Esplèndid retorn al TNC a ‘La Rambla de les Floristes’

Sentimental, divertit i fervorós militant en la reivindicació de clàssics tan genials de l'escena catalana com Josep Maria de Sagarra, Jordi Prat i Coll converteix el muntatge de La Rambla de les Floristes que dirigeix la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) en una orgullosa declaració d'amor per un teatre popular català de qualitat injustament oblidat. Quin text tan esplèndid! Preparant-se per gaudir-ne amb un bon equip d'actors encapçalat per una Rosa Boladeras en estat de gràcia que omple de vida el fresc i lluminós català d'aquest gran sainet en vers de Sagarra.

Molt més moderat que en el seu delirant i esbojarrat muntatge d'Els Jocs Florals de Camprosa, de Santiago de Rusiñol, amb el qual va triomfar la temporada passada, Prat torna al TNC per tornar a defensar, amb respecte, passió i convicció, el valor del millor teatre popular català del segle passat. L'obra de Sagarra és perfecta en la seva estructura perquè ofereix el que promet, que no és res més que teatre popular d'alta qualitat de què cal gaudir amb els seus encerts i convencionalismes.

El peatge a la modernitat en algunes escenes del muntatge –amb moviment coreogràfic de Montse Colomé– marca una prudent distància respecte a l'univers costumista –atenció a les dates– d'aquesta Rambla del 1867 (un any abans de la Revolució del 68) que Sagarra perfila el 1935 (amb la Guerra Civil molt a prop). Una altra dada sorprenent: des de la seva estrena, no s'ha tornat a representar professionalment en un teatre fins avui.

L'escenografia de Laura Clos Closca evoca el pas del temps, de l'explosió de color primaveral a l'hivern blanquinós. Prat i Coll afegeix, a manera de pinzellades visuals i sonores, referències a temps més propers, des dels venedors ambulants i les estàtues humanes a l'horror de l'atemptat terrorista.

Res de tot això afecta el vital retrat urbà d'època, com a retaule ferotge de les misèries de la burgesia nostrada, que el genial escriptor català pinta amb un talent teatral fora de sèrie. La Rambla és pura vida popular i l'Antònia, la protagonista de la peça, encarna l'essència d'una Rambla que és més de les floristes que no pas de les flors. L'Antònia és una dona viscuda en amors i desenganys, sense pèls a la llengua, que destil·la una ironia amb un punt d'amargor i no deixa que els somnis maquillin la dura realitat. És una criatura teatral tan referencial com el Sr. Esteve de Rusiñol. I Boladeras està increïble.

Gran actriu, amb una dicció clara que respira amb naturalitat i desimboltura la musicalitat, frescor i enginy que Sagarra destil·la amb un català que flueix sense artificis, amb proximitat i sabor popular: els personatges són tal com parlen en una galeria heterogènia; polítics sense escrúpols, esposes i amants ofeses, joves molt pobres i molt enamorats, usurers, capellans, burgesos i jornalers...

Destaquen en el repartiment coral Xavier Ripoll (Don Ramon), Albert Pérez (Sr. Puiggrós), Jacob Torres (Sr. Banús), Albert Ausellé (Lluís), Marina Gatell (Leonor) i la parella de jovenets enamorats formada per Clara Altarriba (Carmeta) i David Anguera (Tonet); al seu càrrec corren les cançons i peces per a piano de Dani Espasa que, ja sigui amb elegant aroma de saló, ja sigui amb aires moderns, il·lustren algunes escenes sense voluntat de musical a l'ús.

El 1986, TV3 estrenava la seva primera producció de dramàtics amb una versió de La Rambla dels Floristes, dirigida per Orestes Lara i protagonitzada de manera genial per Rosa Maria Sardà, amb la qual Prat i Coll es va enamorar de l'obra. Ara la porta a escena amb una altra genial protagonista, i ho fa amb una barreja d'amor, admiració i talent que emociona i reconforta. No us la perdeu.