Els Pirates homenatgen i reivindiquen ‘Els secundaris’ al Maldà
Laura Aubert i Bernat Cot han escrit i interpreten una mena de vodevil que beu de la història del Paral·lel més gloriós i d'anècdotes pròpies
Laura Aubert i Bernat Cot, a més d'amics des de fa molts anys, són col·legues. I moltes de les converses de cafè que tenien desembocaven en una qüestió recorrent que els afectava, els emprenyava (potser) i els feia pensar: els secundaris, els personatges que gairebé sempre han quedat a l'ombra de la prima donna i del galant. "És una cosa que ens ha tocat molt", diu la coautora d'Els secundaris (al Maldà fins al 26 de juny). "Llavors vam decidir reivindicar l'enorme importància aquests actors que han quedat en l'oblit. Perquè, entre d'altres coses, sense ells no hi ha teatre".
La reparació d'aquesta injustícia ancestral queda plasmada visual, textual i moralment a través de la història dels dos protagonistes (els secundaris, ves per on!), actors, gairebé figurants, d'un vodevil, un espectacle de varietès, un divertimento, a l'històric teatre Còmic, al Paral·lel de fa 100 anys. Aquesta obra, però, va ser venuda com una peça més ambiciosa, pretenciosa, seriosa... "Aquí rau el problema: el públic [i els crítics] hi van a veure una altra cosa... i no la troben", explica Aubert.
Els dos personatges esperen el moment d'entrar en escena, a la cameta, el lloc amagat entre bastidors on més temps passen els secundaris: "Entren a escena, diuen 'el sopar és a punt' i es retiren, a la cameta, fins que tornen a sortir un altre moment", diu Aubert. Aquesta cameta, amb l'armari farcit de vestits, calaixos per tot arreu, un tocador, un vàter i poca cosa més, tot ben atapeït, esdevé, a l'escenari del Maldà, l'escenari. A través dels bastidors només se senten les veus dels grans actors, els que s'hi passen la vida en escena, els que no estan convidats a aquesta funció. "Donem llum a aquest espai fonamental per al teatre".
Mentre els dos personatges es despullen deixant ben clar la duresa de les seves vides, pidolant una frase, galantejant algú al London per aconseguir-ne més a costa del company o buscant-se els favors d'un "senyorito" que les llenci a la fama, els dos intèrprets es multipliquen en una quinzena de personatges més: des de les mares de les actrius fins als crítics totpoderosos, passant per un parell de policies, una actriu que llença pamlfets feministes, l'empresari Santpere, la consagrada Tina de Jarque, la també empresària Helena Jordi... "Fregolisme pur i dur", comenta Laura Aubert. "I humor i música... una mica tot el que fem sempre Els pirates".
Els dos personatges encarnen tot el que era el teatre als anys daurats del Paral·lel: "Veiem que tenien els mateixos problemes que tenim ara en la professió", subratlla l'actriu. "I havia els molt coneguts i els amagats, els que caurien en l'oblit". I si l'anècdota que dona peu a l'argument (la publicitat equivocada que es va fer d'una obra) surt de l'autobiografia del popularíssim cantant i actor Alady, altres ho són dels mateixos autors, de col·legues de professió o... dels Germans Marx! "Ens encanten!", reconeix l'autora. "Hi ha moltes picades d'ull, després de tot, ells van començar en aquella època i en el món del vodevil".
Igual que els secundaris, l'obra reivindica també molts altres aspectes del teatre tractats injustament, per exemple, la comèdia: "Sempre ha estat un gènere infravalorat", es queixa Aubert. "I encara ho està: sembla que fins que un no fa un protagonsita dramàtic i plora no serà nominat a res". En canvi, tant ella com Bernat Cot prefereixen la comèdia, com, assegura Aubert, la majoria del públic: "La comèdia agrada més. I a més és una eina crítica supereficaç, perquè et pots passar tres pobles!" I... és més difícil fer riure que fer plorar: "Molt més difícil", no dubta Aubert, que ha tocat els dos pals en la seva carrera. "I molt més delicat: si fas riure i no riuen... buf!"
La documentació d'Els secundaris ha begut, per descomptat, de Xavier Albertí (ben mirat, és com si l'especatcle en el qual participen els secundaris fos el Taxi... al TNC, amb que Albertí va començar la seva direcció artística al TNC, el 2013), de moltes lectures, d'experts en l'època, com al Cinta Moreno (la vam veure amb Els pirates a La setena porta, aquesta temporada), la novel·la L'avinguda de les il·lusions, de Xavi Barroso... Han canviat les coses? "No gaire, en realitat. Ara, els que fem teatre som classe mitjana: tenim un coixí, encara que sigui tornar a casa dels pares, perquè tal com està la professió...! Altres no s'ho poden permetre. Llavors s'ho jugaven tot, i hi havia qui no arribava mai, que es quedava a la cameta".
Sobre la firma
