Selecciona Edició
Connecta’t

I la dièresi quan?

L’ortografia d’una llengua ha de fugir del fetitxisme i ser menys simbòlica que funcional

La dièresi d’'ensaïmada' és d’aquelles que, en recaure en vocal àtona, podria ser ben prescindible.
La dièresi d’'ensaïmada' és d’aquelles que, en recaure en vocal àtona, podria ser ben prescindible.

Quatre anys després de l’enrenou de l’escapçada de diacrítics, bé podem dir que la llengua catalana no ha mort com deien alguns, que veien en la reforma l’antesala de l’apocalipsi. Si bé és cert que a les xarxes socials hi continua havent una comunitat d’irredempts que fan professió d’insubmissió i prometen que mai de la vida deixaran de posar l’accent a soc, també ho és que la nova norma s’ha estès àmpliament per tots els àmbits que realment importen —administració, mitjans de comunicació, sector editorial i ensenyament— i que hom ha après a distingir entre llengua i ortografia; al capdavall, l’ortografia no és més que una convenció que serveix per representar la llengua per escrit, i com a tal convenció està sotmesa als acords de què ens dotem.

Vist però el debat suscitat, ara és una llàstima que no s’aprofités l’avinentesa per afrontar altres racons ortogràficament foscos, més que res perquè no podem retocar l’ortografia de la llengua cada quatre anys —ni cada deu o vint o més—, primer perquè cal deixar que tota una època de la llengua s’identifiqui amb el propi codi (això és, el codi ha de ser compartit per generacions successives), i segon perquè no ens podem permetre el luxe d’anar reeditant polèmiques o obrir-ne de noves quan amb prou feines hem tancat l’anterior. Si al seu moment no hi va haver la valentia o no es va considerar oportú de canviar altres coses a tomb dels diacrítics, ara, malauradament, costarà déu i ajuda trobar el moment.

Tampoc hi coopera el fetitxisme ortogràfic, tot un mal importat de l’afició que en castellà tenen per la lletra enya, que ha acabat simbolitzant en eslògans i logotips l’espanyolitat mateixa. Ja hem vist com, amb la reforma dels diacrítics, també per al català l’accent es convertia en estendard, tal com se sol concebre la ela geminada, que al seu moment va aparèixer com una solució provisional (tal com es recull a les Normes ortogràfiques) i que ara és tot un receptacle de catalanor. I el mateix li passaria, per descomptat, a la dièresi, un recurs ortogràfic enrevessat, de normativa complexa, un complement del sistema d’accentuació que sovint fa més nosa que servei.

És clar que hi ha dièresis necessàries, com ara la que fa sonar la u en mots com pingüí o qüestió, o la que supleix l’accent en casos com veïna o peülla, en què una vocal feble es converteix en la vocal tònica del mot. El problema, però, és que l’ortografia prescriu que la dièresi ha d’assenyalar igualment el trencament de diftong entre vocals àtones, de manera que els dos puntets s’estenen a un munt de paraules sense que en marquin la tonicitat. En casos com traïció, distribuïdor, aïllament, arruïnar, heroïcitat, cocaïnòman, ensaïmada, ucraïnès, apaïsat, no passaria res si no hi poséssim dièresi, perquè de fet la síl·laba tònica recau en una altra banda. En realitat, són tantes les paraules que haurien de seguir aquesta norma que l’aparell d’excepcions ha acabat sent formidable, possiblement es tracta del fenomen ortogràfic que en té més: si no escrivim traduïnt, egoïsta, reünió o pòdiüm és perquè no volem que els parlants s’immolin com bonzes.

No és fàcil per a l’usuari trobar mecanismes per col·locar aquestes dièresis, al contrari del que passa amb l’accentuació, que consisteix a sil·labejar correctament i detectar la vocal tònica. Se’ns diu, per exemple, que els derivats de les dièresis porten dièresi, com ensaïmada de saïm, però de vegades la dièresi del mot primitiu desapareix per ser excepció, com passa amb traïció respecte de trair. Com també passa que un mot primitiu no en porti però sí els seus derivats, tal com veiem a heroic i heroïcitat o a fluid i fluïdesa, o derivats del mateix mot que puguin dur dièresi o no, com tenim a país, paisatge i apaïsat. Sense tenir en compte, esclar, els casos en què no podem traçar la derivació, com a suïcidi o diürètic.

L’ortografia d’una llengua ha de ser menys simbòlica que funcional, no podem posar-nos pedres al fetge cada cop que ens atrevim a tocar-ne un aspecte carregats d’arguments i raons, perquè llavors estarem condemnats a la paràlisi, atemorits dels estirabots d’aquells que es pensen que col·locar un accent és com clavar una bandera. I no ens arruinarem si disposem de normes una mica més intuitives, ni serà pas cap traició.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ