Selecciona Edició
Connecta’t

Pavlovsky torna (una mica) a l’escenari per explicar la seva vida

L'espectacle a la sala La Gleva formarà part d'un documental

Ángel Pavlovsky torna als escenaris per un documental.
Ángel Pavlovsky torna als escenaris per un documental.

L'espectacle ¿Qué fue de Pavlovsky? podria haver-se anomenat “Soc aquí” perquè l'artista Ángel Pavlovsky, que es va retirar dels escenaris fa cinc anys, torna momentàniament per dos motius: perquè es pugui completar un documental sobre la seva vida —que està rodant l'estudi Bàrbara Granados— i per deixar clar que està perfectament bé. “Fa tres anys vaig tenir un càncer, em van operar i va anar tot molt bé. Però va córrer el rumor que estava ingressat en una residència i, fins i tot, que m'havia mort. Va ser indigne. Doncs no, soc aquí”, gairebé clamava a la seva manera, amb un mig somriure que no amagava fins a quin punt l'havia arribat a molestar el tema.

Amb 77 anys —”i amb les xacres normals de l'edat, que si la tensió, que si el colesterol, una mica de panxa”, reconeixia— Pavlovsky tornarà a interpretar un xou en cinc funcions (del 5 al 9 de setembre) al teatre La Gleva, de Barcelona. Assegut en una banqueta enmig de l'escenari i al piano la seva gairebé inseparable Bàrbara Granados —20 anys compartint escenaris—, Pavlovsky parlarà de la seva pròpia vida: “Seran cinc nits explicant a la meva manera tot el que m'ha passat”. Un relat que inclourà l'evolució de Barcelona, Espanya i la societat i els seus conflictes des que va arribar, el 1973, de l'Argentina. De quan, per exemple, el va precedir una fama de reconegut artista a Europa, fet que no era cert però que va arribar a colar després d'un oportú reportatge que va tenir la complicitat d'amics.

Acostumat a actuar en grans teatres —com el Comtal o el Victòria— Pavlovsky tindrà davant seu un pati de butaques petit —poc més d'un centenar de localitats— i, a diferència del que solia fer habitualment, no incitarà el públic a participar. Serà un Pavlovsky més sobri, sense sabates de taló ni lluentons. Part del material d'aquestes cinc funcions s'incorporarà al documental, un llargmetratge que vol explicar la figura de l'artista des dels seus inicis, com a universitari a l'Argentina, les seves primeres feines en teatres de Buenos Aires, la seva arribada a Espanya —on va treballar com a càmera de televisió a Madrid— fins a l'èxit que va tenir, especialment a Barcelona, i en programes televisius. Una mirada que parlarà d'“ell” i “la” Pavlovsky, del seu compromís amb no poques causes socials, des dels moviments feministes fins a les reivindicacions LGTB i tot el que passava a l'Espanya de la Transició. I de com els seus espectacles van cridar l'atenció entre els que feien teatre “seriós i progre”.

Vida de retirat, però sense petanca

“Faig vida de retirat, dormo molt, menjo bastant i sa, però ni jugo a la petanca ni al dòmino i tampoc em planto davant de les obres. No tinc vida social, no sé res de les xarxes, faig servir el mòbil només per telefonar. Així que, quan de vegades m'han trucat per anar a alguna ràdio he dit que no, no tinc res a explicar”, explicava Pavlovsky que també va dir “no” a dues propostes de dos festivals Grec. “Una cosa puntual, potser. Però un espectacle sencer i dissenyar-lo... això no”.

La seva retirada dels escenaris, el 2013, va ser tot un punt i final: “Vaig llençar-ho tot. Les cintes de programes de televisió amb Àngel Casas o Júlia Otero... Mai les vaig tornar a mirar. També tots els retalls de premsa, tots esgrogueïts... Els vestuaris els vaig regalar. Els llibres no els volien ni a la presó. Les sabates, un munt!, també les vaig repartir. Em deien que les portés a Càritas i jo em preguntava que a qui li interessarien aquestes plataformes i talons vertiginosos... a un travelo amb problemes?”

“La idea del documental me la van proposar fa tres anys, però llavors estava malalt i després vaig pensar que m'havia de recuperar, que no era el moment de fer plans. Van insistir-hi i al final em vaig adonar que és molt millor que et facin un documental quan ets viu. No quan ja no hi ets perquè ho fan amb un tros d'aquí, un altre d'allà...”, apunta Pavlovsky. D'entrada, la proposta era fer una única funció de teatre: “No vaig estar-hi d'acord perquè són tots la teva família i amics. I per una vegada que hi soc, vull més varietat”. El documental, que s'està finançant a través de Verkami, té un pressupost global de 90.000 euros dels quals 15.000 es pretenen reunir amb aportacions per a la fase de producció i rodatge a l'Argentina. El projecte està dirigit per Albert de la Torre i té previst concloure la primavera del 2019.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >