_
_
_
_
_
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Pavlovsky, una vida en l’art

Un documental recorre la trajectòria de l'actor en els seus més de 50 anys sobre els escenaris

Marcos Ordóñez
Ángel Pavlovsky.
Ángel Pavlovsky.joan sánchez

Veig el documental i penso que en poc més de mig any, Albert de la Torre va complir la seva doble promesa: fer tornar Ángel Pavlovsky, que s'havia retirat, a l'escena (al teatre de la Gleva, a Barcelona) i aconseguir —encara més difícil— que es posés davant de la càmera. I el més essencial: mostrar el treball d'un artista obsessiu i minuciós, que continua explicant de meravella, i plasmar la panòplia de les seves moltes vides, dels seus 50 anys als escenaris. “Un retrat robat”, diu amb broma De la Torre, que ha dirigit la pel·lícula, produïda per EGB (Estudio Bárbara Granados, el seu pianista de capçalera) i el tàndem TVC-TVE: ha rastrejat imatges d'arxiu, ha filmat les noves actuacions del seu retorn, les seves confidències, i els testimonis d'alguns dels seus amics. Veig Pavlovsky (aquest és el títol del documental: el seu cognom a seques) amb americana i corbata, cap patrici i maneres d'un professor de teatre de barri jueu d'El Once, a Buenos Aires. Li he vist incomptables cares però, als 78 anys i amb aquest aspecte, em resulta sorprenentment semblant a Alan Arkin. Amb un toc, que sempre ha tingut, de la picardia maliciosa d'Alan Cumming.

En el documental explica moltes històries que jo ignorava, com el seu insòlit debut com a mim a l'Òpera de Cambra de Buenos Aires, a les ordres de Martín Eissler, i després al Colón i a l'Argentino de la Plata. Quan les coses no li podien anar millor (a ell, a la seva germana Alicia i a la petita Martina), va tornar Perón, i la massacre d'Ezeiza els va fer decidir traslladar-se a Espanya, on no els coneixia ningú. “Vam arribar el novembre del 1973 i ens van tancar a tots al vaixell. Vam entendre que havien matat Franco, però no: el que va volar era Carrero Blanco”. A Madrid els van fitxar a TVE: l'Alicia i ell es van presentar com Los Mimos Rusos. Van alternar els platons, de la mà del seu paisà Óscar Banegas, el creador de Los Chiripitifláuticos, i el teatre Alfil, en un escenari buit “amb un paravent i 70 barrets”. Tampoc sabia que havia ballat a Aplausos, el musical de Strouse i Adams a partir d'Eva al desnudo, que es va muntar el 1975 al Barceló de Madrid, amb Conchita Montes, Conchita Márquez, Margot Cottens, Vicente Parra, Alfredo Mayo… “Tots són morts”, diu Pavlovsky, no sé si amb malenconia o pura i simple constatació.

El 1977 va començar una nova vida al Barcelona de Noche, el cabaret més pujat de to del barri Xino, on es va establir fent els millors monòlegs de la ciutat. Però això va ser només el principi. Acabava de néixer La Pavlovsky, una criatura nocturna, sardònica, amb una elegància sublim, amb frases esmolades com talons d'agulla. Intento definir-lo amb quatre frases: clown augustíssim, gran dama follet, mai monologuista, sempre dialoguista.

Pavlovsky es va estrenar el 19 de maig al festival DocsBarcelona, al teatre del CCCB. Avui li donen el Premi Ocaña als cinemes Texas, i des de demà la pel·lícula es podrà veure en aquesta sala de la capital catalana.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_