Selecciona Edició
Connecta’t

Tortell Poltrona: “Com més fumuda és la situació, més fort surt el riure”

El fundador de Pallassos Sense Fronteres continua reivindicant l'humor per afrontar el neguit en plena epidèmia de coronavirus

Tortell Poltrona, al Líban.
Tortell Poltrona, al Líban.

El dia que Tortell Poltrona ens va rebre al seu circ, el paper higiènic inundava les prestatgeries i el coronavirus encara no li havia fet cancel·lar la gira mundial amb el seu representant. Aleshores encara no havíem pogut fer sortir l'epidemiòleg que tots tenim a dins, hauria resultat impensable disfressar-nos de Walter White per anar al supermercat i ningú s'imaginava que serien els gossos els qui traurien a passejar els amos provocant l'enveja del veïnat. Ara, mentre experimentem la gravetat dels efectes de la propagació de la Covid-19, Tortell m'explica per telèfon que ell també és a casa “confitat” i, com que han passat uns mesos des de la nostra entrevista a. de C. (abans del coronavirus), està desitjant veure les imatges que acompanyen aquestes línies “per veure's tan jove com llavors”, quan ens vam conèixer fa tot just uns mesos.

“El riure no és una falta de respecte, sinó una manera de trobar companyia”

Escoltant les seves bromes, la química que regeix el meu organisme recupera cert equilibri. Gràcies a la ciència puc deduir que els nivells de cortisol –l'anomenada hormona de l'estrès– han baixat i que les endorfines estan reconquerint dominis que tenia oblidats. Alguns investigadors pensen que el riure va ser clau per a la supervivència dels nostres ancestres, els simis, i és possible que ara nosaltres també aconseguim sobreviure una mica millor gràcies a ell. L'humor està a l'abast de tothom per fer-nos sentir units, alleugerir la tensió i allunyar-nos de la justificada negatividad que inunda el context. Poca cosa té de graciós el que estem vivint, però riure, fins i tot quan no toca, no és pas una conducta negativa, sinó una manera de configurar les nostres creences ètiques mitjançant la interacció amb els altres i sentir-nos menys sols. Per a Tortell Poltrona, el riure “no és una falta de respecte, sinó una manera de trobar companyia”.

Fent un cop d'ull als nostres missatges de WhatsApp podem arribar a la conclusió que la societat ha perfeccionat l'habilitat de fer de la realitat un mem, però la veritat és que fa més de 4.000 anys la gent ja es reunia a la Xina per aconseguir l'equilibri rient tots junts. No som, ni de bon tros, els primers a construir un refugi terapèutic inserint l'humor en la realitat, per més dramàtica que sigui, i el Tortell coneix bé el mecanisme d'aquesta eina amb la qual torna a fer sorgir l'esperança.

Jaume Mateu transformant-se en Tortell Poltrona.
Jaume Mateu transformant-se en Tortell Poltrona.

Tenint en compte els aprenentatges que ha fet el pallasso que probablement més escenaris impossibles ha recorregut –centenars de camps de refugiats en llocs colpejats pels conflictes armats i els desastres naturals–, la multiplicació d'acudits durant aquests dies de pandèmia té tota la lògica del món: “El riure és com un tap en una ampolla de cava o de xampany; com més violenta i fumuda és la situació, més esperpèntic i fort resulta”, assegura el Tortell. “Tenir la capacitat de riure's d'un mateix, que en definitiva és el que provoca l'actuació d'un pallasso, seria imprescindible perquè el món fos més harmònic”, opina.

Prendre’s el riure seriosament

Tortell Poltrona sap bé de què parla perquè s'ha guanyat amb esforç i dedicació el títol d'especialista en rialles per alleugerir el patiment en situacions adverses. A més de la seva reconeguda trajectòria com a poeta escènic al capdavant del Circ Cric, el 1993 va fundar Pallassos Sense Fronteres, “el braç armat del riure per portar l'esperança als llocs impossibles”. Sempre duu un nas a la butxaca i considera que la poesia va més enllà de la paraula escrita: “És en realitat el moment en què alguna cosa s'atura. Poesia pot ser una pel·lícula, un quadre, una pintura, música… I hi ha una part que els pallassos podem aportar, que és aquesta poesia escènica, aquest moment en què el riure ho embriaga tot i el temps s'atura”.

“La poesia és aquest moment en el qual el riure ho embriaga tot i el temps s’atura”

Transportant una caravana de riures i en companyia d'altres artistes, aquest pallasso ha creuat bombardejos i camps minats a Bòsnia en general i Sarajevo en particular; ha repartit rialles a Colòmbia, “la guerra on tothom mor amb les mans lligades a l'esquena”; recorda dels seus viatges a l'Àfrica especialment “el Congo i Ruanda, on la gent no té absolutament res, però és dels llocs més rics del planeta”; i ha visitat els campaments del Sàhara, “la vergonya sense vergonya”. L'Iraq, Palestina, el Líban, Burkina Faso… A tot arreu ha sabut com manegar-s'ho per aturar el temps, les bombes i les llàgrimes, fent riure qui més necessitava recuperar l'esperança.

Després dels devastadors efectes del tsunami que va arrasar Indonèsia el 2004, l'ONG Metges Sense Fronteres es va posar en contacte amb ell “perquè no volien recollir més diners; l'única cosa que necessitaven recuperar era l'ànim de les persones, que estaven destrossades”. La seva missió era facilitar el retorn a l'escola de nens i adolescents, inaugurant el curs escolar després del desastre. “Abans que sortís el sol ja érem a l'institut, veient com anaven arribant tots els nens i nenes. Ells es buscaven, a veure qui hi era i qui no. No hi havia cap llista, es buscaven, ploraven…”.

“Si entenem la cultura com l’art que és capaç de millorar la vida de les persones, realment sents que fas cultura”

El Tortell recorda la complexitat de la situació a la qual havia d'enfrontar-se amb el riure com a única eina: “Va anar sortint el sol lentament, vam començar l'espectacle i a poc a poc van començar a somriure, van començar a riure, i a deixar anar riallades…”. En acabar l'actuació, el director d'aquella escola on la meitat dels alumnes ja no havia pogut tornar va explicar bé el valor del que havien viscut: “Ens han portat de tot: llibres, llibretes, llapis, ordinadors, menjar… però ningú havia portat la vida. A partir d'avui podem parlar de la vida, abans només podíem parlar de la mort”. El Tortell incideix que es dedica precisament a això, a ajudar a tornar a viure. “Si entenem la cultura com l'art que és capaç de millorar la vida de les persones, quan et poses en aquesta situació, realment sents que fas cultura”, declara el pallasso.

Fa poc ha tornat de la frontera del Sudan i recorda que, quan va començar a plantejar-se la creació del projecte, el seu objectiu era “que no hi hagués ni un dia sense una actuació d'algú que fes riure en un lloc on es necessités”. Després de 26 anys de marxa, sembla que ho ha aconseguit: l'ONG té delegacions germanes a més de 15 països, entre tots han fet més de 400 expedicions i sumen un total de 800-900 funcions cada any. Més de dos milions de nens i nenes han vist els seus espectacles i els beneficis que els pallassos aporten com a complement psicològic per alleugerir els efectes de l'estrès posttraumàtic han quedat demostrats.

Un antídot contra el pessimisme

La feina de l'organització és possible gràcies a les donacions altruistes de persones compromeses a expandir el riure però, sobretot, gràcies a les pallasses, pallassos, titellaires i professionals de les arts escèniques que, com Tortell Poltrona, treballen gratuïtament durant cada expedició, posant diners de la seva pròpia butxaca en un percentatge per finançar cada viatge. El Tortell assegura que són molt pocs els qui, després de visitar aquestes zones impossibles, no hi han volgut tornar i, encara que també fa espectacles al preciós enclavament on se situa la seva carpa a Barcelona, continuarà visitant llocs impossibles “fins que el cos aguanti” perquè sap que “sense riure no hi ha humanitat”.

Tortell Poltrona al seu circ, el Circ Cric.
Tortell Poltrona al seu circ, el Circ Cric.

Entre riures, filosofia i aprenentatges a compartir en moments difícils, el pallasso explica que “per crear resiliència davant d'aquests traumes que provoquen les coses tan fortes, l'humor i el riure són potser de el més important. A banda, és barat i el pots compartir”. Ell va conviure amb l'ebola tant a Sierra Leone com a Libèria, per la qual cosa les epidèmies no li resulten alienes i aquests dies li agrada recordar que “la societat va sortir reforçada el dia que es va acabar l'epidèmia i la festa que es va muntar va ser increïble”.

Igual que a gairebé tothom, li caurà a sobre “un desastre impressionant des del punt de vista financer” i, de moment, s'ha vist obligat a cancel·lar els seus espectacles tant al Circ Cric com a l'estranger. Es pregunta com estaran passant aquesta crisi els col·lectius encara més vulnerables. Però, malgrat la ganyota que li ocupa la meitat de la cara, expressa amb l'altra meitat l'oportunitat d'aturar-nos a repensar el futur d. de C. (després del coronavirus): de moment “ens explicarem un parell d'acudits, ens rentarem les mans, ens mirarem als ulls i atacarem el futur perquè, després d'això, potser ens posem les piles en moltes coses que són imprescindibles i necessàries, com mantenir aquest planeta amb nosaltres a dins”.

El seu consell és inequívoc: “En aquests moments tan especials que vivim, només dos dels sentits que no estudiem mai a l'escola ens trauran d'aquest embolic: el sentit comú i el sentit de l'humor. Rieu, balleu i a viure, que són dos dies per a tothom”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >