Selecciona Edició
Connecta’t

Catalunya ha rebut les retallades sanitàries més grans durant el procés

La sanitat catalana va perdre 2.400 professionals i més de 1.100 llits hospitalaris durant els governs d’Artur Mas

Pancartes de protesta a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona per les retallades en sanitat.
Pancartes de protesta a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona per les retallades en sanitat.

La sanitat catalana ha estat un dels sectors més perjudicats pels tres avançaments electorals consecutius que s'han produït a Catalunya des del 2012 a causa dels vaivens del procés independentista. La inestabilitat política ha passat factura al sistema sanitari públic, assotat per les retallades executades pel govern d’Artur Mas i incapaç de tirar endavant canvis estructurals per millorar el sistema a causa de les aturades governamentals. Segons un estudi de l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, Catalunya va ser on més es va retallar la despesa social durant la recessió, entre 2009 i 2015.

La gestió de les estretors en l'àmbit sanitari va discórrer, durant els dos breus governs d’Artur Mas —entre 2010 i 2015—, en paral·lel a l'auge del procés. La major part de les competències en matèria sanitària estan transferides a la Generalitat, així que de poc servia com a arma llancívola el Govern central més enllà de l’“infrafinançament crònic” que denunciava constantment el conseller de Salut de l'època, Boi Ruiz, per justificar les retallades i els problemes de finançament del sector.

Però el remolí del procés independentista, que copava el debat parlamentari dia sí dia també, sí que va servir de cortina de fum per tapar els intents de privatització de serveis públics i les grans retallades que va engegar Artur Mas en el seu primer govern per alleujar el dèficit públic. Mentre l'Executiu de Mariano Rajoy feia el mateix a escala estatal, Mas reduïa en més de 1.500 milions d'euros el pressupost sanitari —va passar de 9.875 milions d'euros el 2010 a tocar fons el 2014 amb 8.290 milions—. Segons un estudi de l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials, Catalunya va ser, juntament amb Castella-la Manxa (presidida per Cospedal entre 2011 i 2015), la comunitat autònoma que va retallar més la despesa social (sanitat, educació i serveis socials) entre 2009 i 2015. En total, més d'un 26%. L'informe constata una reducció de 5.538 milions d'euros en les partides socials catalanes.

El Departament de Salut va ordenar tancar quiròfans a les tardes, reduir horaris de centres d'atenció primària i fins i tot tancar punts d'atenció continuada en alguns municipis. També va deixar de cobrir baixes i va tancar plantes hospitalàries senceres per reduir despesa de personal. Durant els anys de govern de Mas, la sanitat catalana va perdre, segons les dades del Departament de Salud, 2.400 sanitaris (va passar de 76.306 el 2011 a 73.899 el 2015) i més de 1.100 llits hospitalaris (el 2010 n’hi havia 14.072 i el 2015 sumaven 12.902). Treballadors, sindicats i plataformes socials es van llançar al carrer per protestar contra el que es veia a venir: llistes d'espera disparades, col·lapses a urgències per falta de llits a planta on derivar els pacients, treballadors desbordats… Mentrestant, Mas es reunia amb el Govern central per buscar un pacte fiscal.

CiU començava ja a abraçar el sobiranisme quan la CUP de Reus (Tarragona) va aixecar la manta del que acabaria convertint-se en l’escàndol més gran de corrupció vinculat a la sanitat catalana: el cas Innova. La investigació indagava sobre contractes i pagaments il·legals fets des de l’Ajuntament de Reus a alts càrrecs sanitaris com Carles Manté, director del Servei Català de Salut entre 2004 i 2006, i Josep Prat, president llavors de l’Institut Català de la Salut (ICS), la gran empresa pública que gestiona vuit grans hospitals i el 80% de l'atenció primària a Catalunya.

El segon govern de Mas va aprofitar el focus polític per distreure l'atenció i teixir, entretant, una controvertida remodelació del sistema sanitari. Les particularitats de la xarxa pública catalana, que està formada per proveïdors molt diferents —des d'empreses públiques fins a fundacions i entitats amb ànim de lucre—, van afavorir que el Govern de llavors maquinés un pla per esbocinar l’ICS i privatitzar alguns serveis públics. Un informe encarregat per Salut a la consultora PwC destapat per ELPAÍS, revelava que Mas volia privatitzar diversos hospitals. El document recomanava fins i tot “una entrada de capital privat en dues fases per diluir l'impacte polític i social” del pla. Artur Mas també va treure a concurs la gestió de diversos centres d'atenció primària que van acabar adjudicant-se a l'empresa Eulen, sense experiència en l'atenció sanitària directa.

No obstant això, a la Generalitat no li va quedar més remei que recular en alguna de les seves decisions després del rebuig dels actors socials i bona part de l'oposició parlamentària.

El segon govern d’Artur Mas disposava del favor d’ERC, el seu soci de govern, que va donar suport a uns pressupostos que consolidaven les retallades executades el 2011 i fins i tot va salvar Boi Ruiz de la reprovació al Parlament. Però aquesta aliança va sucumbir a la pressió social. Sindicats i plataformes d'afectats per les retallades van criticar durament la posició d’ERC, que finalment va optar per retirar el seu suport al govern català en alguns temes com el projecte de Boi Ruiz d'unificar els hospitals de Lleida sota una nova figura jurídica.

Les retallades sanitàries van generar, de fet, una mobilització social sense precedents: els treballadors de l'Hospital de Bellvitge, al terme de l’Hospitalet amb Barcelona, van tallar setmanalment la Gran Via, l'artèria que uneix totes dues ciutats, durant diversos mesos per protestar per les retallades; els pacients es van organitzar i van muntar taules a les portes dels hospitals —encara avui funcionen— per informar de com reclamar els retards a la llista d'espera; l'estiu del 2014, veïns i malalts es van atrinxerar a les plantes d'hospitals com Bellvitge per evitar que es tanquessin durant l'època estival.

La pressió social va ser tal que Boi Ruiz va haver de retirar, a més, una instrucció que regulava l'activitat privada en alguns centres públics. També va redibuixar i finalment va frenar el VISC+, un pla pel qual es proposava, al principi, vendre a ens públics i privats dades sanitàries anònimes amb finalitats científiques.

Mas va haver de tirar enrere també, per imperatiu judicial, un controvertit copagament que va suposar, de facto, un dels primers xocs de competències amb el Govern central. Es tractava de l'euro per recepta, una mesura dissuasiva que pretenia posar fi a possibles abusos en la compra de medicaments, segons el Govern. Però a més del rebuig en bloc del sector sanitari, el Govern central ho va portar al Tribunal Constitucional, que ho va suspendre cautelarment i ho va declarar, poc després, inconstitucional, amb l’al·legació que les competències en matèria de finançament sanitari són exclusives de l’Estat.

Una unitat fugaç per l’Agència del Medicament

La candidatura de Barcelona a acollir la nova seu de l’Agència Europea del Medicament (EMA), que abandonava Londres a causa del Brexit, va ser un dels únics elements que van servir de treva a Antoni Comín amb el Govern central. De fet, el conseller va establir molt bona relació amb la ministra Dolors Montserrat.

Totes dues administracions es van encarregar, juntament amb l’Ajuntament de Barcelona, de donar una imatge d'unitat. Fins i tot evitaven parlar dels efectes del procés en la pugna de Barcelona per acollir la seu de la institució europea. Comín, Montserrat i el llavors segon tinent d'alcalde de Barcelona, Jaume Collboni (PSC), van visitar junts la seu de l’EMA per presentar la candidatura de Barcelona davant treballadors i dirigents de l'organisme sanitari.

No obstant això, les relacions es van anar refredant a mesura que s'escalfava el conflicte polític. Amb el referèndum de l'1 d'octubre i les càrregues policials als col·legis electorals es va trencar el pacte de no agressió i ja amb gairebé totes les possibilitats de guanyar perdudes, Comín va dir en la seva última intervenció pública com a conseller que després de les càrregues policials, “Barcelona va perdre posicions”.

A Comín la decisió el va enxampar (Barcelona no va passar ni la primera fase i va guanyar Amsterdam) a Brussel·les, però no com a titular del Departament. Aquests dies, el Govern central havia aplicat el 155 i tot el Govern estava destituït i, Comín, havia fugit a Bèlgica.

MÉS INFORMACIÓ