Una muntanya de preguntes
L'Agrupación Señor Serrano presenta al Grec ‘The Mountain’, un espectacle de bricolatge teatral sobre la recerca de la veritat
La confiança i la seva relació amb la veritat. Aquest és el tema en el qual ens submergeix l'Agrupación Señor Serrano a The Mountain (8, 9 i 10 de juliol, al Lliure de Montjuïc, dins del Grec), un joc escènic marca de la casa en què un Vladímir Putin encarnat per una dona (l'actriu Ana Pérez Moya) ens fa de Virgili, de guia, de xerpa en l'ascensió a la muntanya, a aquest Everest des del qual, ens asseguren (noteu l'ús de la tercera persona del plural: aquesta persona sempre incògnita que ens assegura tantes coses…), es contempla la veritat.
Aquesta companyia de teatre de Barcelona, que es defineix com una república i té un president, Àlex Serrano, un primer ministre, Pau Palacios, i una cap de gabinet, Barbara Bloin, es caracteritza per crear “produccions originals sobre aspectes discordants de l'experiència humana contemporània”. I d'“aspectes discordants” n'hi ha per triar i remenar: “Aquesta vegada hem mirat al voltant i hem descobert grups que retorcen la idea de notícia [de veritat] cap al seu costat”, explica el primer ministre, Palacios.
“La filosofia que transmetem és la de sortir de la caverna i pujar la muntanya per poder contemplar-ho tot, la visió platònica i aristotèlica de la recerca de la veritat, que és una recerca contínua, inassolible”, explica Àlex Serrano. “Però en arribar al cim, el que aconseguim és plantejar-nos més preguntes”. Començant per les més òbvies: Realment ho veiem tot clar? O… hi ha núvols que no ens permeten veure-ho tot? “Hi ha una mena de presa de partit per la nostra banda, és clar, però gens dogmàtica ni pamfletària”, afegeix Palacios, creador de l'espectacle amb Serrano i Ferran Dordal.
La selecció de Putin com a duce ja és inequívoca. “En realitat la llista d'aspirants a aquest personatge és molt llarga, qualsevol líder capacitat per manipular, per conduir-nos cap als seus interessos és vàlid”, remarca Serrano. Es tracta de lluitar, com feia el crític nord-americà H. L. Mencken, contra la idea que cada problema té una solució fàcil, simple i… equivocada. “Aquesta és la idea de reduir el món a problemes senzills buscant un culpable de tot”, apunten Palacios i Serrano.
La trama de The Mountain implica un altre personatge real, Orson Welles. “El que va fer amb la seva Guerra dels mons va ser un gran exercici de manipulació d'audiències”, diu Palacios. “Als anys trenta la ràdio era el nou mitjà de comunicació, l'equivalent ara a les xarxes socials, probablement. Però no denunciem res, ens interessa que l'espectador surti del teatre amb ganes de plantejar-se preguntes. Es tracta d'exercitar el múscul de la confiança”.
El tercer personatge que apareix per aquesta muntanya de preguntes és l'escalador George Mallory, que no se sap (noteu ara l'ús de l'impersonal) si va arribar al cim de l'Everest el 1924 o si va morir abans de coronar-lo. “Quan es va trobar el cos de Mallory, el 1999, no es va poder confirmar al 100% si havia aconseguit el que es proposava”, explica el Pau. “Senzillament volem qüestionar-nos el que ens expliquen, preguntar-nos si és veritat el que donem per fet.”.
Mil i un enginys de bricolatge teatral i audiovisual embasten aquest viatge. És la marca de la casa. La mateixa enginyeria amb la qual construïen i destruïen una casa de suro en temps real a Brickman Brando Bubble Boom, en una intel·ligent i ferotge crítica del drama de l'habitatge i de la pobresa; o la que ens introduïa a través de microcàmeres i maquetes a les cases del terrorista més malvat i perillós del món (asseguren) a A House in Asia. “L'escenari queda dividit en petits escenaris, amb taules, tarimes, objectes, pantalles, càmeres, maquetes…”, revela l'Àlex. “És cert que amb el temps anem amplificant el nostre llenguatge, aquesta vegada tenim un dron”.
La situació sanitària no només ha reduït la sala Fabià Puigserver del Lliure de Montjuïc a un aforament de 250 persones. També ha robat temps a la companyia. “Normalment fem molts passis amb públic abans d'estrenar, però aquesta vegada només hem tingut un contacte amb el públic, a Groningen (Holanda), el 13 de març…”. Van arribar a Espanya sense problemes però pels pèls! Encara que no tots. Pau Palacios, que viu en un poble als Alps italians, tocant amb Àustria, va viure una aventura: “Vaig haver d'agafar dos avions per arribar a Àustria i vaig creuar la frontera a peu…”, explica. Però aquesta és una altra veritat per descobrir.
Un projecte per a nens
El confinament no li ha estat del tot inútil per a l'Agrupación. En les seves funcions de pares de nens d'entre 5 i 10 anys, Serrano i Palacios van aprofitar per presentar davant dels alumnes de l'escola dels seus fills el següent projecte de la companyia, Prometeus. "Consta de set peces de 45 minuts sobre mitologia clàssica i contemporània", explica. "Parlem de Prometeu… i de Frankenstein… i de Julian Assange. D'Antígona… i de Pussy Riot. L'espectacle, en el qual ja estàvem treballant, s'ha gestat en línia, com ha manat l'estat d'alarma, i amb peces de Lego, però per descomptat també es representarà en viu".
Sobre la firma
