Selecciona Edició
Connecta’t

Jordi Solé Tura, el constitucionalista federal

Deu anys després de la mort de l'històric dirigent del PSUC, el seu pensament sobre el desenvolupament de l’Estat autonòmic es manté ben vigent

Jordi Sole Tura
Jordi Solé Tura, el 1967, el mateix any de la publicació del seu polèmic llibre 'Catalanisme i revolució burgesa'.

Aquest dimecres ha fet deu anys de la mort de Jordi Solé Tura, històric dirigent del PSUC i segurament un dels polítics catalans més influents de la Transició i l’inici de la democràcia, i també un dels condemnats a l’ostracisme pel nacionalisme conservador. Els costums socials i les normes d’educació aboquen sovint a l’elogi d’una absència, però aquest no és el cas. Immersa com està Catalunya des de fa quatre anys en el procés independentista, els plantejaments ideològics i acadèmics que defensà Solé Tura (Mollet, 1930 - Barcelona, 2009) segueixen sent una referència per entendre els límits i les costures de la llei, especialment la constitucional, així com per a l’abordatge de la qüestió territorial, que es pensava resolta i que segueix sent una assignatura pendent. No només per al 48% dels catalans que voten independentisme ni tampoc per a les aspiracions d’Euskadi d’ampliar el seu autogovern. També per a una nova realitat, com és la presència de Vox com a tercer partit estatal i que vol posar fi a tot això.

D’entre la trentena d’obres d’aquest pare de la Constitució per la quota comunista en destaquen dues: Catalanisme i revolució burgesa. La síntesi de Prat de la Riba (1967), sobre la qual perdura encara una “llegenda negra”, en expressió de l’historiador Jordi Amat, perquè proclama sense embuts el fracàs del nacionalisme català a la construcció d’Espanya; i Nacionalidades y nacionalismos en España: autonomías, federalismos y autodeterminación (1985) —títol expressiu per entendre el que està passant—, sobre la seva contribució per incloure a la Constitució una descentralització del poder que no s’ha produït mai.

Insuficient, certament, tal com el mateix ponent constitucional admeté poc després d’aprovar-se la Carta Magna. “El consens obligava a evitar que Espanya es trenqués en dos des del primer moment i Solé Tura va cedir en punts importants, com ara les funcions del Senat i el reconeixement d’una estructura federal de l’Estat, que no es va posar en marxa. Sempre es va mostrar molt crític de com havia quedat a la Constitució, però era el preu que va haver de pagar”, explica Eliseo Aja, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona i coautor amb Solé Tura de Constituciones y períodos constituyentes (1808-1936), de 1977, que va per la vintena edició i que relata la història constitucional espanyola

Abans d’emmalaltir per l’Alzheimer em va dir que volia escriure sobre la necessitat de reformar la Constitució per reconèixer clarament les nacionalitats”, explica Jordi Borja, amic de l’ànima de Solé Tura, i amb una dilatada trajectòria política que van recórrer junts: l’ingrés al PSUC el 1956, l’expulsió el 1965 per moderats, la fundació de Bandera Roja el 1968, la seva dissolució al cap de sis anys per tornar a l’històric partit dels comunistes catalans, i l’elecció com a regidors a l’Ajuntament de Barcelona el 1983. Dos anys després, Solé Tura va ingressar al PSC, va ser ministre de Cultura amb Felipe González i després senador socialista.

“Ell defensava el reconeixement constitucional de Catalunya, Euskadi i Galícia, però al final es va imposar el café para todos”, afegeix Borja. “La Constitució ha estat molt bé i ha donat molt de si, però cal reformar-la, perquè es va preveure l’organització de l’Estat autonòmic, però no el seu desenvolupament. El mateix Solé Tura i els ponents van editar un llibre al cap de deu anys on ja admetien que s’havien equivocat en el disseny del Senat”, explica Eliseo Aja, per a qui les contribucions del ponent comunista van resultar “decisives”.

Dret d’autodeterminació

“Els millors amics duren més que les parelles”, confessa Borja, que considera que “autodeterminació no vol dir independentisme” i que “el PSUC sempre havia defensat aquest dret en el seu programa i entre els seus objectius, com la democràcia i la solidaritat internacional”. Solé Tura va ser un ferm opositor de la secessió i un gran defensor d’un sistema autonòmic fort, el que ara s’anomena plurinacionalitat, en contraposició al nacionalisme conservador, que no interpel·lava totes les classes socials. En els debats es va plantejar el reconeixement del dret a l’autodeterminació en el text, a través d’una esmena proposada pel diputat Francisco Letamendía (Euskadiko Ezquerra). En un article publicat a EL PAÍS el 2014, el catedràtic de Dret Constitucional Francesc de Carreras relatava que, abans de votar-se l’esmena a la comissió Constitucional del Congrés, els diputats Miquel Roca i Rodolf Guerra (de quan el PSC tenia grup parlamentari) es van trobar indisposats de sobte i van marxar. No només això: mitjançant un uixer, van convidar Solé Tura a sortir de la sala, sense èxit. El PNB es va abstenir i la resta de diputats s’hi van oposar.

“No hi ha ningú des del punt de vista acadèmic que defensi el dret a l’autodeterminació, tot i que alguns partits catalans ho fan per justificar el que qualifiquen com a dret a decidir”, explica Aja, que va ser conseller del Consell de Garanties Estatutàries del 2009 al 2017, quatre anys com a president. L’històric dirigent del PSUC va ser premonitori el 1985 quan va escriure: “Aun suponiendo que el derecho de autodeterminación se entendiese como una consulta electoral en el territorio que aspirase a la independencia, es indudable que a esta consulta electoral sólo se podría llegar, o bien a través de un proceso insurreccional, o bien a través de una gran batalla política, con elementos insurreccionales de por medio”. També vaticinà que l’escenari de la consulta “no sería un choque entre la izquierda y la derecha, ni entre progresismo y reacción, sino un conflicto que atravesaría todas las clases sociales de España y que escindiría profundamente la sociedad”.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >