Selecciona Edició
Connecta’t

El Liceu es converteix en el bosc poètic de Joan Margarit

Serrat, Paco Ibáñez i Pere Rovira reciten en un acte d’homenatge versos inèdits d’‘Animal de bosc’, llibre pòstum del que havia de ser el primer poeta resident del coliseu barceloní

Homenatge a Joan Margarit al Liceu.
Homenatge a Joan Margarit al Liceu. LICEU

“Però cal recordar si es vol entendre (…) Només és no perdent mai de vista el dolor / ni el pas silenciós, indiferent, del temps, / que podem assolir una certa pau”. Joan Margarit sempre va ser molt conscient dels seus orígens en una infantesa de guerra col·lectiva i solitud intransferible, del paper de la memòria, de la serenitat necessària per assumir els cops, de l'imperatiu de viure sense trampes. I ho va ser més que mai, potser, en les darreres setmanes de la seva vida, mentre polia les 77 composicions d'Animal de bosc (Proa; en edició bilingüe en castellà a Visor), poemari inèdit i pòstum que destil·la, com pocs dels seus llibres, tot això. Un volum que va vertebrar bona part del sentit homenatge que el Liceu de Barcelona, on aquesta temporada Margarit havia d'exercir de primer poeta resident, li va retre dimarts a la tarda reunint familiars i amics, de Joan Manuel Serrat a Paco Ibáñez, de Pere Rovira a Luis García Montero, convocant la seva paraula i la seva persona, només aquesta última desapareguda el passat 16 de febrer.

Fidel i confiat també a un altre dels versos d'Animal de bosc (“Sovint, sento aquest vent que udola / des de llocs del passat. / L’escolto sense cap inquietud: m’avisa que trair ja no és possible”), el poeta de Sanaüja es mostra serè i mira al passat i als seus com poques vegades abans. Dedicat el llibre a la seva dona, Mariona Ribalta, “la Raquel de tota la meva obra”, aquesta apareix en la primera (la del 1962, quan la va conèixer) i l'última de les neus (la d'aquest hivern passat) de la seva vida, igual que tornen de manera notable moltes imatges de la seva infantesa, ja sigui per la visió d'uns pardals picotejant unes engrunes o unes cançons que taral·leja 80 anys després que les sentís a la ràdio de la primeríssima postguerra. “Però em tranquil·litza i em commou / evocar aquells dies tan humils”, resumeix.

Apareixen en ofrenes i estrofes, doncs, esposa, fills, nets i amics, de vegades motiu de poema (l'arquitecte Josep Maria Subirachs) i, és clar, la filla perduda, la Joana, mai pel seu nom: “No em queda més desig que la noblesa / de no poder aturar les llàgrimes per tu (….) Lluito per poder dir: no sé on deus ser. / I que no em trenqui el cor / saber el significat que no hi siguis”). “La seva voluntat amb aquest títol era tancar la seva obra poètica i això es veu en la reincidència i la intenció d'aprofundir en els temes de la seva obra, així com en aquest homenatge als seus éssers estimats”, va resumir el seu editor en català, Josep Lluch.

Que és un llibre de maduresa en el terreny poètic i emotiu ho van recordant versos a tot arreu perquè “per dir el que saps, calen els anys: / esperar que es confonguin els records / amb nosaltres mateixos”. No és fàcil fer inventari del viscut, i és que “L’existència és una heura / que amb la pròpia força esquerda el mur / mentre, verda i frondosa, ens l’adorna i oculta”, com descriu. El cor del missatge es troba en el poema que dona títol al llibre, que reflexiona sobre la mort: “Vaig conèixer millor cada vegada / el bosc interior on un acaba sol / i amb un convenciment: / comprendre és l’únic que ennobleix”. En un altre moment, reconeix: “M’extravio sovint / dins el bosc de les pròpies nostàlgies”.

La veritat més profunda

“El murmuri de la mort hi és, però no mana: sabia que era un llibre pòstum, però no pel càncer sinó perquè era conscient de la senectut, que arribava al final, no volia perllongar una energia literària que es pogués anar esllanguint”, va apuntar el crític i amic Jordi Gracia.

Margarit solia refugiar-se en el jazz, Haydn i Beethoven. Aquest últim va sonar al Liceu (Albert Guinovart, al piano) després de l'evocació del poeta (la seva imatge, a la butaca de lectura, al costat de la biblioteca de casa seva, projectant-se al fons) per part del seu també amic García Montero (“la seva poesia sempre va apostar per la veritat més profunda”) i de Gracia; com ho va fer tot seguit Summertime, la composició de George Gershwin, amb el mestre Josep Pons a la direcció i, al saxo, Carles Margarit, fill del poeta.

I amb un adagi de Samuel Barber sonant, seguint la màxima d'un altre vers del llibre (“Sempre necessitem poder obrir alguna porta. / El poema és la clau que el lector porta als ulls”), els seus amics (el periodista Josep Cuní, l'escriptor Marcel Riera, l'estudiant Irene Sáez, sempre disposats a ajudar…) van escollir les seves claus i van anar recitant composicions d'Animal de bosc. Serrat, una en la qual s'enalteix la intimitat com a últim refugi on resistir, després que el poeta admetés que “Per a la crueltat dels convençuts / he callat moltes coses, per exemple / una ja vella aversió a les pàtries, / la meva i la dels altres”. Ibáñez (camisa potser més negra encara aquesta vegada), una altra en la qual Margarit diu: “Des d’aquí avui escric protegit i envoltat / per tant de temps tots junts. Me n’aniré estimant-vos. / I alguna cosa meva intentarà tornar”. Dimarts a la tarda, va tornar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >