Selecciona Edició
Connecta’t

Poseu-vos un samovar a casa

Veure ‘Les tres germanes’ de Julio Manrique a la Sala Online del Lliure és una experiència fascinant

Una escena de 'Les tres germanes' de Julio Manrique al Lliure.
Una escena de 'Les tres germanes' de Julio Manrique al Lliure.

Us vau perdre Les tres germanes de Txékhov en la versió que va dirigir Julio Manrique al Teatre Lliure i que va haver de cancel·lar funcions al gener per la maleïda covid deixant el públic al carrer? No us preocupeu: hi ha repesca. De moment no a l'escenari (potser torna l'espectacle la temporada que ve), però sí a casa.

Les tres germanes és una de les obres de la temporada que el Lliure ha posat a la seva Sala Online, a la qual s'accedeix des del web del teatre per un raonable preu de subscripció anual (29 euros, impostos inclosos). L'opció virtual té les seves pegues (és impossible substituir l'emoció de la representació en viu, és clar), però també té el seu morbo: no passa cada dia que et vinguin a casa l'Olga, la Maixa i la Irina; els costa molt moure's, a aquestes noies, que ni tan sols són capaces de viatjar a Moscou, i això que els queda molt més a prop.

A més, et pots anar dosificant al teu gust l'obra (de dues hores i quart), tan intensa, com si fos una minisèrie de Netflix; endur-te-la al llit, escarxofar-te al sofà, rebobinar, o parar un moment per picar alguna cosa. Les pauses estan justificades: entre el primer acte i el segon passen dos anys.

És molt recomanable, per crear ambient, tenir a mà, a més d'una balalaica, un samovar, aquesta icona de la cultura russa del te i l'ennui txekhovià; avui dia no és un element gaire freqüent en el parament dels nostres habitatges, on el seu lloc l'ocupa la molt menys historiada i romàntica Nespresso; no obstant això, en aquests temps amb Amazon és fàcil trobar-ne un que no potser no és  el de Zhivago o Karenina o aquest tan car que tenen els Prozórov, però ja farà el fet. El mateix Manrique, que ha optat per una actualització de l'obra, que transcorre en l'actualitat, amb mòbils i tot, no s'ha atrevit a prescindir del samovar, que apareix com a regal a la Irina en el primer acte, com està establert.

Escena coral de 'Les tres germanes'.
Escena coral de 'Les tres germanes'.

Després de veure diverses versions de Les tres germanes a Catalunya (com la de Lluís Pasqual, del Lliure del 1979; la de Pierre Romans amb la companyia Flotats del 1990; o la d'Ariel García Valdés al TNC, del 2005, entre d'altres) i participar en la primera com a ajudant de direcció i regidor, qui signa aquestes línies s'ha sorprès una mica amb la de Manrique (de la qual va fer en el seu moment la crítica Marcos Ordóñez). No només perquè després de passar-te mesos netejant la plata dels Prozórov i fins i tot dormint a casa seva és tot un canvi que sigui la família la que vingui a casa teva (en un acte reflex vaig netejar també la plata abans de posar-me a veure la funció). És que no hi surt el capità Solioni —que de totes maneres no convidaríem a visitar-nos, per les seves males maneres, resultat d'haver llegit malament Lérmontov—, es converteix el metge de l'exèrcit Txebutikin en oncle de les germanes i desapareixen els simpàtics sotstinents. De fet, desapareix tot l'exèrcit: els militars acantonats a la ciutat i assidus dels Prozórov es converteixen en geòlegs, en la consideració que avui a Catalunya es veu estrany tenir militars convidats a casa, més encara amb les idees podemites o ecolocomunistes de la Irina de Manrique (i això que a l'original és filla de general).

Des del primer moment, Manrique i el seu equip d'adaptació (Marc Artigau i Cristina Genebat, que a més encarna l'Olga) aposten per no tenir miraments a l'hora de tocar Txékhov, la qual cosa pot resultar una mica xocant, en honor d'aproximar l'obra al públic actual. Consideren que la gràcia és l'ara i aquí, i que el que ofereixen és una altra història amb la mateixa ànima. Qui conegui bé la peça trobarà extravagant la barreja de text nou amb el de Txékhov i el fet que algunes frases característiques de la peça apareguin fora del seu lloc original. Desconcerta que es parli de l'Antropocè, d'ecologia, de realitat virtual, de cinema de sèrie B, de quant de mal va fer Stalin, de la caiguda del Mur…, o que se senti el Bella Ciao durant el carnaval, o Lemonade de Coco Rosie durant un clau ben explícit de la Nataixa i l'Andréi que hauria incomodat el pobre Anton.

I no obstant això, el resultat és fascinant; hi són els entranyables desitjos del baró Tusenbach de treballar algun dia, tan txekhovians encara que el personatge sigui fill d'un traficant d'armes i vagi en patinet, la il·luminada xerrameca de Verxinin (a qui se li permet disfressar-se de coronel rus tsarista durant el carnaval), el “tot avui que ric” de la Maixa, o el canònic “Anar a Moscou, acabar amb tot això i… a Moscou!”.

Vista des de casa, entre aquestes quatre parets que ja ens oprimeixen com a les Prozórov les seves, la resposta de l'Olga a la pregunta de la Irina “Anirem a Moscou?” ressona com un veritable cant d'esperança: “Sí, al juny”. Txékhov, intercedeix per nosaltres!

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >