Selecciona Edició
Connecta’t

Àlex Rigola sosté que perquè el 23-F sigui apassionant no cal inventar conspiracions

El director estrena al Lliure la seva versió escènica d'‘Anatomia d'un instant’, de Javier Cercas

Una imatge del muntatge de l'espectacle d'Àlex Rigola sobre el 23-F.
Una imatge del muntatge de l'espectacle d'Àlex Rigola sobre el 23-F.

Un mapa de Madrid on hi ha objectius marcats, notòriament el Congrés dels Diputats, i sobre el qual hi ha col·locada una pistola. Unes mans desplacen uns jeeps de joguina reproduint els moviments dels colpistes el 23-F. “Bona tarda”, explica l'actor Pep Cruz davant de la gran pantalla que domina l'escenari i en la qual apareix Suárez amb cara de pòquer, concretament amb expressió de portar la mà del mort. “No passarà res, però esperarem un moment que vingui l'autoritat competent per disposar el que hagi de ser i el que ell mateix ens digui a tots nosaltres, o sigui que estigueu tranquils…”.

La versió escènica d'Anatomia d'un instant, de Javier Cercas (Mondadori, 2009), que Àlex Rigola, que en signa l'adaptació i direcció, estrena aquest dijous al Teatre Lliure de Gràcia, a Barcelona (fins al 2 de maig), és sòbria i essencial. Dura 90 minuts i intenta ser molt fidel al llibre, segons el seu director, que ha descartat bona part dels recursos dramàtics habituals en el seu teatre en honor d'aquesta fidelitat. “El més important és la paraula de Cercas”, diu d'un espectacle que ha despertat expectació i que arriba quan s'acaben de complir 40 anys del cop d'Estat. No queda clar si per a l'ocasió el Lliure canviarà l'habitual ritual dels timbres amb melodia i l'apagueu els mòbils per l'indispensable “¡se sienten, coño!”.

Rigola, en sintonia amb l'escriptor —que ha col·laborat en la versió i ha atorgat llibertat total al director i els actors i finalment donat el vistiplau a la dramatització del seu llibre— sosté que per fer apassionant el 23-F no cal inventar-se res. “Amb el que tenim, amb la realitat, hi ha més que suficient”, afirma. “El que va passar és tan interessant que no cal buscar-hi mans negres”. 23-F Anatomia d’un instant —l'espectacle es representa al Lliure en català, amb les frases icòniques (per exemple, “¡quieto todo el mundo!”) en castellà, i s'oferirà sencer en castellà al Teatro de la Abadía de Madrid l'any vinent— és una peça de teatre document sobre el cop en forma de crònica a quatre veus, com de joglars: a més de Cruz, el més veterà (Girona, 73 anys) i l'únic amb records propis del 23-F, componen el repartiment Xavi Sáez, que tenia cinc anys el 1981, i Roser Vilajosana i Enric Auquer, que encara no havien nascut quan Tejero va entrar brandant la seva pistola al Congrés per embolicar la troca. Junts ofereixen un relat fet de “petites narracions”, que “reprodueix converses” i que “toca diferents gèneres: el bèl·lic, el thriller, l'historicopolític, la novel·la d'espies, la història d'amistat i de traïció…”.

Un detall de l'espectacle. ampliar foto
Un detall de l'espectacle.

Inhabitual exercici de pedagogia democràtica”, diu de l'espectacle Juan Carlos Martel, director del Lliure, que recorda que Rigola arriba al 23-F després de fer Txékhov, que és tot un salt. “Em vaig decidir a muntar Anatomia d'un instant en primer lloc perquè al darrere hi ha Cercas”, recalca Rigola, “si no fos per ell no se m'hauria acudit ni apropar-me al tema. Té una manera d'aproximar-se a la història que humanitza els personatges, els fa molt polièdrics, i aconsegueix que ens identifiquem amb les coses que passen”. Com el llibre, l'espectacle aborda el cop i l'abans i el després. Àlex Rigola destaca el retrat d'“una transformació molt especial d'una dictadura a democràcia” que va ser la Transició espanyola. Li sembla fascinant “com l'estructura franquista va donar pas en pocs mesos a un sistema democràtic”. I considera “una llàstima” el fet que, malgrat aquest canvi inicial tan ràpid, després, en la seva opinió, “la democràcia hagi avançat tan poc en tants anys”.

Els tres que no es van amagar

Rigola, seguint Cercas, se centra en Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo. Tres personatges que són els únics polítics que no s'ajupen als escons quan sonen els trets repetits en aquell instant decisiu, “els que decideixen no amagar-se”. A ells es contraposen des de l'altre costat Armada, Milans i Tejero, els tres protagonistes del cop. “Cercas, utilitzant el concepte encunyat per Enzensberger, ens parla d'un nou tipus d'heroi del segle XX, no l'habitual heroi conqueridor del triomf, sinó l'heroi modern de la retirada, de la renúncia i el desmuntatge, un heroi que ja no hi és, el que sap marxar, abandonar pel bé comú, gairebé autoimmolar-se. Busca l'èxit i de sobte, per casualitat, ha de prendre decisions essencials per al país, i el part de la democràcia posa fi a la seva trajectòria”. Suárez, Gutiérrez Mellado i Carrillo es converteixen així, inesperadament, en “representació del que és la democràcia”, i això que tots tres han estat en les seves vides, assenyala el director, “poc demòcrates”: el primer, “un arribista falangista”; el segon, un general franquista, i el tercer, un líder comunista.

Pep Cruz afirma que preparant la funció ha descobert “moltes coses del que hi havia entre bastidors” i diu que està “aterrat” que aquesta democràcia salvada el 23-F “estigui entrant en una agonia”. Considera que s'han anat “matant il·lusions i esperances” i “no es pot millorar la cota d'ineficàcia a la qual s'ha arribat”. L'actor creu que és obligat “reimpulsar el nostre sistema democràtic”. Rigola és conscient de com de delicat és avui el punt de vista que s'adopti sobre el Rei el 23-F, però segueix Cercas en la consideració taxativa que siguin quins siguin els seus pecats actuals i les coses que potser no va fer bé aquella nit, “ell va parar el cop” i “no hi ha res al darrere”. Segons el director, “les especulacions fàcils no són fets, i la realitat és que hi ha uns fets i amb aquests ja hi ha prou material, no cal inventar-se conspiracions”.

“No volem defensar una posició”, apunta Rigola, “però explicar els fets et porta a posicionar-te”. En tot cas, recalca, “a mi el que m'agrada, més que la part política del 23-F, és la complexitat humana, el descobriment de l'ànima humana”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >