Selecciona Edició
Connecta’t

El modernisme i Gaudí no són un bolet

El Museu del Disseny reivindica el vincle entre les arts decoratives de començament del segle XX i l’artesania actual

Dues de les portes de Gaudí per a la Casa Batlló que es poden veure a l'exposició del Museu del Disseny.
Dues de les portes de Gaudí per a la Casa Batlló que es poden veure a l'exposició del Museu del Disseny.

Hi ha un vincle d’unió entre les creacions que van desenvolupar vidriers, ebenistes, enquadernadors, ceramistes i forjadors a cavall dels segles XI i XX, que van esclatar en el modernisme i que, malgrat els canvis formals, es va mantenir en el noucentisme, en l’art déco, el racionalisme i fins i tot en el GATCPAC, que ha arribat fins a l’actualitat en la tradició artesana. En altres paraules: el modernisme és la base i va ser l’inici de la cultura del disseny.

És el que proposen i reivindiquen Pilar Vélez, directora del Museu del Disseny de Barcelona i la historiadora de l’art Mireia Freixa en l’exposició Modernisme. Cap a la cultura del disseny, que possibilita fer un recorregut per les idees, les tècniques, els materials, la promoció, la difusió i l’ús de molts objectes creats en aquell moment d’esplendor artística de la mà de creadors tan coneguts com Antoni Gaudí, exposant per primera vegada les peces dipositades per la càtedra Gaudí de l’Escola Superior de Arquitectura de la Universitat Politècnica, com portes de la Casa Batlló i una reixa de la Casa Damià Mateu de Llinars del Vallès, actualment desapareguda, però també d’altres poc o gairebé gens famosos, com Mateu Culell, Víctor Brosa i Jeroni Granell. “Volem trencar amb el mantra que els nostres grans artistes han florit en un país d’idiotes. Aquí presentem Gaudí en context, dins d’un teixit riquíssim”, segons Freixa, que insisteix: “Hi ha tot un ecosistema, Gaudí no és un boletaïllat”.

“L’exposició vol incidir en el debat sobre la idea del disseny abans del disseny”, puntualitza la professora, mentre que Vélez remarca que “no es tracta d’una típica i tòpica exposició de modernisme”. Les dues coincideixen en un punt clau: “No hem anat a buscar les joies, sinó a fer una mostra de tesi en la qual es poden veure peces creades per viure, una cosa que segur que sorprendrà. Hem proposat un plantejament provocador amb qui no tothom hi estarà d’acord”. Per això, l’exposició passa tots aquests períodes per veure la relació entre els primers treballs i els més recents.

Un dels escons que es poden veure a l'exposició del modernisme com a font de disseny. ampliar foto
Un dels escons que es poden veure a l'exposició del modernisme com a font de disseny.

Segons les comissàries, la gran diferència entre el modernisme català i l’europeu, centrat en la peça única elaborada artesanalment, és que aquí “el disseny va més enllà de l’objecte acabat, dona importància al procés, des del concepte a l’ús que se’n fa, per això és molt important el procés industrial”. Una altra de les diferències és que els modernistes catalans “van mirar cap al passat i cap al futur alhora. cap a les novetats estrangeres, però també cap a les arrels autòctones i les pròpies formes”, recalquen les comissàries. Un model que el noucentisme, “malgrat que va repudiar les formes del modernisme, va continuar amb la idea que el disseny estava al servei de la identitat, recuperant tècniques i materials propis de Catalunya”, una de les propostes més arriscades de la mostra, perquè aquest moviment sempre s’havia considerat com una ruptura amb l’anterior.

L’exposició mostra peces que mai s’havien vist com un escó neogòtic del taller de Josep Ribas; un moble “parlant”, ja que a la tela estampada es poden llegir inscripcions que enalteixen l’art i la indústria catalanes com a essències fonamentals. Al costat d’un altre moble semblant de Gaspar Homar per a la Casa Lleó i Morera, també s’exposa el conjunt del mobiliari del menjador de l’arquitecte Granell, peces ceràmiques del Palau de la Música, una gerra de cervesa dels 4 Gats, comprada recentment en subhasta, els dibuixos originals de les marqueteries de la Casa Lleó i Morera de Josep Pey, un exquisit brodat realitzat per Cristina Ribera, peces i documents de la firma Escofet –que recentment va dipositar la seva documentació històrica al museu–, un esplèndid i enorme marc de Rafael Masó, una vidriera emplomada de Rigalt i Cia i una llum déco de laca urushi de Lluís Bracons, entre moltes altres peces. “Tot i que exposem obres que ens han prestat col·leccionistes i museus, com el MNAC, el Museu Marès i el Museu d’Història de Barcelona, el 90% són fons propis del museu”, aclareix Vélez.

Rèpliques de mobles de Gaudí i joieria de Masriera que es poden seguir comprant avui dia. ampliar foto
Rèpliques de mobles de Gaudí i joieria de Masriera que es poden seguir comprant avui dia.

Després d’una secció amb peces d’autors anònims (vidres, ceràmiques i miralls que parlen d’un modernisme gens elitista), la mostra segueix amb les creacions noucentistes en què es pot veure la continuïtat amb l’estil modernista i altres creacions més recents, sobretot ceràmiques, algunes signades per Picasso i Miró, i la butaca racionalista que va crear Torres Clavé dins del GATCPAC el 1937, de fusta i corda, en el qual es torna a reivindicar l’artesania. S’acaba amb el redescobriment del modernisme i la reedició dins dels “clàssics del disseny” de peces a partir dels anys 70 del segle XX: cadires, bancs, penjadors i poms de Gaudí, tauletes de Juyol i penjolls d’or, diamants, perles i esmalts realitzats a partir dels models del gran joier i dissenyador Lluís Masriera que es continuen produint i que gairebé tothom es pot permetre.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >