Selecciona Edició
Connecta’t

“Si estem així és perquè ens ho hem guanyat”

Tortell Poltrona critica el “maltractament” a les arts escèniques durant la pandèmia i ultima el pregó de la Mercè

Tortell Poltrona, a cavall dins de l'Ajuntament de Barcelona. Ampliar foto
Tortell Poltrona, a cavall dins de l'Ajuntament de Barcelona.

Porta mascareta, quin remei, “ja no sé quantes en tinc, em surten per les orelles”. Però va per lliure i saluda xocant el cap. Jaume Mateu / Tortell Poltrona ultima el pregó que llegirà dimecres, vigília de la Mercè, en la solemnitat del Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona. Qui dels dos el farà? “El Tortell. El Jaume és un personatge que no conec gairebé ni jo. A més, l’Ajuntament ha estat valent i s’ha atrevit a concedir l’honor del pregó a una persona que es dedica a fer riure i que està bastant al límit”, celebra. “Tinc una visió força crítica de la societat on visc, de la gestió, la forma de consum i de producció”, avisa.

Són temps complicats per a la gent del teatre i del circ, però toca tirar endavant. “Som molt efímers, però quan miro al meu voltant veig que som uns privilegiats”. Ja ha actuat davant de públic amb mascareta. “Horrorós. Per a nosaltres la connexió amb les cares de la gent és molt important, veure els llavis... Estem privats d’aquest llenguatge”, diu, “però preferim actuar en lloc de no fer-ho, encara que sigui amb mascaretes. En aquests moments hi ha una necessitat vital que l’art i la cultura es tornin a posar en marxa. No és possible aguantar; potser el futbol pot, però nosaltres no”.

Llavors, anar al teatre ara és un acte de resistència? “Totalment. Hem retrocedit als anys setanta, quan no hi havia res i tot era possible. El nostre ofici ara mateix no és un epígraf d’Hisenda –tot i que també–, sinó que ara som militants de voler fer: hem passat de fer per cobrar a fer perquè volem fer”.

Mateu evita valorar explícitament la gestió de la cultura durant la pandèmia. Però deixa clar com l’ha percebut: “Els que vivim de les arts escèniques ens hem sentit abandonats... Tot i que no tant com els que netejaven els hospitals”, sosté. “La cultura és l’art i el talent de les persones que en qualsevol lloc ajuden a millorar la manera de viure, de pensar i d’existir... Hem perdut el món de vista”, defensa, i il·lustra com la gent de les arts escèniques té una economia precària. “Em vaig quedar de pedra en saber que de 6.000 ajuts per a treballadors del sector només podien demanar-los 1.500 persones, i l’únic requisit que demanaven era que haguessin pagat 20 dies de Seguretat Social l’any 2019. Tothom parla de la cultura, però no s’ha entès el que és”, lamenta.

Ha avisat. És crític. Tot i que l’ajuda, i hi fa constants referències, haver fet 52 expedicions amb Pallassos Sense Fronteres. Per arrencar somriures en països amb una mala situació. “El riure, que ens fa humans, ens permet agafar forces per poder resistir”. En dues ocasions va viatjar a països amb ebola: Libèria i Sierra Leone. “Allà no hi ha tanta gent que opini i les coses són més fàcils, aquí et fas un embolic perquè no saps a qui has de fer cas”. En aquests dos dels 52 viatges ha après coses importants: “Sé que em moriré, ho tinc claríssim, cada dia que em llevo, penso: ‘Aquest dia és l’últim’ i matino per veure com el sol il·lumina el meu entorn. No vull que em robin la felicitat de tenir aquesta consciència”.

Trobo a faltar tot el que ara veig a Nàpols, la cultura de barri, parlar de tu, dir ‘bon dia’

La pregunta és, llavors, si potser fa més por el patiment que la mort en si, tal com estan les coses. Sí. Pateix pels països que ha visitat i pels que té a prop. “Pateixo pel meu entorn, em preocupa no saber quin món deixo als meus nets, però no ens trauran el somriure... Si estem en aquesta situació és perquè ens ho hem guanyat. Això ens passa per no portar-nos bé, comencem per aquí i reflexionem-hi. Si no som capaços d’entendre això és molt difícil canviar-ho”. La idea que som responsables de la situació actual la repeteix amb altres paraules durant la conversa. “Insisteixo, el que ens està passant és producte del nostre comportament”.

I al Montseny, el Circ Cric, que l’any que ve farà 40 anys, com està? Mateu sospira. “Fa 15 mesos que estem aturats; vam acabar el juny del 2019 i havíem de començar el març del 2020, són molts mesos de consums, despeses... Demà presentem el festival de Pallasses, serà la primera activitat des del juny del 2019.

“Encara somio amb la Barcelona que no reconec”

”Jo no soc de Barcelona, soc del poble de Sarrià”. D’acord. Per què va marxar de Sarrià? “Amb els Jocs Olímpics, el meu barri va canviar. Quan van construir les rondes va desaparèixer l’espai on aparcava la furgoneta”. “Encara somio amb aquesta ciutat que no reconec. Trobo a faltar tot el que ara veig a la ciutat de Nàpols, la cultura de barri, parlar de tu, dir ‘bon dia’”. I assegura que al Montseny està passant el mateix. La recepta, contundent: “Cal ser radical amb certes mesures i és difícil perquè, com diu José Mújica, ‘la pandèmia ha demostrat que la part més sensible del cos és la cartera, no el cor’”.

Mateu lamenta que Barcelona no hagi estat capaç de vendre els espectacles als visitants, com Londres. La seva resposta a això és contundent: “Perquè la gestió es mou a nivells difícils, tot són portes giratòries que pugen i baixen. Si no vas bé amb les portes ho tens molt malament i llavors és igual com et comportis...”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >