Selecciona Edició
Connecta’t

El retorn de la nimfa domadora de foques

El TNC estrena una nova versió de ‘Galatea’, de Josep Maria de Sagarra, a càrrec de Rafel Duran

Una imatge de 'Galatea' al TNC.
Una imatge de 'Galatea' al TNC.

Torna Galatea, la domadora de foques amb nom de nimfa protagonista (i títol) d'una de les obres més famoses de Josep Maria de Sagarra. I torna, ara en la pell de Míriam Iscla, per viure altre cop les seves vicissituds amargues en un món aspre de postguerra, en el qual l'art es contraposa als diners i al capitalisme, acompanyada de personatges tan inoblidables com ella (el pallasso Jeremies, el carnisser Samson), en un muntatge del director Rafel Duran que s'estrena dijous a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya (TNC).

Galatea, obra estrenada el 1948 al Teatre Victòria de Barcelona, on va ser mal rebuda per la crítica, que no va entendre que Sagarra abandonés l'estil que l'havia fet tan popular per endinsar-se, com assenyalava el mateix autor, en camins teatrals nous “més concordes amb el clima espiritual dels nostres temps”, ja es va poder veure el 1998 a la Sala Gran del TNC de l'etapa de Domènec Reixach, on la va encarnar la magnífica Anna Lizaran en un muntatge d'Ariel García Valdés amb Francesc Orella, Pere Arquillué, Joan Carreras o Montserrat Salvador. En la nova versió, figuren acompanyant Iscla Nausicaa Bonnín (fent d'Eugènia, la filla de la Galatea), Roger Casamajor (Jeremies), Borja Espinosa (Samson) o Jordi Llovet (Ganímedes). L'escenografia, “minimal i sòrdida”, que suggereix la destrucció i reconstrucció d'Europa amb una bastida, és de Rafel Lladó, i el vestuari, de Nina Pawlowski.

L'actual director del TNC, Xavier Albertí, va justificar la recuperació de l'obra per la seva qualitat d'“obra mestra” de Sagarra i per ser “una de les grans creacions de la dramatúrgia europea del segle XX”. Albertí va assenyalar en la presentació de l'espectacle com a Sagarra “li devem la segona gran onada de creació de públic a Catalunya” després de la que van suposar Pitarra i Guimerà, i va subratllar la claríssima influència en Galatea no només de l'existencialisme, del realisme teatral nord-americà o de Pirandello, sinó de Bertolt Brecht. Realment la història de la domadora de foques que ven les seves tres pinnípedes artistes a un ambiciós carnisser a l'alça perquè les converteixi en salsitxes enmig de les penúries del món del circ i els artistes després de la Segona Guerra Mundial té un ressò del fundador del Berliner Ensemble.

Galatea, va reflexionar Albertí, que arrenca amb la gran devastació europea després de la guerra, la runa i els refugiats, marca un camí que no és el salvífic de l'infern a la redempció sinó el bastant sartreà “de l'infern a l'acceptació de l'infern”.

Rafel Duran va explicar que fer Galatea en aquests temps de pandèmia i falta de confort social els ha permès apropar-se i connectar amb un clima de la postguerra que es caracteritzava, com el d'ara, per “la incertesa, la por i les morts”. Va recordar que Josep Maria de Sagarra va abocar en l'obra vivències personals relacionades amb la seva pròpia experiència de la guerra i l'exili, i va destacar les moltes capes d'un text que tracta de la decadència, de l'amistat, de la família com a troupe, i en el qual es confronta el circ, com a símbol de l'art total i de l'idealisme, al capitalisme en la seva versió més desenfrenada de postguerra. Si al primer el representen defensors de l'art com la Galatea o el Jeremies, a l'ambició del segon li donen cos l'Eugènia i sobretot aquest Hèrcules Hipòlit Samson que passa del mandil ensangonat de la carnisseria a la cartera del burgès capitalista digne de les pintures de Grosz. “Sagarra era un gran escèptic de l'Europa de la postguerra”, va apuntar Duran.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >