Selecciona Edició
Connecta’t

El que el procés ha silenciat

Cinc anys de paràlisi institucional pels desacords entre la Generalitat i el Govern espanyol han passat factura a les infraestructures i a tots els serveis públics

Mas parla amb Puigdemont durant la manifestació de Brussel·les, el 7 de desembre.
Mas parla amb Puigdemont durant la manifestació de Brussel·les, el 7 de desembre. AFP

Novembre del 2010. Un Artur Mas encara en rodatge com a candidat a la Generalitat es dirigeix solemnement als empresaris catalans per assegurar-los que el Govern que vol encapçalar donarà màxima prioritat a la infraestructura que en aquell moment anava en boca de tots els sectors econòmics i socials catalans. Es tracta de l’anomenat Quart Cinturó, una autovia lliure de peatge que ha d’envoltar l’àrea metropolitana de Barcelona i descongestionar-ne els accessos. Era una obra llargament reivindicada que els governs anteriors, el tripartit de l’esquerra, havien frenat per raons mediambientals.

Set anys més tard, la majoria dels paratges pels quals havia de discórrer aquesta autovia segueixen essent camps de cultiu. Els pocs trams que s’han construït, de manera inconnexa, han anat finalment a càrrec del Govern central però ni el projecte ni l’obra tenen data d’acabament.

El Quart Cinturó és l’exemple més paradigmàtic del retard en infraestructures que arrossega Catalunya. I això no és conseqüència només de la crisi econòmica que tantes obres ha paralitzat. El procés independentista iniciat per Mas el 2012 i la posterior negativa del Govern de Mariano Rajoy a negociar els traspassos i les obres pendents han deixat enfonsat sota terra el programa d’infraestructures de Catalunya. El diàleg entre governs es va esfumar i, amb ell, els grans projectes d’obra pública.

No només les infraestructures s’han ressentit per cinc anys de conflictivitat política i desacords entre administracions. Els traspassos de noves competències s’han interromput i, en molts casos, l’oportunitat històrica per aconseguir-los sembla haver quedat enterrada definitivament. Poc o gens queda del preacord aconseguit entre el Govern central i la Generalitat el 2009 per traspassar els aeroports de Girona i Reus a la Generalitat. Amb la posterior privatització d’AENA i l’absoluta falta de sintonia entre els Governs, els partits han passat pàgina a aquesta reivindicació.

El procés independentista ha deixat en un segon pla diversos problemes que pateix Catalunya. EL PAÍS comença avui una sèrie que repassarà aquells assumptes que han quedat relegats del debat públic a causa de l’espai que ha acaparat el desafiament independentista. Entre ells, estan la qüestió de les infraestructures, la sanitat, l’educació, els serveis socials i la corrupció.

Perquè el panorama de les infraestructures es repeteix en tot el que fa referència als serveis públics. El procés independentista ha actuat com un gran forat negre que ha absorbit el malestar social derivat de la crisi i les retallades, i ho ha llançat contra el Govern central i l’Estat, que sempre va dir que confiava que l’enrariment de la situació a Catalunya fos conjuntural, “un suflé”, en boca de més d’un ministre.

Pocs polítics nacionalistes s’han atrevit a verbalitzar clarament que el procés hagi servit per “tapar” la part menys amable de la política catalana. Sí que ho ha fet Santi Vila, l’exconseller díscol d’Artur Mas i de Carles Puigdemont, que sempre va tenir un peu en l’independentisme i un altre en la realpolitik. El 2014, quan era conseller de Territori, Vila va admetre que el procés sobiranista els estava “permetent resistir” quatre anys d’ajustos i retallades. Vila va dir que el del sobiranisme era un projecte “mínimament il·lusionant” que evitava la frustració social. “Si aquest país no hagués tingut un presumptuós en clau nacionalista, com hauria resistit uns ajustos de més de 6.000 milions?”, va arribar a preguntar-se en una conferència davant d’empresaris.

No és que a Catalunya no s’hagi parlat de sanitat, pobresa, educació o polítiques socials. Ni que la Generalitat no hagi fet res per solucionar els problemes. Simplement, el que ha motivat el procés és derivar cap a Madrid, el Govern central o el Congrés dels Diputats, tants desajustos, errades, frustracions i problemes com podien sorgir a l’hora d’afrontar aquests problemes. I quan els problemes tenien el seu origen en el Govern central, per acció o omissió, el problema era la suposada manca de cooperació o mala gestió de la Generalitat. I així, fins a l’infinit. El resultat: tota l’agenda social ha acabat condicionada a un procés polític paral·lel que ni avançava ni desbloquejava altres qüestions.

Tres legislatures inacabades amb els seus corresponents avenços electorals —tots motivats pel procés sobiranista— tampoc han ajudat a fer visibles els problemes que sistemàticament quedaven en el calaix. No hi ha debat en el qual algun candidat no prometi acabar amb els problemes de Rodalies o arxivar definitivament les retallades de Sanitat. Però ni l’un ni l’altre acaba de quallar. Mentrestant, camions i cotxes segueixen embussats en els accessos a Barcelona. El Quart Cinturó, en bona part del seu recorregut, segueix essent un desert.