Selecciona Edició
Connecta’t
LA NOVA CATALUNYA LLATINOAMERICANA | 3

Del beisbol a violinista del Liceu

Raúl Suárez tenia clar des de petit que havia de sortir de Veneçuela per desenvolupar la seva carrera com a músic

El violinista del Liceu Raúl Suárez.
El violinista del Liceu Raúl Suárez.

La mare de Raúl Suárez volia que el seu fill fos jugador de beisbol. “Deia que em quedava bé l'unifome, però la veritat és que no m'agrada gaire córrer”. Descartada la idea de dedicar-se a l'esport nacional del seu país, Veneçuela, Suárez, amb 6 anys, va optar pel violí com a activitat extraescolar per influència de la seva germana gran. Aviat es va distingir com un virtuós de l'instrument i aviat va decidir que havia de marxar de la seva terra per llaurar-se un futur artístic. Més de dues dècades més tard, aquell nen és avui violinista de l'orquestra simfònica del teatre del Liceu de Barcelona.

Les referències de Barcelona eren poques en l'imaginari del petit Raúl. Asseguts en una terrassa de la Rambla, amb l'estrany buit que deixava l'absència de turistes una tarda de juny, Suárez va haver de pensar una estona per arribar a alguna cosa que vinculés els seus anys de formació a Veneçuela amb Barcelona: finalment va creure recordar un disc de Maria Callas que tenia a casa, una interpretació al Liceu de Madame Butterfly que el va marcar. Però la llegendària soprano només va cantar una vegada des de l'escenari del Liceu, al 1959, i no va ser l'òpera de Puccini sinó una selecció d'àries. “De Barcelona no sabia res més que el general. No puc dir que formar part del Liceu fos un somni”.

Fins que no va ser seleccionat pel temple operístic de la capital catalana al 2016, Suárez havia enfocat la seva trajectòria com a solista, com a intèrpret de música de cambra o contemporània. Precisament la poca oferta de música contemporània per a instruments com el seu és l'únic dèficit que hi ha a Barcelona i a Espanya. A part d'això, Suárez assegura que la ciutat té “un balanç perfecte”: “Em sento com a cap lloc que he conegut. Aquí es respecta qui sóc i d'on vinc”. I hi ha un aspecte més de la societat local que l'ha marcat: “Poques vegades he sentit el que sento aquí quan dic que toco al Liceu. La gent respon amb admiració, sents que formes part de la comunitat”.

Suárez buscava estabilitat i afirma que avui no contempla cap alternativa que no sigui quedar-se a Barcelona. Viu al Born amb la seva promesa, una violinista polonesa. La seva arribada a Espanya és excepcional perquè, a diferència de la majoria dels seus compatriotes, no es va desplaçar a Europa fugint del conflicte polític o per motius econòmics –els veneçolans són el grup més nombrós de sol·licitants d'asil a Espanya. Suárez era un jove prodigi que va ingressar als 17 anys al conservatori de París becat per la petroliera francesa Total. Dels 700 alumnes matriculats, només ell procedia de Veneçuela.

També es va formar a Viena, a Aspen (Estats Units) i ha actuat a mig món, fins i tot a Bielorússia. I com a talent precoç, va participar en les més destacades orquestres de Veneçuela. Finalitzat l'aprenentatge a París el 2013, Suárez va voler seguir estudiant, aquesta vegada a l'Escola Superior de Música Reina Sofía de Madrid. “A París hi havia amics i mestres que em preguntaven per què volia anar a Espanya a estudiar música. Podria haver optat per Alemanya, però l'oferta de Madrid era molt atractiva”. Suárez assegura que no hi ha gaires escoles a Europa com la Reina Sofía. “A Espanya no hi ha res igual, això segur. Són pocs alumnes, la preparació està personalitzada i tens moltes opcions de tocar. Tot és en anglès, els professors són d'altíssim nivell, d'arreu del món. És una mena de bombolla respecte al món real”. Sobre si Barcelona podria tenir un conservatori similar al Reina Sofía, Suárez creu que la institució hauria de ser aquí: “Li escau una mica més que a Madrid”.

La seva relació amb els expatriats veneçolans és mínima, el seu món a la ciutat comtal és multinacional. Sí que va participar al 2019 en un concert amb Camerata Internacional, una orquestra formada per una vintena de joves músics veneçolans, formats al Sistema d'Orquestres de Veneçuela que va fundar José Antonio Abreu, referent de l'educació veneçolana. Molts d'ells han emigrat a Europa buscant oportunitats professionals.

Com els components de Camerata Internacional, Suárez no té pensat tornar a Veneçuela. “La meva formació musical la vaig fer pensant a marxar, gairebé amb odi per com es gestiona allà la cultura”. Els seus pars viuen a la seva ciutat natal, València (Veneçuela) i la seva germana, a Montpellier (França). Amb ella parlen regularment, també de la crisi veneçolana. “Ella diu que el país que vam conèixer ja no existeix”. A Barcelona ha trobat l'estabilitat que desitjava i subratlla un dels seus descobriments: els nascuts aquí no són conscients del privilegi que és aquesta ciutat.

 

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >