_
_
_
_
_
La nova Catalunya Llatinoamericana

Un estranger a la terra dels seus fills

L'escriptor Santiago Roncagliolo se sent estrany davant el creixent nacionalisme de les societats europees

L'escriptor Santiago Roncagliolo, en un indret del camí de Ronda.
L'escriptor Santiago Roncagliolo, en un indret del camí de Ronda.Toni Ferragut

“La terra dels teus pares té un nom, pàtria, però la dels teus fills no té nom”. Santiago Roncagliolo viu a la terra on van néixer els seus fills però, com li va dir una vegada el seu amic Fernando Iwasaki, no existeix una paraula per qualificar aquest lloc. Roncagliolo, escriptor d'origen peruà com Iwasaki, resideix des del 2006 a Barcelona, ciutat que considera bella com poques, ciutat de la qual subratlla la qualitat de vida. Però assegura que cada cop se’n sent més apartat, més exclòs.

Diu Roncagliolo (Lima, Perú, 1975) que Europa ha passat de ser “rica i progre” a un continent cada cop més tancat en si mateix. “Espanya, Catalunya, Europa són llocs cada vegada més nacionals, m'hi sento més estranger. Ara, si escric alguna cosa que no agrada, surt algú que diu que marxi al meu país. Fa quinze anys, això no era així. Les comunitats europees es passen el dia parlant d’elles mateixes, com si entressis en un bar i tothom fos igual menys tu. A Catalunya, això és molt evident”.

Más información
La nena que s’emocionava amb Colom
L’escriptor a la ciutat aèria
Del beisbol a violinista del Liceu

Roncagliolo va arribar a Espanya el 2000 per fer una carrera com a escriptor. “En aquell moment, Espanya era el Hollywood de la literatura hispanoamericana. Ara ja no és així. Abans no hi havia editorials al Perú, però ara sí, i molts més lectors. Ara ja no hi ha tanta necessitat de marxar per guanyar-se la vida escrivint”. Va deixar Madrid el 2006 per amor: va conèixer la seva dona, valenciana, en un autobús que anava de la Sagrada Família al Maremàgnum. Roncagliolo no tenia clar si aquella línia el duia a Barcelona, on havia quedat amb uns amics. Una passatgera l'hi va aclarir, van congeniar i aquella nit van acabar gaudint plegats del piromusical de La Mercè. Era setembre del 2004 i els focs artificials també posaven punt i final al Fòrum Universal de les Cultures. “El primer petó ens el vam fer sota els focs artificials”.

El mar també va influir en la decisió de sortir de Madrid. Per Roncagliolo, nedar és un reconstituent, combustible també de llibertat. Passatemps com nedar amb els seus dos fills a les cales de S'Agaró, el seu municipi favorit de la Costa Brava, són determinants per valorar la seva vida a Catalunya. Admet que en diverses ocasions s'ha plantejat mudar-se, per motius professionals, a Madrid o a Ciutat de Mèxic. “Barcelona fa temps que s'està desvinculant, per decisió pròpia, del món hispanoparlant. Tens Mèxic, Madrid, Bogotà, Miami, fins i tot Los Angeles, però a Barcelona es discuteix si en una sèrie de televisió de TV3 s'ha de parlar espanyol. L'espanyol no és només Espanya, és Amèrica Llatina”.

L'entrevista amb Roncagliolo té lloc dalt d'un penya-segat amb vistes a la platja de Sant Pol, en un racó del camí de Ronda que recorre la costa. Entre pins mediterranis, l'escriptor i guionista, autor de la premiada novel·la Abril rojo (Alfaguara), reflexiona sobre la condició de llatinoamericà. Per Recongagliolo, la consciència de formar part d'una comunitat que traspassa barreres nacionals va néixer en la seva infància a l'exili mexicà. Els seus pares, Rafael Roncagliolo i Catalina Lohman, intel·lectuals compromesos democràticament, van haver d'exiliar-se a la dècada dels setanta a Mèxic quan al Perú va prendre poder militar Francisco Morales Bermúdez. Roncagliolo recorda les reunions i les amistats dels seus pares, refugiades d'altres dictadures del continent, confraternitzant més enllà de les fronteres. “La comunitat llatinoamericana la van materialitzar els intel·lectuals d'esquerres, però també la televisió. En tots els països, els nens vam créixer amb la sèrie El chavo del ocho. Sobretot hi ha les telenovel·les colombianes, veneçolanes, cubanes, les produïdes a Miami. No importa l'accent, totes són nostres”.

La identitat llatinoamericana s'enforteix a Europa, opina Roncagliolo: “Quan ets al Perú, ets peruà, però quan ets aquí, formes part d'un grup més gran en què les fronteres es difuminen”. Posa com a exemple un reportatge que va publicar el 2007 a Latino, un diari per a la població d'Amèrica Llatina a Espanya, “un d'aquells que es distribueixen en locutoris, bars i supermercats”. Roncagliolo havia d'escriure sobre un matx de futbol entre les seleccions del Perú i l'Equador al Miniestadi. “Les dues aficions van arribar juntes a l'estadi, procedien dels mateixos barris, dels mateixos llocs de treball, confraternitzant com a veïns”. Una vegada van accedir a camp, es van separar en dos bàndols per cridar i insultar el rival. Després, quan va acabar el partit, van tornar a casa juntes com si res, de nou formant part d'un col·lectiu a la terra dels seus fills.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Cristian Segura
Escribe en EL PAÍS desde 2014. Licenciado en Periodismo y diplomado en Filosofía, ha ejercido su profesión desde 1998. Fue corresponsal del diario Avui en Berlín y posteriormente en Pekín. Es autor de tres libros de no ficción y de dos novelas. En 2011 recibió el premio Josep Pla de narrativa.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_