Selecciona Edició
Connecta’t

Insults del públic, plàtans i falsificacions

‘Kingdom’ i ‘Falsestuff’, dues propostes amb un curiós maridatge al Grec

Una imatge de 'Kingdom'.
Una imatge de 'Kingdom'.

Dijous, després de la funció de Kingdom, es va fer un col·loqui al Lliure amb Àlex Serrano i Pau Palacios, de l'Agrupación Señor Serrano. El públic va haver d'escollir, a iniciativa dels organitzadors, entre plantejar preguntes com és habitual, que es respondrien sil·làbicament, o bé amanir les preguntes amb insults i paraulotes per aconseguir una resposta més elaborada i igual de mal parlada. Es va optar per això segon. Un Peter Handke (insults al públic i viceversa) d'estar per casa. Un joc artificiós i ximplet que no calia per aixecar els ànims d'algunes espectadores que van intervenir especialment emprenyades amb el món teatral català o amb la citada agrupació de titellaires que acusaven de fal·lòcrates per l'absència femenina en el muntatge i la narració.

Una absència, segons van replicar els autors, que s'explica per la negació de la dona que ha fet històricament el capitalisme més salvatge, que és el protagonista del seu relat. El debat, gràcies a la gent de Señor Serrano, està servit.

Kingdom és l'últim muntatge d'aquesta companyia que s'estrena en un festival Grec i en aquest cas ha coincidit amb Falsestuff (fins al 15 de juliol al Teatre Nacional de Catalunya, TNC), de Nao Albet i Marcel Borràs. Dos espectacles on domina un esperit de creació libèrrim, sense la disciplina de codis consagrats o que, si s'hi sotmeten, és per riure-se'n una estona. Dues peces amb un curiós maridatge.

Falsestuff, sobre la falsificació en general i de muntatges teatrals en particular, acudeix en un moment de l'obra a narrar una història tal com ho fa Señor Serrano, un plagi que es perdona pel que té d'homenatge.

Albet i Borràs són uns artistes de la falsificació —arriben a falsificar un col·loqui acadèmic que resulta d'una autenticitat sorprenent—, com ho va ser aquell mític Orson Welles de Fake, però no s'apropen al tema per elaborar un assaig, sinó per gaudir amb una sèrie de pastiches. Antològic el western musical amb un Roy Rogers domesticat per Stanley Donen. Un espectacle molt divertit al qual li pesa haver de lligar caps argumentalment i això fa que la representació s'allargui excessivament.

Durant només dos dies, amb la sala plena, Agrupación Señor Serrano va presentar el seu Kingdom, on s'utilitza la història de la plantació i comercialització global del plàtan per fer una irònica ègloga del capitalisme. Fidels a la seva poètica i a uns recursos escènics molt singulars —-audiovisuals, miniatures…—, aquests grans titellaires han bastit una peça menys sorprenent que en altres ocasions. El narrador comença l'obra assegurant que "vamos bien" i, malgrat tot i el que s'ha vist a l'obra, ho sosté al final en un exercici d'ingenuïtat més que no pas de cinisme (perquè s'ho creu) del personatge.

Un espectacle que acaba amb un esplèndid i agressiu haka maori, metàfora del gran capital. En el capítol dels retrets: la presentació d'un King Kong com a còmplice d'aquest capital quan la història d'aquesta estimadíssima criatura demostra que és víctima del sistema. 

MÉS INFORMACIÓ