Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA PARLAMENTÀRIA

Pere Aragonès davant del repte del lideratge real

Fa tant de temps que la gent veia el republicà com l’únic candidat realment existent que la investidura semblava el simple compliment d’un tràmit

Pere Aragonès surt del Parlament després de la investidura.
Pere Aragonès surt del Parlament després de la investidura.

El primer repte de Pere Aragonès com a president de la Generalitat, fins i tot abans de prendre possessió del càrrec, està sent atreure el protagonisme i la rellevància que corresponen a la seva flamant dignitat. De moment no li ha resultat fàcil: dilluns, en anunciar l'acord amb Junts per Catalunya, va aparèixer amb el seu to discret habitual al costat de Jordi Sànchez, líder junter, que va mostrar aplom i aquesta experiència en la proclama que es remunta a quan era líder de La Crida; Sànchez va assumir, a més, el discurs més èpic, el que acapara els titulars de la premsa immediata i les piulades d'acòlits fervorosos i d'apassionats odiadors; la retòrica sempre és més magnètica.

Seguim: dijous, dia de la primera sessió d'investidura d'Aragonès, les portades del matí les va ocupar Elsa Artadi amb la seva fugida d'estudi d'última hora, esborrant-se de la vicepresidència del Govern que tothom li donava per feta. L'habilitat de l'espai postneoparaconvergent per retenir l'hegemonia és tal que fins i tot controlen el relat per passiva.

I em direu: bé, però aquest divendres, quan finalment ja l'havien de votar com a president, llavors sí que deu haver atret els focus. Doncs, en fi, tampoc del tot. A mitja sessió, ha aparegut al Parlament Oriol Junqueras, el líder d'Esquerra, amb un permís penitenciari, i mentre pujava les escales flanquejat per la plana major del partit —excepte Aragonès, que escoltava Jéssica Albiach (En Comú Podem) a l'hemicicle—, ha arrencat els aplaudiments dels fidels que es distribuïen per la Sala dels Passos Perduts. La notícia era Junqueras, així ho entenien els mitjans, que feien cua al seu costat per aconseguir una dosi de paraules com qui espera vacuna de Pfizer. I Aragonès seguia ancorat a l'escó suportant els improperis de l'oposició (uns de més durs que d'altres, tot s'ha de dir).

Al nou president de la Generalitat l'ha perjudicat la previsibilitat. Fa tant de temps que la gent el veia com l'únic candidat realment existent que la investidura —a la tercera votació, per si tot resultava encara poc pesat— semblava el simple compliment d'un tràmit dels que requereixen un munt de paperassa; ni el millor cava aguanta les bombolles tres mesos després d'obrir-lo. I això és el que hem estat fent des del “mandat del 14-F”—actualització realista del “mandat de l'1-O” feta per la portaveu republicana Marta Vilalta.

Però vaja, amb més flaixos o menys, Pere Aragonès ja és el president de Catalunya. L'ha proclamat Laura Borràs des de la presidència del Parlament, amb veu desganada: una barreja de cansament per la sessió tediosa i poc entusiasme pel resultat.

El nou líder de la Generalitat fa molt de temps que carrega el pes d'una doble rectoria: la de la presidència i la del lideratge d'ERC. La primera ja se l'ha tret del damunt. La segona depèn de la seva gestió, però no només: la influència de Junqueras segueix incòlume, i així serà, com a mínim, mentre continuï a la presó.

La veritat és que un càrrec com el de president de la Generalitat atorga personalitat. I encara que la negociació de conselleries amb Junts no hagi estat la més brillant, el sistema polític català és, de facto, força presidencialista. Si no, que l'hi diguin a Josep Tarradellas, a qui només li va importar el rang i no les competències. Sí, Tarradellas, el president que Esquerra només reivindica amb la boca petita, cosa que fa anar de corcoll els periodistes: “Però què diem, que Aragonès és el primer president d'Esquerra des de Lluís Companys?” Bé, així ho proclamen els portaveus del partit, que adoren el president màrtir, però s'incomoden amb el que va tornar de l'exili de la mà d'Adolfo Suárez (encara que això va suposar l'única restauració d'una institució republicana després del franquisme, atenció). Aprofitant el buit, va ser Salvador Illa (PSC) qui es va declarar tarradellista el dijous, la qual cosa ha obligat aquest divendres a Marta Vilalta a fer una finta i invocar-lo també: una cosa és tenir-lo arraconat al bagul dels records i una altra deixar que se l'apropiïn els adversaris.

Sobre el que no hi ha cap dubte és que Pere Aragonès és el primer president que ha ascendit en el partit des de baix: com ell mateix ha recordat, fa més de 20 anys que es dedica a la política, és a dir, des dels 17. És també el president més jove, no ha fet ni els 40 —no està ni a les llistes de vacunables imminents—, però les rotacions exacerbades de la política catalana aquests últims temps l'han encimbellat precoçment, com un futbolista del juvenil cridat a l'equip A per falta de titulars: durant alguna de les efervescents jornades de la tardor del 2017, alguns vells dirigents republicans em parlaven dels joves valors destinats a protagonitzar un relleu; no crec que llavors creguessin que aniria tot tan ràpid.

La investidura sí que ha servit per intuir que el nou president continua donant molt de pes al seu discurs social, que fa servir més el concepte “republicà” que no pas “independentista” i que fuig dels mites del nacionalisme clàssic: aquest divendres, les seves citacions d'autoritat han estat Manuel Serra i Moret, dirigent socialista i catalanista de la Segona República, i uns versos de Salvador Espriu que van servir abans tant a Jordi Pujol com a José Montilla.

Superat aquest primer tràmit, queda el tràngol de formar Govern. Després de la fugida d'Elsa Artadi, afloren candidats a vicepresidents; les càmeres han captat a l'inici de la sessió com Damià Calvet, actual conseller de Territori, s'apropava a Aragonès per ensenyar-li alguna cosa al mòbil. Mentrestant, als voltants de la Ciutadella, aparentment aliè al joc de les cadires, feia fúting el doctor Josep Maria Argimon, l'únic que, diuen, té la cartera assegurada.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >