en funcions perquè considerava que Sánchez feia un teatre en què ell no volia participar. Mentre avançaven els mesos sense Govern, el líder va haver de fer front a una riuada de dimissions internes entre els qui que volien reconsiderar el veto. Per diluir els crítics, va ampliar l'Executiva del partit amb més afins, i va tornar a passar pàgina. La muntanya russa política va afectar un Rivera que en la seva etapa final va tenir alguns estirabots histriònics. Per al record queda la seva actuació i les seves frases en el debat d'investidura fallida de Sánchez ("la banda", "l'habitació del pànic"). En aquesta última campanya va tornar a aixecar el veto al PSOE amb condicions. Nou gir. L'últim.

Aquest diumenge, el Rivera liberal, el que buscava robar-li la vara de comandament a Pablo Casado a la dreta, va ser escombrat a les urnes. Per un PP ja rearmat. Pel nacionalisme alçat arran de la polarització de la crisi catalana. I per la ultradreta de Vox, que es va menjar part del seu electorat. Ciutadans va obtenir tot just 10 escons. Els principals membres de la seva executiva es van quedar fora del Congrés. Ningú sap la nit que va passar Rivera diumenge, però dilluns va anunciar la seva dimissió i va tancar la seva carrera política.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >