Selecciona Edició
Connecta’t

Ranxeres i tequiles per a ‘El último adiós’ al Tantarantana

Denise Duncan ha escrit i dirigeix aquesta intensa i nostàlgica celebració de tots els comiats que queden pendents al llarg de la vida

Catalina Calvo, a l'esquerra, protagonista de l'obra, i Denise Duncan, autora i directora.
Catalina Calvo, a l'esquerra, protagonista de l'obra, i Denise Duncan, autora i directora.

Una persona que va marxar de casa, una casa que era (i és, també) a Costa Rica, i que ha fet de Catalunya casa seva (també), sap què és dir adéu.Tot i així, els comiats, sovint, ens agafen tan desprevinguts que se'ns escapen. És el que li va passar a la Denise Duncan fa vuit anys, quan es va assabentar de la mort de la seva àvia, una persona molt important per a ella, sola, asseguda en una cadira d'un lloc tan asèptic, tan impersonal, tan poc acollidor com un aeroport. El de Miami. Al mig del no-res de la seva vida. No hi arribaria a temps de dir-li adeu. "Jo ja havia construït la meva vida a l'altra banda de l'oceà i no vaig poder acomiadar-me d'ella", recorda la dramaturga. Va ser el primer impuls d'escriure El último adiós, que es pot veure al Tantarantana, a Barcelona, fins al 10 d'abril, dins del projecte d'ajuda a la creació El cicló 2021-2022.

La idea va agafar forma tot parlant amb la seva amiga i actriu Catalina Calvo, també costa-riquenya. "Era l'any 2020 (del qual no cal dir res) i sopant, prenent unes copes de vi, vam coincidir a valorar la importància dels comiats arran de tots aquells que se'ns han quedat pendents", explica Duncan. D'aquell sopar i de moltes converses més, va sorgir aquesta obra, un homenatge, d'alguna manera, als que ja no ho són o ja no tenim a prop, "a totes aquestes coses que donem per segures i de cop, ja no les tenim".

El fil argumental ens porta des d'aquell aeroport de Miami al comiat a les àvies i als comiats a etapes de les nostres vides, passant per petites grans històries, per cors trencats, per gent que mor... L'esperit, però, és de celebració: "És un ritual, una mena d'aquelarre, i passa per ranxeres, tequiles (encara que jo soc mes de rom...!) i per cançons petardes, com la de la Paulina Rubio, esclar! o, no tan directament, per d'altres, com Aquellas pequeñas cosas, de Serrat", que també parla d'allò que oblidem i de què, potser per això, no ens hem pogut acomiadar. Una mena de bosc de cadires ("metàl·liques, fredes, com les de l'aeroport") que es van movent construint espais diferents donen caliu a l'escenografia, de Víctor Peralta, que embolcalla aquests comiats.

El text, que interpreta Catalina Calvo, narra un seguit d'experiències i vivències de les dues: "El 90% del text és veritat", revela l'autora. "L'altre 10% és ficció. Per què? Doncs per allò de no deixar que la veritat t'impedeixi explicar una bona història: les nostres vides són interessants, però mai tant. Cal engreixer-les, hilvanar-les amb un pessic de ficció". L'autora de El combate del siglo o Negrata de mierda s'estrena en aquest gènere: "No és el meu estil, però vaig assistir a un curs a la Beckett de Sergio Blanco [un dels mestres de l'autoficció] i m'hi vaig atrevir".

El resultat és que ja ni sabrien distingir quines històries pertanyen a l'una o a l'altra: "Això demostra que el que ens passa, per molt original que ens pugui semblar, li passa a tothom", diu la directora. De fet, han trobat unes tipologies de comiats presents en tothom: als pares, als avis, als morts, als amors, a allò que hem deixat de ser... En el monòleg es llegeixen també comiats suggerits a Instagram i, a més, el públic pot escriure en un paperet, a l'entrada, el comiat que té pendent. "Hi ha missatges escrits des de la ràbia, des de l'amor, altres que són directament, un nom. Tots entren dins d'aquestes tipologies", sentencia Duncan.

També sortiran comiats desitjats, aquells de dir ¡Ahí te pudras!, no? "Home, jo, que dono classes i sempre insisteixo que les paraultes grosses es fan més grans escrites en un text teatral, he escrit algun passatge en què em cago en tot, a tope!, deixant anar tota la ràbia", admet.

"Porto 18 anys a Catalunya, dic adeu contínuament, mai no sé si tornaré a veure segons qui, estic a 24 hores de viatge de part de la meva família... Tinc molta relació amb dir adeu", pensa aquesta afrocatalana, que no sabria dir si l'obra és més optimista o nostàlgica: "Dir adéu és difícil, però no dir-ho sempre és pitjor. Per això cal dir-ho amb tot l'amor del món, si no, ens quedem aturades al lloc!" Potser, l'optimisme s'imposa a la nostàlgia: "Ara, cada dia la Cata i jo ens diem adéu tres cops, mirant-nos als ulls, Que no se'ns passi. És una manera de celebrar".

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >