Selecciona Edició
Connecta’t

Vint anys sense Enric Miralles

L'autor del Parlament d'Escòcia o l'ampliació de l'Ajuntament d'Utrecht va morir amb 47 anys, convertit en arquitecte internacional. Ningú a Espanya ha aconseguit ocupar encara el seu lloc de referència

El Parlament d'Escòcia, d'Enric Miralles i Benedetta Tagliabue.
El Parlament d'Escòcia, d'Enric Miralles i Benedetta Tagliabue.

Enric Miralles (Barcelona, 1954-2000) no distingia entre edificis del passat i edificis actuals. “Si han arribat fins avui, són actuals”, deia. Al seu parer, construir no era el punt final de cap treball, era el principi. “La sensació d'obra inacabada dona vitalitat, modèstia, l'aspiració a treballar amb el temps i no en contra seu”. Estava convençut que no calia tenir por del temps, calia preparar-se per assumir-lo. “Qualsevol construcció que ha estat capaç de sobreviure al pas del temps és, per definició, una transformació contínua”, argumentava.

Pocs arquitectes han afrontat l'arquitectura amb l'amplitud mental d'Enric Miralles. Desaparegut el 3 de juliol del 2000, als 46 anys, després d'un fulminant tumor cerebral, va deixar pel món –Alemanya, Holanda, Escòcia, Barcelona, Alacant o el Japó– un ventall de projectes magistrals i inesperats amb una cosa en comú: la capacitat de construir un lloc. Excepte el gratacel que va aixecar a Barcelona per a Gas Natural, les seves obres eren, són, més una topografia que no pas un edifici, una mica més proper a la natura que a la raó o la geometria. El cementiri d'Igualada, on està enterrat, està fet del pas del temps. És, com tantes de les seves obres, un treball en perpètua transformació. Ha anat construint-se amb la mort de les persones, que li donen vida. Per això és el contrari d'una tomba.

A més d'obres, Miralles va deixar també una reguera de deixebles capaços de pensar per si mateixos. La raó és senzilla: era un arquitecte-eucaliptus. Inimitable, res hauria pogut créixer a la seva ombra. No obstant això, tenia clar que l'arquitectura és un treball en equip. Per això la seva oficina, capitanejada per la seva última sòcia –i esposa­­­–, Benedetta Tagliabue, va ser capaç de concloure els grans projectes que ell amb prou feines va sembrar a l'estranger.

L'arquitecte Enric Miralles.
L'arquitecte Enric Miralles.

Ningú a Espanya ha pogut ocupar encara el seu lloc. Només la capacitat d'arriscar-se, entregar-se i reinventar-se en cada projecte de SelgasCano parla un idioma –en absolut un estil– igualment ambiciós. EMBT (les inicials d'Enric Miralles i Benedetta Tagliabue), convertit en un notable estudi d'arquitectura, ho sap. A més dels seus propis projectes, tenen un llegat per gestionar i ho fan des de la Fundació Enric Miralles, a la qual l'Ajuntament de la ciutat ha encarregat recordar l'arquitecte dues dècades després.

Miralles els demanava als projectes intensitat suficient per no avorrir-se. La intensitat en arquitectura fa que, enmig del dol per un ésser estimat, algú pugui tenir un instant de pau perdent la mirada en un cementiri que, devorat per la vegetació, li faci pensar més en el cicle de la vida que no pas en la mort que l'ha portat fins allà. Per això la intensitat que complica els projectes també els consolida. En multiplica l'ús, els fa romandre en el temps. Miralles va córrer riscos: a Alacant va aixecar un pavelló esportiu que, lluny de la majoria dels estadis, és un micromon que permet la convivència entre esports i descobriment. A Morella (Castelló), amb l'arquitecta Carme Pinós, va construir una escola que forma alhora part de la muntanya i del precipici. A Frankfurt va saber treballar amb la indústria per a l'Escola de Música de la ciutat i a Utrecht va explicar, ampliant l'antic ajuntament, que les capes i les traces són el document on està condensat el temps d'un lloc.

El cementiri d'Igualada, obra d'Enric Miralles.
El cementiri d'Igualada, obra d'Enric Miralles.

Amb el temps, i contra el poc que va tenir en aquest món, va construir el que avui, amb la distància de dues dècades, es pot jutjar com un llegat excel·lent. Associat primer a Carme Pinós i posteriorment a la mare dels seus dos fills, la projectista italiana Benedetta Tagliabue, Miralles parlava amb freqüència de la mudança, de la idea que l'arquitectura –com la literatura– reaparegués en un altre lloc. I encara que va consolidar una manera de projectar molt personal, assegurava que bona part de les idees que tenim no són nostres. “Formen part d'una mena d'esperit d'un temps que ve donat per la capacitat d'interpretar d'una societat”, va dir una vegada.

Quan va superar els 40 anys, Rafael Moneo va escriure un judici cèlebre: Miralles corria el risc de convertir-se en un arquitecte “amb més passat que futur”. El temps ha demostrat que l'autor del Museu de Mérida es va equivocar meravellosament i tristament. Va resultar cert que a Miralles li quedava poc temps, però en aquells anys va ser capaç de construir un univers. Els seus treballs pòstums van ser majoritàriament internacionals: l'ampliació de l'Ajuntament d'Utrecht –construïda deixant parlar a cada època– o el Parlament d'Escòcia –un lloc proper a l'exterior i obert al diàleg– demostren avui que, com passa amb la millor arquitectura, és impossible datar aquests treballs. Miralles treballava amb el temps, multiplicant-lo, entenent-lo, avançant-lo i assumint-lo. Deia que una casa ha de tenir una intensitat semblant a com vius. També que, a través de l'arquitectura mateixa, aprenia a fer arquitectura: “L'experiment està lligat a la durada de la teva vida, no a la durada dels teus edificis”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >