Selecciona Edició
Connecta’t

Catalans i valencians, cosins no tan germans

Viatge entre dues comunitats que, tot i compartir realitat sociocultural, són més lluny del que marca el mapa

Viatge entre Barcelona i València amb l'Euromed per captar les opinions dels seus usuaris.

Un nou mantra ressona des dels temples i púlpits de l’Espanya progressista: València pot ser un exemple a seguir. La gestió de la pandèmia de la covid per part de la Generalitat Valenciana és ara motiu d’elogis amb la més baixa incidència de l’Estat, i l’engranatge del Govern d’esquerres, format primer pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV) i per Compromís i, des de fa dos anys, també per Unides Podem, ja fa sis anys que funciona, amb sis pressupostos aprovats. A més a més, Ximo Puig, el president valencià, s’ha posat al capdavant d’una nova croada per modernitzar l’Estat des de la perifèria. “Una Commonwealth mediterrània”, amb Catalunya i València com a columna vertebral, és el que va dibuixar el 2020 en una conferència al Cercle d’Economia de Barcelona.

Davant del federalisme del PSPV, els partits que conformen el Govern català estableixen com a principal objectiu la separació d’Espanya i, per tant, dels seus territoris germans. Esquerra Republicana i Junts per Catalunya inclouen als seus programes electorals la necessitat d’enfortir lligams amb el que ells anomenen els Països Catalans, terme creat a finals del XIX per l’aleshores incipient nacionalisme català per referir-se als territoris de parla catalana. Esquerra, formació que ocupa la presidència de la Generalitat amb Pere Aragonès, defensa que una futura república catalana tindrà “com a marc de referència els Països Catalans”, i proposa que les Illes Balears i el País Valencià exerceixin el dret d’autodeterminació. Puig va definir el març passat a EL PAÍS que el concepte Països Catalans “és una marca que no té cap virtualitat”. “No ajuda una prepotència que genera antígens a altres territoris”, va afirmar

“És fonamental articular l’arc mediterrani en una posició no frontista”, deia el president valencià a aquest diari. A la seva conferència, Puig va parlar de la “via bilateral valencianocatalana”: apostar pel corredor mediterrani, pel finançament autonòmic, per la cooperació en projectes de l’economia productiva i per la recerca. Qui ho entén millor són probablement els usuaris de l’Euromed. Quadern va fer aquest mes de maig un viatge d’anada i tornada entre Barcelona i València per comprovar-ho.

Barcelona-València

Òscar Garcia diu que la seva llengua “és la variant de l’Euromed”. Dos cops al mes viatja de Barcelona a València, on viuen els seus pares, amb el tren de velocitat alta que connecta les dues comunitats autònomes. Davant la pista d’aterratge de l’aeroport de Reus, el comboi redueix la velocitat al mínim per canviar de vies, de l’ample europeu a l’ample ibèric. Garcia aprofita la calma d’aquests minuts per resumir els orígens familiars: els seus pares, d’Extremadura i de Castella-la Manxa, van emigrar a Barcelona i ara resideixen a València, on sempre hi han tingut família.

Per a Antón Costas, hi ha un “discurs forçat” a voler que València substitueixi
el lideratge de Barcelona 

“Parlo més valencià a València que català a Catalunya”, diu Garcia per trencar tòpics. “La política sovint fa més mal, separa”, afirma. “Tot el que sigui enfortir les relacions, amplia oportunitats. Tenim moltes coses en comú”, afegeix.

Pilar Garcia era la gerent d’Euromed quan aquest tren va entrar en funcionament el 1997. Per ella, el servei de Renfe és el paradigma del que es pot aconseguir potenciant les relacions, perquè va revolucionar l’intercanvi de persones entre Catalunya i València. Garcia, que és directora del Museu del Ferrocarril de Catalunya, indica que l’Euromed és un cas d’èxit de la “mobilitat induïda”: si el primer any va tenir prop de 800.000 passatgers, el 2019, previ a la pandèmia, la quantitat gairebé s’havia duplicat, fins als 1,42 milions.

L’economista Antón Costas es traslladava el 14 maig de Barcelona a València. Costas, que és el nou president del Consell Econòmic i Social (CES) —un ens de diàleg entre Govern central, patronals i organitzacions sindicals—, observava des del tren les extensions de cultius que dominen del delta de l’Ebre fins ben entrada la província de Castelló. “Aquí s’ha d’apostar per un corredor agroindustrial. I no es pot culpar de tot els polítics, manca ambició dels agents econòmics”, afirma.

Paisatge des de l'Euromed. ampliar foto
Paisatge des de l'Euromed.

Costas no creu que València substitueixi Barcelona com a ciutat líder del Mediterrani, hi veu “un discurs forçat” a favor d’aquesta tesi, però sí que considera que la Comunitat Valenciana té una societat civil empresarial, esperonada pel president de Mercadona, Joan Roig, que està movent moltes coses.

L'expresident del Cercle d’Economia opina que fa dècades que es va trencar l’equilibri en el triangle entre Barcelona, València i Madrid, sent la capital d’Espanya la principal beneficiada. La raó, segons Costas, no és únicament la concepció centralista de l’Estat; també el regionalisme del XIX i posterior evolució cap al nacionalisme català, o la “incomprensible” deixadesa pel que fa a la connexió ferroviària entre València, Barcelona i Europa: “Potser és pel protagonisme de l’autopista del Mediterrani, que va ser la primera d’Espanya, que el tren va quedar en un segon terme massa temps”.

Irene Casanova és de Paterna, però treballa a Barcelona en un centre de recerca mediambiental. “Si dues ciutats s’assemblen, optes per aquella on hi ha feina, per això marxem a Barcelona”. Casanova creu que el pes de la capital catalana ha anat a menys perquè logísticament l’Estat ha apostat pel nexe de València amb Madrid. Igualment concedeix que el procés d’independència unilateral a Catalunya va generar un important rebuig al País Valencià: “Això ha frenat que més valencians vulguin traslladar-se a Catalunya”.

L’Euromed, a l’estació de Sants de Barcelona: per arribar a València es triga gairebé dues hores i tres quarts, però no fa tant eren tres hores i mitja, com anar a Madrid. ampliar foto
L’Euromed, a l’estació de Sants de Barcelona: per arribar a València es triga gairebé dues hores i tres quarts, però no fa tant eren tres hores i mitja, com anar a Madrid.

Al mateix Euromed que baixava de Barcelona a Alacant hi viatjava el consultor i professor de màrqueting José Luis Cabo. El seu pare era valencià, però va emigrar a Barcelona acabada la Guerra Civil per exercir de comercial. Per Cabo, atent observador de l’actualitat, el procés d’independència va suposar la consolidació d’una tendència en què “Catalunya decideix anar a la seva i València mira cap a Madrid”. Opina que els darrers anys políticament s’han fet molt malament les coses a Catalunya: “Parlar dels Països Catalans és un error perquè genera animadversió”, diu Cabo. També fa referència al detall que apunta el dissenyador Javier Mariscal (veure pàgina 4): a aquella sensació de superioritat catalana envers València, un sentiment equivocat, explica Cabo, perquè “els catalans hem demostrat ser iguals o pitjors”. L’altre llast que ha pesat és que els darrers anys, des de Catalunya, no hi ha hagut un interès seriós per establir una relació amb València, ni políticament ni culturalment: “El debat no és si volem la independència o continuar a Espanya, la qüestió és que no es pot fotre la pota i fer les coses malament i amb pressa, enemistant gent i comunitats”.

“Potser és cert”, diu Silvia Puig, “que els catalans tenen menys interès per València”. Puig té 21 anys i viatja de Figueres a València per assistir a una trobada familiar de la seva parella. Ell té 24 anys i en fa tres que va deixar casa seva per viure amb ella a la capital empordanesa. Un amor que va ser possible, confirma aquesta jove figuerenca, per l’Euromed. “Potser és que ens agrada tant Catalunya... Potser hauríem de ser més oberts”, reflexiona en veu alta Puig.

València-Barcelona

L’eixida amb tren de València en direcció a Barcelona és un bany de realitat: descampats erms, edificis abandonats o a mig construir, retalls de vegetació i ferralla, naus industrials derruïdes. La ciutat mostra les seues costures obertes fins que el tren s’introdueix en el túnel del Cabanyal. En eixir, les coses han canviat: l’horta del nord, la que millor es conserva, s’estén fins a la mar i el viatger es reconcilia per moments amb l’acció de l’home. Al poc, els camps de taronges, les fàbriques de ceràmica, els nuclis urbans, les muntanyes, els patracols d’apartaments, les humils cases de pescadors, les platges, la planícia de l’Ebre, les cales i fins i tot una central nuclear se succeeixen fins a arribar a la destinació, sempre amb el Mediterrani com a referència.

El viatge en Euromed és molt agradable, si no es té molta pressa. És divendres al matí, 14 de maig. Es respira un ambient tranquil. No es veuen moltes corbates ni vestits, com en altres dies de la setmana. Hi ha professionals que tornen a la seua terra, persones que es desplacen per a veure la seua família o per a compartir un cap de setmana amb la seua parella, turistes accidentals que aprofiten un viatge de negocis. Se sent alguna conversa de treball.

El català Josep Muntané, de 34 anys, acaba de penjar. És comercial d’una farmacèutica i es mostra disposat a parlar. Amb el distanciament provocat per la pandèmia, no és gens senzill establir conversa a través de la màscara amb els viatgers, normalment sumits en els seus pensaments, en les seues pantalles, en els seus llibres, en els seus periòdics… “Els catalans i els valencians som veïns. Les relacions crec que són bones, però podrien ser més fluides, perquè hi ha moltes més coses que ens uneixen que les que ens separen. Sens dubte, ens uneix l’economia, però la base són les persones i no els polítics. Som mediterranis, molt semblants. Jo no tinc cap problema amb el meu equip i els meus clients a València”, destaca el jove, que empra indistintament el català i el castellà.

Un llaurador vist des de l’Euromed en els camps endreçats entre València i Barcelona. ampliar foto
Un llaurador vist des de l’Euromed en els camps endreçats entre València i Barcelona.

Una opinió molt semblant a la d’Ica Aznar, que accedeix a comptar la seua experiència i fins i tot a gravar un vídeo en el sempre animat vagó cafeteria, ara desèrtic per obra del coronavirus. Sol viatjar des de València cada 15 dies per a veure el seu nuvi, un metge d’Albacete que treballa a Barcelona. Es nota que li agrada no sols la ciutat, sinó també la gent i l’ambient. “Crec que ens emportem genial els valencians i els catalans. Amb normalitat. Tal vegada el problema el tenen els que ens dirigeixen. Tampoc m’ha passat mai això que diuen en alguns llocs que a Barcelona només et parlen català encara que no ho entengues”, compta aquesta advocada nascuda a Altea, de 35 anys, que aprofita el viatge per a avançar en el treball del despatx. Sobre si el procés i els seus Països Catalans han pertorbat les relacions amb la Comunitat Valenciana, Aznar s’encongeix de muscles per a expressar el seu respecte cap a les idees de cadascun, però no aprecia que la relació entre les persones d’un lloc i d’un altre haja canviat per això, segons li dicta la seua experiència.

“Va haver-hi almenys una estratègia d’integració als Països Catalans en la Transició per part d’alguns de la societat valenciana, però els pares de la Constitució ho van impedir, perquè ho van prohibir. Són dues comunitats amb la seua pròpia personalitat, encara que ens emportem molt bé. A València es parla molt més en castellà, això sí”, apunta Alberto Pérez, consultor d’empreses (63 anys).

En un altre vagó es troba Antonio, inspector de treball valencià, de 68 anys. Viatja sovint a veure la seua família, resident a Barcelona. “Els catalans i valencians som cosins germans. No es diu això? Doncs així és. Però, en realitat, crec que hi ha una indiferència total entre els dos. I també molt cabreig a València amb tot això del procés”, apunta. Les dues comunitats estan unides per la seva condició de damnificades de la decisió de Felipe González d’iniciar el tren d’alta velocitat a Espanya per Sevilla i no pel Mediterrani, afegeix.

El trajecte dura dues hores i 40 minuts, però durant anys va ser imprevisible

L’Euromed triga ara unes dues hores i 40 minuts a cobrir el trajecte València-Barcelona. Fins que per fi es va desdoblegar la via única de Vandellós al gener del passat any, la duració de la connexió ferroviària entre la segona ciutat més poblada d’Espanya i la tercera amb el tren més ràpid del trajecte, l’Euromed, era impredictible. Podia ser entorn de les tres hores, tres hores i mitja, quatre... “Hi havia un problema de falta absoluta de fiabilitat, fins al punt que jo agafava el tren anterior per a assegurar arribar puntual a una cita”, explica el valencià Josep Vicent Boira. Aquest geògraf que exerceix de comissionat del Govern per al desenvolupament del corredor mediterrani a Espanya coneix bé la problemàtica: “Les relacions són un moviment de fons. Entre Catalunya i València hi ha una relació estructural: econòmica, empresarial, humana, lingüística i cultural. El que passa és que, a vegades, a causa de conjuntures polítiques sembla que s’interromp aqueixa relació”, assenyala.

Boira sosté que el procés va provocar un distanciament polític. En un determinat moment es va oblidar d’aqueixa màxima geopolítica que els països tenen interessos, socis, una àrea d’influència, societats amb les quals comparteix molt… Ara, amb l’arribada d’Aragonés tal vegada la relació pot tornar a ser factible, recuperar els fils econòmics que ens beneficien a dues societats d’orientació exportadora, el corredor mediterrani, les aliances, els bancs que ens uneixen. Cal recordar que són dues economies molt interrelacionades”, postil·la l’autor del llibre La Commonwealth catalano-valenciana, de fa 11 anys. La Universitat de València acaba de dedicar un número complet de la revista L’Espill a aquesta idea.

Passatger treballant: el pols entre ambdues àrees ha crescut tant com la necessitat de col·laborar. ampliar foto
Passatger treballant: el pols entre ambdues àrees ha crescut tant com la necessitat de col·laborar.

Boira és un usuari habitual de l’Euromed, quasi tant com l’editor valencià Eliseu Climent. El promotor cultural assegura que les relacions entre Catalunya i la Comunitat Valenciana “han millorat notablement” en tots els ordres. “És veritat que en el polític Catalunya ha iniciat un procés i que a València no hi ha suficient consciència unitària. Almenys ara. No hi ha massa crítica. El problema de la llengua i el blaverisme [moviment que reivindica que el valencià i el català són dues llengües diferents] en gran part s’ha acabat. El Canal 9 que dirigia Amadeu Fabregat, en l’etapa de Joan Lerma com a president, no va deixar parlar en català a Montserrat Roig. Ara la pel·lícula sobre Federica Montseny en barceloní que va emetre À Punt va doblegar la seua audiència”, destaca Climent. L’editor incideix que “ja no ven” l’espantall de l’anticatalanista, tot i que “el PP torna a utilitzar-lo”, i que ja va passar el temps en què ell mateix era presentat gairebé com un dimoni catalanista. “En l’economia, les relacions sempre han sigut normals”, afegeix.

L’intercanvi comercial entre Catalunya i la Comunitat Valenciana supera els 10.000 milions d’euros a l’any, sent el saldo favorable a la primera. Constitueixen el primer o segon mercat de cada territori dins d’Espanya. Aquestes dades de la Generalitat catalana són anteriors al 2017, al procés. Des de llavors i fins a l’actualitat, al voltant de 714 empreses catalanes s’han instal·lat a la Comunitat Valenciana, principalment a la província de València i al nord de Castelló, segons la Conselleria d’Economia i Indústria de la Generalitat Valenciana. A més dels cridaners casos dels trasllats de les seus socials de CaixaBank i el Banc de Sabadell a València i Alacant, respectivament, s’han mogut empreses del sector serveis, inversors immobiliaris i despatxos professionals, sobretot.

Aquest èxode i la inestable situació política a Catalunya han fet girar la vista cap a la Comunitat Valenciana, sobretot des d’àmbits progressistes, que subratllen l’estabilitat de l’anomenat Govern del Botànic. No obstant això, les diferències econòmiques continuen sent notables. El PIB per càpita valencià el 2019, abans de la pandèmia, era de 23.206 euros enfront dels 31.119 euros del català (la mitjana espanyola és de 23.690 euros). El PIB valencià suposa entorn del 9,4% del total espanyol, i el de Catalunya, el 19%.

Els empresaris valencians tenen molt clara la necessitat d’estrényer llaços i porten anys apostant des de l’Asociación Valenciana de Empresarios (AVE) per la conclusió del corredor mediterrani, una infraestructura ferroviària que unirà Algesires amb la frontera francesa. La seua última iniciativa per a reivindicar-ho ha sigut finançar una pel·lícula de 23 minuts, Sí, vull (corredor), una comèdia que transcorre precisament en un Euromed. A bord del tren i entre burles per la seua lentitud en comparació amb els AVE de Madrid, se celebren unes noces entre una valenciana i un català, amb la intenció de ser, en aquest cas, més que cosins germans.

De Jaume I a CaixaBank, cronologia d’un veïnatge

1238. Jaume I conquereix València i n’expulsa els musulmans. El 1240 neix a la ciutat del Túria el seu fill, Pere III el Gran. El 1246, el rei incorpora el regne de València a la Corona d’Aragó.

1490. Publicació a València de Tirant lo Blanch, de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, “la més gran novel·la catalana de tots els temps”, segons va escriure Martí de Riquer, i obra que Miguel de Cervantes citarà al Quixot com a millor llibre de cavalleries.

1707. La victòria borbònica a la batalla d’Almansa, durant la Guerra de Successió, va obrir les portes del regne de València als exèrcits de Felip V. Això va comportar l’exili cap a Catalunya d’uns 30.000 valencians fidels a l’arxiduc Carles d’Àustria.

1886. El catalanisme buscava un terme per unificar els territoris de parla catalana. El polític Josep-Narcís Roca Farreras va usar per primer cop la marca Països Catalans en un article a la revista L’Arc de Sant Martí.

1962. Edicions 62 publica a Barcelona Nosaltres, els valencians, l’assaig de Joan Fuster. Raimon ofereix aquell any el seu primer concert a la capital catalana.

1970. El valencià Javier Mariscal es trasllada a viure a Barcelona. Mariscal va ser el creador de Cobi, la mascota dels Jocs Olímpics del 1992, i d’altres icones de la projecció de la capital catalana com a ciutat de prestigi internacional.

1971. Es constitueix Aumar, la concessionària de la primera autopista d’Espanya, la del Mediterrani. El tram inicial és entre València i Tarragona.

1972. Es funda la Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials de la Universitat de València. L’economista reusenc Romà Perpinyà hi té un paper cabdal. En aquesta facultat van impartir classes els catalans Ernest Lluch i l’historiador Josep Fontana.

1984. TV-3 comença a emetre al País Valencià. El senyal de la televisió pública catalana arriba a les llars de Castelló gràcies a la col·laboració de voluntaris com Eliseu Climent, fundador del setmanari El Temps. Aquesta revista, el primer mitjà dirigit a un públic per a les dues comunitats, va començar a publicar-se també el 1984.

1994. Ferran Torrent, l’escriptor en valencià de més èxit, guanya el premi Sant Jordi amb la novel·la Gràcies per la propina. Aquell mateix any mor a Barcelona el cantant i actor Ovidi Montllor.

1997. Entra en servei l’Euromed, el projecte de tren d’alta velocitat que connecta Figueres i Alacant.

2007. El port de València supera en trànsit de contenidors el port de Barcelona.

2011. El Govern valencià del Partit Popular tanca els repetidors que permetien veure TV-3 al País Valencià.

2014. Mercadona, de l’empresari valencià Joan Roig, es converteix en la cadena de supermercats líder a Catalunya.

2017. CaixaBank trasllada la seu social a València davant la incertesa generada pel procés d’independència a Catalunya.

2021. Jessica Albiach es converteix a les eleccions autonòmiques en la primera valenciana que lidera un partit polític català, En Comú Podem. Sis anys abans, el 2015, Joan Ribó, nascut a Manresa, havia estat elegit alcalde de València.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ