Selecciona Edició
Connecta’t
CRÍTICA i

Herois de la Transició

Àlex Rigola estrena amb èxit al Teatre Lliure la seva versió escènica d'‘Anatomia d'un instant’, de Javier Cercas

Una escena de l'obra, al Lliure de Gràcia.
Una escena de l'obra, al Lliure de Gràcia.

“El 23-F continua parlant d'avui”. Ho diu, i ho demostra amb escreix, Àlex Rigola en el muntatge 23-F Anatomia d'un instant, que dijous a la nit, en la seva reeixida estrena al Teatre Lliure de Gràcia, ha sorprès els espectadors amb una força teatral demolidora. A partir de la magistral novel·la de Javier Cercas Anatomia d'un instant (Mondadori), reeditada aquest any arran del 40è aniversari del cop d'Estat del 1981, Rigola construeix una peça de teatre document apassionant. Sent rigorosament fidel a l'obra de Cercas, narra amb un humor corrosiu els fets i les conseqüències d'una jornada negra en la qual, per sort, va guanyar la democràcia.

L'espectacle, amb la presència de Cercas a la sala la nit de l'estrena, es representa en català i s'oferirà en castellà en una gira que es tancarà l'any que ve al Teatro de la Abadía de Madrid. Escollir per a l'estrena la seu històrica del Lliure de Gràcia, símbol de la lluita per la democràcia i la llibertat, té un plus de valentia en aquests temps d'assetjament i enderrocament d'una figura com el rei Joan Carles I. En el seu text, Cercas, i això ho reflecteix Rigola, sense vacil·lacions ni falsos afalacs, en el seu muntatge tomba teories conspiranoiques i reconeix l'avui controvertit rei emèrit com l'home clau que va parar el cop del 23-F. I a la Catalunya actual, amb tantes passions republicanes i independentistes desfermades, escoltar aquest reconeixement al Lliure té el seu morbo.

L'escenografia és un encert per la senzillesa i l'eficàcia. Ambient de festa —se celebren els 40 anys del cop—, algunes taules i cadires, molts globus, un ninot en miniatura de Joan Carles I assegut en una cadira, un tricorni, una pistola i molta, molta sornegueria en les narracions, embastades de manera brillant.

L'eficàcia de la dramatúrgia rau en la força de la paraula —no hi falten frases icòniques com “¡quieto todo el mundo!” o “ni está, ni se le espera”, en castellà—, en els gestos dels herois que van plantar cara als colpistes, i en el valor de les fotografies que documenten aquest instant que el pas del temps ha convertit en una icona de la valentia davant de l'assetjament feixista.

Quatre actors, de diferents generacions —destaca Pep Cruz, l'únic amb records propis del 23-F, molt ben secundat per Enric Auquer, Xavier Sáez i Roser Vilajosana en un formidable treball d'equip—, s'encarreguen de la narració dels successos del 23-F i les seves conseqüències: encerten en el to jocós, com de joglars, vestits amb delirants pijames de conills de tots colors, i mantenen viu el pols d'una crònica a quatre veus amb moments antològics.

Tenen una pantalla al darrere on es projecten fotografies, sempre en blanc i negre, de personatges clau en aquesta tensa jornada carregada de perills, entre els quals hi ha Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado, Santiago Carrillo –els únics polítics que van romandre asseguts als escons mentre plovien bales–, Joan Carles I i, en el bàndol colpista, Antonio Tejero, Armada i Milans del Bosch.

L'exercici de teatre document que proposa Rigola transmet veracitat, sense senyalaments ni distorsions sectàries. Javier Cercas reprodueix només frases i diàlegs rigorosament documentats i constatats. Escoltar-los avui té un valor testimonial excepcional, perquè al darrere de les paraules emergeixen el carisma, les virtuts i els defectes, els encerts i els errors dels personatges al marge de la seva filiació política. Tenen moltes cares, i per això resulten més humans i propers.

La valentia de Gutiérrez Mellado en aixecar-se i plantar cara a Tejero, l'aplom de Suárez i Carrillo, que romanen asseguts —el llavors secretari general del Partit Comunista fins i tot s'encén un cigarret mentre els altres diputats es refugien sota l'escó quan sonen els trets i les ràfegues de metralleta—... imatges d'un instant èpic, preservades per la càmera de TVE, que va romandre encesa. Tenen tanta força i veracitat aquests gestos que avui continuen estremint l'espectador.

El 23-F, dèiem al principi, continua parlant d'avui. I la narració dels fets, els diàlegs i els gestos, la valentia i l'altura de mires d'uns polítics que, des de bàndols oposats, van trobar una via d'unió en la defensa dels valors democràtics, adquireixen una dimensió transcendent en els nostres dies, quan tants pretenen liquidar alegrement l'esperit de la Transició.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >