Consciència i veritat de poeta

Recordar un poeta en un temple líric és recuperar-ne la musicalitat. I si havia estat el seu resident i va deixar suggerit que fos allà on es presentés el seu llibre, que intuïa pòstum, la cita reunia tots els ingredients per aplegar els tres principals recursos del que havia considerat el seu propi equilibri: música i poesia entre les persones que va estimar.

Joan Margarit era poc amic dels homenatges. Les filigranes que la seva família va haver de fer, fa un temps, per dissimular l’organització d’una trobada amb amics amb motiu d’un aniversari rodó van fregar l’aventura i van arribar al vodevil. Tristament, dimarts no va haver de ser així. Els últims poemes de la seva extensa col·lecció, revisats fins a l’extenuació de les seves últimes forces, requerien la complicitat d’un públic que sap que ja no podrà demanar-li més. I que llegint Animal de bosc sabrà que transpira remor de mort des de l’inici. Des de quan es va arremangar per escriure aquesta obra coneixedor dels seus límits i que no va abandonar fins a acabar convertint cada expressió en un cant a l’alliberament fruit d’un control exhaustiu de si mateix. I va concentrar tota aquesta força en el que acabaria sent el seu llegat poètic, com el va definir Jordi Gracia, un altre dels amics que sempre li van oferir el seu suport i que prefereix recordar-lo a l’estadi de Montjuïc, que el també arquitecte d’estructures va ajudar a reformar per als Jocs Olímpics, mostrant-li la instal·lació a Ievgueni Ievtuixenko. Un altre poeta de referència que, a la Rússia de la seva joventut, havia omplert recintes semblants d’un públic fervorós que volia escoltar la rotunditat de qui insistia que “si un home mor, mor també la seva primera nevada, i el primer petó, i el primer combat. Tot s’ho endú. Sí, queden llibres i ponts, màquines i teles de pintors. Sí. Moltes són les coses que han de romandre... però alguna fuig”. Margarit, que ho sabia, va voler assegurar-se que el seu adeu quedés lluny de la cursileria d’algunes pompes fúnebres i del patetisme de massa sonets ampul·losos. No volia pretendre per a la mort el que va defugir en vida. Ell, que no va omplir estadis però sí auditoris, teatres i sales d’actes, àmplies o menudes, en les quals incorporava el jazz i la música clàssica com a element imprescindible per aconseguir la millor comunió que imaginava per transmetre la tenacitat de la seva intolerància. La que el feia corregir, no sense mala llet, que contràriament al que es va voler fer creure Catalunya no ha estat mai terra de poetes. Sí, en canvi, matisava rient, de “versaires” (escriptors de versos) de diumenges a la tarda després “d’un tall de tortell”.

Reticent a tot el que pogués resultar apegalós, aquesta setmana en Joan va observar des del més enllà com el Gran Teatre del Liceu se li quedava petit. Perquè quan es tracta de reconèixer la veritat i parlar-ne sense ínfules ni escarafalls, com ell deia, no hi ha aforament que pugui limitar la força de la paraula ni condicions pandèmiques que rebaixin la intenció del vers. I la veritat va ressonar en múltiples veus, com aquelles que escoltava de petit cantar a la ràdio, que el feien volar cap a la felicitat i que, taral·lejades 80 anys després, l’empenyien a emprendre altre cop el vol gràcies al mateix misteri que des de nen el protegia (L’inici de tot).

“Qui vulgui apropar-se a la paraula veritat no s’ha de sentir mai en possessió de la veritat, sinó procurar no mentir-se, no acordar mentides. Ja no n’hi ha prou amb oposar-se als dogmes; és necessari qüestionar el que respirem com a sentit comú. I per això cal dedicar-se temps, un bé molt escàs i molt desacreditat en una època que naturalitza que el temps és una mercaderia descartable. Fer-se amo del temps necessari per preguntar i pensar-nos, aprendre a esperar al marge dels dogmes i els poderosos mitjans de control de les consciències, és el primer requisit per tornar a confiar en la paraula veritat”. Així ho va deixar escrit Luis García Montero a Las palabras rotas (2019). I una mica de tot això va desprendre la seva intervenció en honor de qui va ser el seu amic i influent precursor quan va advertir que “per escriure la veritat un poeta sap que no pot mentir”. I això va ser el que en Joan es va imposar quan la mort el va avisar. I així es va instal·lar en la felicitat, perquè va saber escollir el que realment l’importava: una sonata de Bach, un concert de Beethoven, una composició de Gershwin, un adagi de Barber, un blues de Billie Holiday, una peça de John Coltrane i l’amistat dels qui apreciava.

Despullat de tot convenciment, l’endemà el poeta se’ns mostra nu. Al cap i a la fi, i segons va sentenciar a El maleït, “mor per no res i per ben poc vol viure”.