“S’ha de venir d’hora, si no ja no queda res de menjar”

Amb el pic de la pandèmia superat i la reactivació progressiva de l'economia, no hi ha indici de recuperació per a moltes persones que s'han quedat sense ingressos a causa d'aquesta crisi. A la parròquia de Santa Anna, al centre de Barcelona, continuen arribant cada dia persones que per primera vegada necessiten ajuda per menjar. Aquí reben lots per esmorzar, menjar i sopar, però els recursos dels quals disposen no sempre són suficients per a tots els que esperen. Aquesta església és coneguda per ser un refugi per a persones sense llar en risc d'exclusió als quals habitualment se’ls dona aliments, però arran del coronavirus ha anat augmentant el nombre de persones que recorren a aquesta ajuda. Molts treballaven en l'economia submergida, sense contracte, en hotels, restaurants o fent de cuidadors, i el tancament els ha deixat sense res d'un dia per l'altre.

La Carmen espera des d’abans de les set del matí a la cua que es forma a la part posterior de la parròquia, al carrer Rivadeneyra. Rere un llibre i una mascareta, passarà dues hores llargues fins que comenci el repartiment d'aliments a les nou. “S’ha de venir d'hora, si no s’acaba tot”, diu abans de reconèixer que és la primera vegada que es troba en una situació tan precària. Treballava de cambrera, no regularitzada, en una sala de festes els caps de setmana i dies festius, però es va quedar sense feina quan va tancar per l'estat d'alarma. Sense avís previ, es va quedar sense ingressos. Va poder passar unes setmanes gràcies als estalvis, però des de principis d'abril va cada dia a la parròquia per menjar. Viu amb el seu fill, que tampoc té feina, i afronten un procés de desnonament. Està buscant feina, però assegura que amb aquesta situació és molt difícil, mentre segueix en contacte amb l'amo de la sala de festes. Creu que quan torni a obrir podria recuperar la feina, tot i que dubta que sigui aviat.

Amb una motxilla a l'esquena i protegit per la mascareta, el Carlos també fa cua. Ha arribat amb tren des de Bigues i Riells (Vallès Oriental), on viu des de fa poc perquè ja no podia pagar el lloguer a la ciutat. La pandèmia el va agafar en una situació adversa. S’havia quedat sense feina i, mentre en buscava, feia un curs de reciclatge d’automoció. Però amb l'aturada de les empreses la seva situació ha empitjorat. Sense ingressos, explica que “subsisteix” i demana que li “ajornin pagaments”. No és la primera vegada que es troba sense res; relata que fa 10 anys es va quedar al carrer per un problema familiar. La seva esperança és que reobrin aviat les oficines del Servei Públic d'Ocupació de la Generalitat, SOC, per poder seguir la seva formació i la recerca activa de feina.

“No em fa vergonya, no tinc més remei i encara gràcies que tinc això”, diu el Pedro

En aquesta situació d'emergència alimentària, els perfils de persones que han de demanar ajuda s'han diversificat. El Pedro es va quedar sense feina a finals de gener, quan va morir la senyora gran que cuidava. Continuava atenent algunes persones grans traient-les a passejar, però amb el confinament es va quedar sense feina i sense ingressos. Reconeix que és la primera vegada que ha de demanar ajuda per menjar. “No em fa vergonya, no tinc més remei i dono les gràcies que almenys tenim això”, diu amb referència a la solidaritat de la parròquia. De moment ha sol·licitat la renda mínima de garantia.

La Lisa és de les més joves de la cua, té 19 anys. Explica que estava estudiant un curs d'administració i finances. Amb l'estat d'alarma, la seva família, que viu de l'hostaleria, s'ha quedat sense ingressos, i la seva manera de col·laborar és anar cada dia a Santa Anna. “Així estalviem el que ens costaria el menjar”, diu, i els estalvis els poden destinar a altres despeses, com el lloguer. Es repeteix constantment la situació de persones que tenen uns ingressos molt baixos que només els permeten pagar l'habitació o el pis i que mengen de l'ajuda que reben en llocs com aquesta parròquia. És el cas del Ricardo, que té una incapacitat total i rep una pensió de gairebé 400 euros. “No m'arriba per viure”, admet. No sempre va a la parròquia perquè la seva discapacitat li ha reduït la mobilitat. Només quan pot s'hi desplaça des de la Zona Franca, que és on viu.

Una hora abans de les nou, Adrià Padrosa, educador social i coordinador de voluntaris de Santa Anna, dirigeix un grup perquè descarreguin una furgoneta que arriba a la porta. En aquesta parròquia es poden entregar uns 250 lots al dia gràcies a la col·laboració de Càritas, l'Ajuntament de Barcelona i l'empresa de restauració Monvínic, que han sumat esforços per atendre l'augment de pobresa. Padrosa explica que abans del coronavirus atenien la gent que viu al carrer, però en poques setmanes la demanda ha crescut amb perfils nous de necessitats. Abans atenien menys de 50 persones al dia i ara, unes 250. “Cada vegada arriba més gent, molts vivien de l'economia submergida o de subsistència i d’altres esperen cobrar un ERTO”, explica. Lamenta que “hi ha molta gent que ja no es pot atendre”. Els que arriben a la cua més tard de les nou, marxen sense bossa.

Els aliments s’entreguen per la porta del darrere

Durant el confinament, la parròquia de Santa Anna, situada a la zona més comercial de Barcelona, entregava el menjar per la porta principal, al carrer de Santa Anna. Com que s'hi acumulava molta gent, la cua pujava pel Portal de l'Àngel quan l'avinguda era buida, sense comerços oberts. Però quan van reobrir, els amos dels locals es van trobar amb un carrer ple d'obstacles, entre les obres de rehabilitació i la cua de gent que va a buscar menjar. Així que, per un “acord de convivència”, la parròquia va accedir a oferir l’entrega per la porta del darrere, al carrer Rivadeneyra, i ara la cua s'estén per un lateral de la plaça Catalunya i continua per la Rambla, un recorregut amb menys botigues obertes. Però aquesta no és l'única cua que es fa a la ciutat per rebre aliments. Al Raval, l'espera també és llarga davant del menjador social de les Missioneres de Teresa de Calcuta, al costat de la parròquia de Sant Agustí.