Selecciona Edició
Connecta’t
MOR PAU DONÉS OPINIÓ i

‘Ciao, flaco’

El posat una mica canalla dels seus temps d'estrella llatina no va amagar mai la bondat, l'alegria de viure i l'exaltació dels plaers senzills que constituïen els temes centrals de les seves cançons

Pau Donés, a Las Vegas (Estats Units), el 2014.
Pau Donés, a Las Vegas (Estats Units), el 2014.

Quan el vaig veure ho vaig saber. No m'ho va dir, no l'hi vaig preguntar, aquestes coses no es diuen ni es pregunten entre desconeguts, però vaig tenir la certesa que ell sabia que jo sabia que ell ho sabia. L'hi vaig llegir verd sobre negre als iris. Vaig saber que, si no em tocava a mi abans la infausta loteria, em tocaria escriure aquestes línies de comiat. Només vaig resar que fos com més tard millor. però ha estat massa aviat. Va ser a Madrid, entre caixes del teatre Alcázar, al març va fer tres anys. Pau Donés presentava la seva gira, el seu disc i el seu llibre 50 palos, pels 50 anys que li queien al damunt aquella primavera, i pel pal més gros que li havia clavat la vida: el càncer que li havien diagnosticat feia dos anys i que ja li havia donat prou urpades, i prou terribles, perquè sabés que no se'n sortiria. Ell ho sabia. Sabia que es moriria. Se li notava als ulls i als ossos i en l'humor negre amb un toc amarg que gastava aquella jornada. Però també en la determinació de devorar la vida que li quedava com si no hi hagués demà. I n'hi va haver molts, potser no tants com s'imaginava, fins que ja no ha donat més de si. Perquè això considerava Pau que era la vida. El que ell mateix donava i el que li donaven. El títol de l'última cançó que li hem vist interpretar, Lo que tú me das, dedicat als qui l'han estimat en la vida, és el seu millor testament.

Pau Donés és –ai, era– un paio que estava bo i era bo en tots els sentits del terme. Estava bo, això era evident. Alt, fibrat, cabells foscos i amb els ulls verds: un dels músics més guapos dels molt guapos músics dels noranta. Però sobretot era un bon paio. El posat una mica canalla dels seus temps d'estrella llatina no va aconseguir mai amagar la bondat, l'alegria de viure i l'exaltació dels plaers senzills que constituïen, més que el sexe, les drogues i el rock and roll dels quals va gaudir en vida a cabassos, els temes centrals de les seves cançons. Tot, fins que la malaltia li va arrencar d'arrel la ximpleria, les presses i els fums i va enfosquir el seu ànim i les seves lletres fins que va poder dir la mort pel seu nom de tu a tu i a la cara en el seu tema Humo. Maneres de viure i maneres de no deixar-se morir en vida.

Així va dir aquell dia que se sentia. Acollonit a estones. Eufòric, d'altres. “Tan viu com tu, que et moriràs igual, tot i que jo tinc més números”, em va dir. Ens vam acomiadar fins a la propera xerrada, sabent que potser mai més n'hi hauria cap altra i, des de llavors, cada vegada que l'he vist en una entrevista o una foto, l'he recordat com aquell matí al teatre. Murri. Tendre. Il·lusionat, que no il·lús. Amorrat a la litrona de sèrum que li havien prescrit els metges per aguantar la tralla d'enfrontar-se al públic. Aigua i sucre a morro, ell, que s'ho havia menjat, begut, follat i ficat tot, “enganxat a un caramel, com una criatura”, va riure's d'ell mateix. Llavors ja estava prim. Seixanta-sis quilos en un metre vuitanta-cinc de tio. Molt més prim que la Flaca de la cançó que ens sabem de memòria vostè, i jo, i els nostres pares, si visquessin, i els nostres fills. Molt menys del que ho estava en l'última imatge d'ell que guardarem a la retina. Diuen que per a l'últim videoclip que va gravar fa només un parell de setmanes no va poder ni aixecar-se de la cadira i ballar amb la seva filla Sara l'últim vals de la seva última festa. “Tant de bo els enamorats es continuïn fent petons a les revetlles amb La Flaca d'aquí a 50 anys”, em va deixar dit fa tres anys, com a penúltim desig. Algú dubta que li serà concedit? Ciao, flaco. Descansa en pau, Pau, valgui la redundància. Després diuen que no hi ha noms ben posats.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >