Selecciona Edició
Connecta’t
ENTREVISTA

Pavlovsky: “Ni canto, ni ballo, ni soc dona, però encara aplaudeixen”

Quan ha caigut el teló tot és millor si tens “aquella abraçada tan necessària abans d’anar a dormir”, diu Gregorio Ángel Pavlovsky, mite teatral de vida intensa, ara en un documental

Declaracions d'Ángel Pavlovsky.

Quan el crític teatral Albert de la Torre va saber el 2013 que el seu amic, la diva del teatre Ángel Pavlovsky (Rivera, Argentina, 1941), es jubilava amb 72 anys, li va proposar gravar un documental biogràfic. “S’hi va resistir, deia que estava retirat. Insistia que no tenia res per explicar perquè els jubilats l’únic que fan és mirar paletes construint parets i ell no ho feia perquè amb la crisi ja no hi havia ni obres”. En aquests anys de retir, Pavlovsky es va arruïnar i va emmalaltir. Un programa de ràdio el va donar per mort i la falsa notícia li va recargolar les entranyes. “Es va enfadar moltíssim i ho vam aprofitar, gairebé contra la seva voluntat, per començar a rodar el documental al juliol. Va sorgir la idea de programar unes representacions per afegir escenes a la pel·lícula. Al final, vam gravar vuit funcions amb públic al Teatre de la Gleva”, recorda De la Torre. El resultat és un emotiu documental: Pavlovsky. La vida d’un dels grans del cabaret barceloní.

Pregunta. Potser no serà la millor entrevista que li han fet en els seus 53 anys de carrera...

Resposta. Tampoc és el millor documental del món ni soc millor que ningú. M’han fet una pel·lícula en vida. És meravellós, hi ha gent que pagaria perquè li fessin alguna cosa així abans de morir.

P. Què queda d’aquell Pavlovsky que es guanyava la vida com a figurant d’òpera?

R. Jutgi vostè mateix. L’esperit de lluita i resistència sempre ha estat aquí.

P. El 20 de desembre de 1973, el dia que van assassinar Carrero Blanco, el vaixell en què viatjava des de l’Argentina va atracar a Barcelona. Què buscava?

R. Recordo que la meva germana i jo ens vam trobar amb una ciutat que ens feia por. A la Rambla es corria davant de la policia. Anàvem a refugiar-nos al Cafè de l’Òpera...

P. Què va trobar?

R. Gent rica artísticament. Vaig conèixer Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra, Lluís Llach, Ocaña... Em venien a veure Fabià Puigserver i Lluís Pasqual, del Teatre Lliure... Als intel·lectuals de la gauche divine els encantava la meva feina i em convidaven al Bocaccio...

P. El seu públic es dividia entre els que buscaven aliment espiritual i els que preferien mariconeo fi. Què busca ara el públic?

R. El mariconeo fi avui ja el tenen a la tele. L’aliment espiritual és als llibres; ara la gent viu d’una altra manera.

P. I Pavlovsky què busca?

R. No he fet cap retrocés a la vida. No tinc xarxes socials, no he tingut mai pàgina web... M’importa un rave saber el que pensa de mi gent que no conec.

P. Amb 72 anys es va retirar dels escenaris. Treballar ja no el feia feliç. Què havia canviat?

R. Actuar no em feia infeliç, però tot el que passava abans de pujar a l’escenari em produïa molta infelicitat. Va ser l’època en què vaig perdre la casa i la meva germana la seva...

“Vaig estar malament, però no vaig anar a la tele a explicar que tenia càncer, que estava arruïnat. Els principis no es negocien”

P. Què va passar?

R. Jo sempre vaig produir els meus espectacles, no em van donar mai una subvenció i, encara que hi va haver vegades que els comptes eren molt justos, mai no vaig perdre diners. Abans de retirar-me, tot va canviar. Quan un ajuntament et contractava per a un bolo, en el millor dels casos et pagaven a quatre mesos. Per fer una actuació jo havia d’avançar el camió, els tècnics, els llums, els hotels, les dietes... La gent no s’espera quatre mesos per cobrar.

P. Però els alcaldes pagaven?

R. Et contractaven per la quarta part... Això sí, mai no em va faltar la feina. No sé què és el fracàs. No vaig tenir mai una mala crítica en els meus 53 anys de carrera. Ara sempre desitjo a la gent salut i oportunitats. Jo les vaig tenir.

P. Ningú va intentar polititzar Pavlovsky?

R. Vaig treballar amb tots, però és clar, amb Rajoy no vaig rebre cap premi. La medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts me la va donar la ministra de Cultura de Zapatero, Ángeles González Sinde.

P. Segueix sent sa el costum de buscar la felicitat en el teatre?

R. Sí. I si la troben, que sempre tinguin amb qui compartir-la.

P. Els seus espectadors, sobretot els més intel·lectuals, eren feliços. I això que vostè ni canta ni balla...

R. Al Barcelona de Noche vaig triomfar, i allà es barrejava la intel·lectualitat amb el proletariat. Si els savis no t’aproven és dolent, però si només t’aprova la plebs és pitjor. Ara hi ha una generació que no va al teatre. A l’estiu vaig fer vuit funcions al Teatre de la Gleva. Ha passat el temps, i a la Gleva cada dia m’equivocava amb la lletra de les cançons. Tot i així, hi ha alguna cosa que és certa: ni canto, ni ballo, ni soc dona... però ells segueixen aplaudint.

P. De veritat que no canta?

R. Hi ha ties, que no anomenaré, que desafinen que t’hi cagues i la gent compra els seus discos. Jo cantava lletres perquè m’agradava el seu missatge. El meu cantautor preferit és Tom Lehrer, que barreja humor, amor, tragèdia i desgràcia. El dia que va morir el seu fill per sobredosi, va escriure i va dedicar una cançó al traficant.

P. Mi amigo el traficante aquel que hace bien sin mirar a quién... (cantem)

“Vaig tenir un càncer fa quatre anys. L’hi vaig explicar a molt poca gent. Quan em van donar l’alta, ho vaig explicar als meus amics i es van enfadar. Què havien de fer? Preocupar-se? Jo vaig confiar en els metges”

R. A los niños les da muestras gratissss / Su experiencia le enseñóóó que los que hoy tienen cara de inocenteees / serán mañana sus clienteeeeees.

P. Dentro de dos mil años. Cuando el mundo ya no sea una porquería...

R. Ho veus? Una altra cançó de Tom Lehre...

P. Aquest dia en què el món ja no serà una porqueria, com recordaran Pavlovsky?

R. Mentre he estat viu he vist escrit el meu nom fins amb cinc faltes d’ortografia. Mai no l’han pronunciat bé. Calcula d’aquí dos mil anys! No aspiro a tenir una estàtua i a patir la humiliació dels coloms. Jo actuo... actuava... perquè estimava això, sabia connectar i em divertia.

P. El music hall i el cabaret amaguen alguna cosa trista.

R. El teatre amaga molta tristesa, encara que, en realitat, la tristesa la provoca el cabaret mal fet per gent que no ha entès res i que pretén que sigui cabaret literari, i acaba sent un veritable avorriment.

P. Es penedeix d’alguna cosa?

R. Absolutament de res. Abans sí, però ara tinc un paraigua que es diu meditació.

“La situació de Catalunya em preocupa, però no hi deixo l’ànima, ni em barallo per un llacet groc ni per ningú”

P. La meditació soluciona problemes? Caldrà recomanar-la doncs als polítics.

R. En el problema de Catalunya estan reaccionant com Capuletos i Montescos. Vaig aprendre a respectar les idees de tothom perquè vaig aprendre a estimar-me més. He dedicat els últims cinc anys de la meva vida a entendre’m a mi mateix i a posar-me d’acord amb el meu desacord.

P. El preocupa Catalunya?

R. Em preocupa, però no hi deixo l’ànima, ni em barallo per un llacet groc ni per ningú. Si els polítics que prometen i després no compleixen no saben solucionar ni els problemes dels seus partits, què se’n pot esperar? Que madurin. En dos mil any tot canviarà.

P. En acabar de gravar el documental, va exigir una escena més. Allà dona les gràcies a moltes persones, amb nom i cognom, que hi eren quan les va necessitar. Quan vostè ha ajudat, l’hi han agraït?

R. No, però no esperava agraïment, com no l’esperaven cap dels que em van ajudar. Els meus amics, quan vaig deixar els escenaris i em vaig arruïnar, es van bolcar. Un festival per aquí, una casa barata...

P. A més, va estar malalt.

R. Ja ha passat. Vaig tenir un càncer fa quatre anys. L’hi vaig explicar a molt poca gent. Una va ser la pianista Bàrbara Granados perquè vam tenir la malaltia alhora i ens animàvem. Quan em van donar l’alta, ho vaig explicar als meus amics i es van enfadar: “Per què no vas avisar abans?”. Què havien de fer? Preocupar-se, trucar-me cada setmana per veure si estava millor o pitjor? Jo vaig confiar en els metges.

P. Ningú no en sabia res...

R. Vaig estar malament econòmicament, però no vaig anar a la tele a explicar que tenia càncer, que estava arruïnat... Els principis no es negocien.

P. Què passa quan baixa el teló?

R. Baixa i dius: “Una menys” o “una més”. Llegeixes, fas un bany... Tot està millor si tens aquesta abraçada tan necessària abans d’anar a dormir. Si demà no hi ha funció penses que potser pots veure un capvespre. D’albades ja en vaig veure moltes.

P. Parlant de capvespres... Un reconegut periodista el va donar per mort en antena.

R. Encara no m’ha demanat perdó. Ni tan sols el vull veure. Podria dir: “Que el donin pel sac”, o més aviat no... que no l’hi donin mai!

P. Tornarà a un escenari?

R. No tinc forces, però tinc una proposta important... Ja us n’assabentareu.

P. Brindarem, tot i que té aversió a la cervesa i l’anís.

R. Soc abstemi. Si hi ha xampany, farem un glopet. Quan era discotequer demanava Bitter Kas perquè la copa tingués color i ningú preguntés.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >