Selecciona Edició
Connecta’t

Commoció a la família castellera

L’abús sexual denunciat per vuit nenes colpeja un col·lectiu on l’acusat era una peça clau

Assajos dels castellers de Barcelona poc abans de la Mercè de l'any passat.
Assajos dels castellers de Barcelona poc abans de la Mercè de l'any passat.

L’última diada de la Mercè, el 2019, els Castellers de Barcelona no van poder aixecar el 4 de 9. Els faltava una peça clau, un casteller imprescindible en el lloc que ocupava. Feia només unes setmanes que la colla havia expulsat E. P. després de conèixer el relat d’abusos per part de vuit nenes de la canalla. La notícia va caure com una bomba en una entitat que estava d’aniversari, celebraven els 50 anys.

Es van quedar en xoc quan una de les víctimes es va atrevir a relatar els fets. El protagonista ho havia estat tot: un bon casteller, secretari, vicepresident, president, cap de colla i tècnic de canalla (instructor dels nens que coronen el castell). La commoció va ser tan gran que quan la Junta va comunicar la notícia, part dels castellers van rebutjar fer-lo fora. Diverses fonts aplaudeixen la reacció de la direcció.

Davant d’un tema inesperat, greu i delicat, van contactar amb la Unitat Funcional d’Abusos a Menors de l’hospital Sant Joan de Déu i amb la Fundació Vicki Bernadet, especialitzada en abús sexual a menors. Han estat els seus professionals els qui han atès les víctimes i les seves famílies, i van portar el cas als Mossos i la Fiscalia. També van comptar amb el suport de la Coordinadora de Colles Castelleres. Fa més d’un any i la discreció ha estat unànime. Fins que Castellers de Barcelona va fer públic el cas dimarts passat, coincidint amb la detenció del casteller assenyalat, ara en llibertat amb càrrecs.

Les colles castelleres són grans famílies. Famílies de famílies, perquè hi ha diverses generacions d’un mateix cognom. I si en casos d’abusos en altres entorns els pares de les víctimes coneixen poc l’abusador, aquí també els pares eren companys seus. Per això, i en un ambient de nerviosisme —quines nenes, des de quan, què va passar?—, la junta va decidir apartar-lo immediatament: “Els castells tenen les seves lleis, com les famílies, si has de fotre-li una hòstia al teu germà, l'hi fots”, afirma una persona de l’agrupació. “És com si hagués estat un oncle de les nenes”, apunta una castellera.

“Va ser bestial, una colla cuida molt la seva canalla”, insisteix. Els nens i nenes castellers són sagrats: per la seva condició de menors, perquè en depèn l’èxit de les construccions, i perquè són el futur de la colla. El treball amb aquests infants no és fàcil: cal gestionar la por, les enveges, els protagonismes, la relació amb els pares... se’ls cuida com a castellers i en els estudis. Amb l’afegit que pares, mares, germans, etc. també són castellers.

Els fets que han explicat les víctimes, d’entre 12 i 17 anys, es van produir quan es quedaven a dormir a casa de l’acusat. Segons el relat de les nenes, els feia massatges a l’esquena, fins a tocar-los les natges, o entrava al bany quan es dutxaven. I no era estrany que se les emportés? Els consultats asseguren que no. Que conviuen “mil hores”, els assajos —tres vegades a la setmana— s’allarguen fins a les tantes, els caps de setmana hi ha actuacions, es fan sortides, colònies... “És habitual que els nens vagin d’una casa a l'altra, o al cinema i després s’ajuntin i demanin unes pizzes”, explica una altra castellera. Les nenes, a més, hi anaven contentes.

El president de la colla, Ramon Gil, destaca que el món dels castells es basa en la confiança. Fora i dins de la plaça. Com s’aconsegueixen construccions humanes de nou pisos si no és tots a l'una? La commoció va ser immensa. “Aquestes coses costen d’assumir, mai no penses que poden passar en una gran família. Pots estimar molt algú, però si diverses persones manifesten que se senten incòmodes i expliquen comportaments que poden ser constitutius de no sé què, has d’afrontar-ho. És clar que fa mal, és company de tots”, reflexiona un any després.

Gil sintetitza com van actuar: “Es tractava de no amagar-ho, separar, calmar, posar-se en mans de professionals i acompanyar tothom”. El president admet el rebuig inicial d’alguns membres de la colla a l’expulsió, però celebra que el treball posterior calmés les aigües. En alguna reunió van participar professionals de les organitzacions que van gestionar el cas.

L’han seguit també de prop des de la Coordinadora de Colles. La seva vicepresidenta i responsable de la comissió d’Equitat, Inés Solé, aplaudeix la gestió dels Castellers de Barcelona. La comissió ha habilitat un espai per parlar per videotrucades amb qui ho ha necessitat.

Solé veu el cas “equiparable als abusos en l’àmbit familiar”. “Tots parlem de la nostra família castellera, aixeques castells amb els pares de la canalla, per això hi ha l'impacte és tan gran”. Fa tres anys que la comissió d’equitat de la Coordinadora treballa en protocols contra la violència masclista, perquè les agrupacions tinguin plans d’igualtat, per incloure la qüestió als reglaments de règim intern i adaptar els estatuts a la perspectiva de gènere. “Aquest cas ens porta a accelerar i intensificar la vigilància en el cas dels menors”, lamenta.

La responsable de la comissió d’equitat considera que “la barbàrie social va anys per davant i el sistema patriarcal es troba a totes les instàncies: polítiques, judicials, socials... i en l’actitud de tolerar conductes intolerables, de no veure o normalitzar actituds que no hem de normalitzar, com ara defensar agressors o qüestionar les víctimes”. “Tenim molta feina per endavant, ha estat molt greu i esperem que no es repeteixi”, confia. La coordinadora recomanarà, a partir d’ara, exigir el certificat negatiu de delictes de naturalesa sexual als equips que porten la canalla.

Les dones, imprescindibles als castells

Als castells, on el contacte físic és inevitable i necessari, hi ha alguna línia entre si algú s'arrapa el que cal o més del que cal? “És clar, fa molts anys que faig castells i ho distingeixes”, assegura la responsable de la comissió d’equitat de la coordinadora, Inés Solé: “No és necessari agafar la natja sencera o que et toquin en determinats llocs de la construcció”. Les dones van començar a pujar a les torres als vuitanta i ara hi ha pisos sencers formats per elles. “Però vam entrar per necessitat, ens van deixar entrar, abans cuidàvem la canalla, cosíem camises, cuinàvem i muntàvem la paradeta. No érem a primera fila”, relata. Ara són imprescindibles: són més petites, àgils i lleugeres. “I la nostra gestió en moments de tensió és diferent”, presumeix. Però malgrat el seu rol, lamenta, “quan arriba un home nou, els tècnics instintivament escanegen la seva mida i força i li assignen un lloc; les dones se l’han de guanyar”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >