Novetats kafkianes

Com que Franz Kafka va morir l’any 1924, ja en fa uns quants que la seva obra es troba lliure de drets. Això ha permès a moltes editorials fer noves edicions de les seves obres: cartes, diaris i, en especial, novel·les i narracions, amb més raó com més defectuoses vagin ser les traduccions que van fer-se temps enrere.

La literatura catalana –ho és tota la que està escrita en català, amb independència del lloc de naixement dels autors i la seva primera llengua; tesi de la qual no participa el nostre sistema educatiu, per desgràcia— va tenir força sort en el cas de les traduccions de les novel·les —El procés, vessada per Gabriel Ferrater; El castell, per Lluís Solà—, però en va tenir molt poca en el cas de les narracions, que van ser encarregades in toto (llevat de La transformació, que ja ha conegut mitja dotzena de traduccions) a Josep Murgades, ésser que va produir un dels monstres lingüístics més inefables que mai hagi donat la història de les versions al català. Per tal com quedi clar que no és el mateix tenir domini de la llengua que tenir-lo de l’art de traduir, diguem que un altre monstre de la traducció al català van ser les narracions de Poe, aquestes a càrrec de l’eximi Carles Riba: poeta eminent, prosista de sintaxi llatina, i traductor imponderable dels clàssics grecs, però no d’altres coses.

Sigui com sigui, uns quants traductors competents de l’alemany al català han començat a fer noves versions de les narracions de Kafka, de vegades d’algun dels set llibres que va publicar en vida (de fet, el setè, Un artista de la fam, va sortir poques setmanes després de la seva mort), i de vegades d’una reu­nió de narracions de diferents períodes. És el cas del llibre que presentem avui, que, sent com és una antologia, no porta un títol de Kafka, sinó de l’editor: Franz Kafka, Paràboles i paradoxes, traducció de Joan Ferrarons, edició bilingüe (Flâneur, Barcelona, 2022). De fet és el mateix títol i la mateixa tria, molt escaient, que va fer un bon especialista en Kafka, Nahum Norbert Glatzer, l’any 1961, en traducció a l’anglès.

Consta de sis apartats, el primer dels quals dona nom a la selecció, que inclou narracions de diversos períodes de la producció kafkiana. Li fa cap mal, a aquesta edició, el fet que no incorpori cap notícia editorial perquè el lector s’ennovi, almenys, de l’any en què es va escriure cada un dels textos? En part sí; en part no. Si diem que en part sí, és perquè el llenguatge de Kafka va canviar molt entre el seu primer llibre, Betrachtungen (aproximadament, ‘Consideracions’ o ‘Contemplacions’) i els següents. Si diem que en part no, és perquè les narracions de la tria provenen del corpus central de l’obra de Kafka, que presenta una certa regularitat en l’estil. L’editorial Flâneur no té tirada a incorporar res de paratextual als seus llibres –pròlegs, epílegs, notícies editorials–, i això és un criteri: els seus llibres venen sempre en versió bilingüe, les traduccions són molt bones, i en suma, tampoc Kafka va afegir res en els seus llibres, ni a l’inici ni al final.

El lector, doncs, entrarà verge d’opinions i savieses en aquesta edició: toparà de bursada amb un món narratiu enormement singular, el més original, per no dir genial, de la literatura del segle XX. Hi trobarà gloses de mites clàssics, com a ‘Prometeu’, ‘Posidó’, ‘El silenci de les sirenes’ o ‘El voltor’; hi llegirà paradoxes basades en la literatura moderna com a ‘La veritat sobre Sanxo Pança’ i ‘Robinson Crusoe’; o hi veurà més d’una narració en què s’exposa la perplexitat kafkiana –tan present a les seves novel·les– davant les lleis i el poder, com a tot el capítol I, i a ‘Davant la Llei’ o ‘Sobre la qüestió de les lleis’.

Però la tria de Glatzer, que era bona, i amb ella la traducció de Farrerons, que també ho és, permetran sobretot que el lector entengui el secret més important del conjunt de l’obra kafkiana; un secret que, si mai no s’arribés a entrellucar, es veuria amb tota claredat en aquesta altra novetat de la casa Flâneur: uns quants dels articles de Walter Benjamin dedicats al nostre autor d’avui, inclosa la fabulosa “Carta a Gershom Scholem”, de 1938: Walter Benjamin, Kafka (Barcelona, Flâneur, 2012).

El secret no pot ser més elemental: si Auguste Comte, pare del positivisme filosòfic, creia que el món intel·ligent havia passat per tres etapes –la de la teologia, la de la metafísica i la de la mera humanitat–, i, segons ell, ja ens trobàvem a la tercera, Kafka va venir a dir-nos, com una mena de profeta retrospectiu i prospectiu alhora, que les coses no són així: vivim i viurem sempre en una barreja de les tres èpoques, com vivim sempre en la suma de la infantesa, la vida adulta i la senectut, o entre la vida i la mort absolutes. Kafka –es veu per poc que se l’hagi llegit– viu en una suma de teologia hebrea, metafísica de qualssevol temps i una humanitat del tot escampada per qualssevol èpoques històriques: passat, present i futur. Més ben dit: un passat que encara no ha acabat, un present que és infinit cap avant i cap enrere, i un futur mai intangible.