Selecciona Edició
Connecta’t

El Teatre Lliure revisa els mals de la joventut

Juan Carlos Martel dirigeix un muntatge multimèdia que aborda el suïcidi, la prostitució, la violència i l’hedonisme

L'actriu Elena Martín, en una imatge promocional de 'La malaltia', de Juan Carlos Martel.
L'actriu Elena Martín, en una imatge promocional de 'La malaltia', de Juan Carlos Martel.

El dramaturg vienès Ferdinand Bruckner va estrenar el 1926 Krankheit der Jugend, traduït generalment com El mal de la joventut, tot i que literalment significa La malaltia de la joventut, una obra en la qual va descriure de manera molt crua la deriva d'uns joves sense objectius, representatius de la seva generació, que coincideixen en una pensió de Viena el 1923. La peça, que va provocar escàndol en el seu moment pel seu to expressionista i les descarnades referències al suïcidi, la prostitució, la promiscuïtat, la drogoaddicció i la dificultat de trobar sortides d'una joventut que en bona part desembocaria en els totalitarismes, l'adapta ara el Teatre Lliure en un muntatge que porta les qüestions plantejades per Bruckner al terreny del segle XXI.

La malaltia, que es presenta com a “docudrama escènic a partir d'El mal de la joventut”, la dirigeix Juan Carlos Martel, actual director del Lliure en el seu primer muntatge des que, ara fa dos anys, es va posar al capdavant del teatre. L'espectacle, amb Emma Arquillué, Guillem Balart, Francesc Marginet Sensada, Elena Martín, Martina Roura i Mariantònia Salas (tots d'entre 20 i 30 anys), s'estrena el 5 de març a la Sala Fabià Puigserver del Lliure de Montjuïc (fins a l'11 d'abril).

“Bruckner va mostrar els mals de la joventut després de la Primera Guerra Mundial, i després va arribar el que va arribar, el nazisme”, assenyala Martel al seu despatx del Lliure amb doble mascareta i un aspecte magre que ja no és que suggereixi un Greco, riu, sinó un Giacometti, i que atribueix a les dificultats consubstancials a portar el Lliure en aquesta tessitura de pandèmia. Admet que l'èxit de Vox el 14-F, amb molts vots de joves, li ha donat un altre plus d'actualitat a l'obra. “La situació de la joventut en el neocapitalisme és similar pel que fa a la falta de llum, d'esperança i de futur, cal tenir molta cura amb el que els ofereixes als joves. A Bruckner, una alternativa que se'ls dona és la d'aburgesament o el suïcidi, i nosaltres ens hem preguntat com es tradueix això al segle XXI?”.

Martel considera que avui la pregunta “en realitat no és si la joventut està malalta, sinó si ho està el sistema”. Entre els variats textos que s'han fet servir per a la versió, hi ha l'assaig de Jon Savage Teenage, la invención de la juventud 1875-1945 (Desperta Ferro, 2018), sobre l'aparició del concepte modern de jove, una cosa molt en relació amb el que s'apunta en la literatura de Bruckner.

La malaltia parteix de l'obra teatral (que han dut a l'escena gent tan diversa com Jordi Mesalles, Andrés Lima o Les Antonietes) però, subratlla el seu director, va acumulant altres materials, dramatúrgics i especialment visuals, fins a configurar aquest “docudrama”, que pretén explicar què és la joventut avui. En l'espectacle, la mateixa Desirée, estudiant de medicina de Bruckner encara que en versió segle XXI, grava una sèrie de “videocàpsules” per configurar un documental sobre la joventut. Aquestes gravacions apareixen projectades com a part de l'obra en una gran pantalla en l'escenari, dominat per un gran contenidor metàl·lic.

L'anàlisi de la joventut que fa Martel és diferent del de Bruckner. “Jo li dono un punt d'esperança, estem obligats a buscar-la”, apunta. El muntatge afronta un tema tan complicat com el suïcidi, primera causa de mort en homes joves i segona en dones de la mateixa franja. “Cal visualitzar-lo i és molt dur, però és una tragèdia que en realitat no respon a no voler viure, sinó a voler deixar de patir. La diferència és substancial. Significa que amb cura, amb ajuda, amb atenció, amb pedagogia, es podria fer molt per evitar-lo”.

Altres mals de la joventut actual que aborda l'espectacle, en el qual s'entra i se surt de l'obra de Bruckner, són “la pèrdua del sentit de la realitat en honor del món virtual, el narcisisme encarnat en el selfie, l'hedonisme…”. La prostitució? “La tractem en el context de la violència sexual i les seves àmplies variants, fins i tot la que hi pot haver en un càsting”. Martel torna a la direcció amb aquest muntatge que emmarca en una mena de “trilogia social” amb els anteriors Sis personatges, homenatge a Tomás Giner, i Casting Giulietta. Diu que no se sent oxidat, que considera un privilegi poder dirigir i sobre la seva manera d'entendre la feina afirma, parafrasejant Chillida: “Intento fer el que no sé fer perquè les altres coses ja les sé fer”.

L’aforament reduït va per llarg

“No estem sortint encara de la pandèmia”, adverteix Martel, que, tot i que sigui en un context tan excepcional i complicat, aprofita els dos anys de la seva arribada a la direcció del Lliure per fer balanç. “S'ha fet molta feina interna d'organització, hi ha nous estatuts, un reglament intern amb un codi ètic que prioritza criteris de sostenibilitat i garanteix l'actuació davant de possibles abusos laborals o de gènere, el mandat del director està limitat, els patrons són renovables...”.

En l'àmbit extern, “hem desenvolupat el programa com hem pogut. Tenim un 25% de públic menor de 30 anys, estem en una alta ocupació, del 85% o més, amb aforament al 50%, que em temo que haurem de mantenir força temps...”. De fet, el pressupost del Lliure del 2021 preveu aquesta reducció d'aforament tot l'any. Aquest pressupost s'ha reduït un terç, 1,2 milions, a causa de la caiguda d'ingressos.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >