Selecciona Edició
Connecta’t

El jove Solé Tura: un intel·lectual ‘perillós’

La seva capacitat argumentativa i autonomia de judici, de rerefons gramscià, van fer que el nacionalisme català conservador el veiés com la gran amenaça

Els orígens al forn familiar (1946-1947) van marcar el pensament d’un home combatiu.
Els orígens al forn familiar (1946-1947) van marcar el pensament d’un home combatiu.

Fins fa relativament pocs anys, a una part de la societat política de Catalunya li va costar avaluar serenament la figura de Jordi Solé Tura. El nacionalisme català, per exemple, el va considerar un adversari capaç de disputar l’hegemonia política en el terreny de les reivindicacions nacionals que havia de neutralitzar amb energia. No és casual que, des d’algun racó d’aquest mateix espai polític, sorgís la llegenda segons la qual el llibre de Solé Catalanisme i revolució burgesa (1967) volia demostrar que la qüestió nacional catalana era una simple invenció de la burgesia autòctona. Per la seva banda, alguns sectors de l’esquerra comunista li van retreure la seva participació, com a ponent constitucional, en la construcció de l’anomenat “Règim del 78”. Ara interessa parlar d’un dels intel·lectuals més originals de la Catalunya de el segle XX. I fer-ho centrant-se en una de les seves etapes menys conegudes, la dels anys juvenils, fonamental per reconstruir tota la paràbola vital de Solé.

L’“esperit d’escissió”

er entendre el jove Jordi Solé Tura cal partir del teòric marxista Antonio Gramsci, de qui el molletà va ser un dels millors traductors i coneixedors a Espanya. Desenvolupant una idea original del filòsof francès i teòric del sindicalisme Georges Sorel, Gramsci va escriure a Quaderns de la presó que si les classes subalternes volien formular un projecte polític viable, abans havien de desenvolupar un “esperit d’escissió”. En resum, s’havien d’“escindir” i emancipar-se dels valors dominants com a pas previ per adquirir consciència de la seva personalitat històrica i elaborar una visió de món autònoma. Pel que fa a això, Solé va ser un dels casos més interessants d’escissions individuals en la estepària Espanya de postguerra.

Jordi Solé Tura amb pes en l’'staff' comunista (amb el Guti, Comín i Carrillo, i indicant el vot al Congrés, el 1977.
Jordi Solé Tura amb pes en l’'staff' comunista (amb el Guti, Comín i Carrillo, i indicant el vot al Congrés, el 1977.

Efectivament, com a forner procedent d’una família humil i de perdedors de la guerra, va arribar aviat a la conclusió que els treballadors, lluny d’acceptar la verticalitat sociopolítica franquista, havien de ser protagonistes del seu destí i organitzar-se per aconseguir un rescat social necessari. La decisió d’entrar el 1956 al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), partit comunista i motor de l’antifranquisme català, va ser la conseqüència lògica d’aquesta convicció.

En segon lloc, Solé, la primera educació del qual va ser a l’escola catalana de la República, es va escindir de la castellanització imposada per la dictadura, que li impedia viure amb naturalitat la seva llengua i cultura maternes. Després de passar per una breu fase independentista a la segona meitat dels anys quaranta, amb 15-16 anys va acceptar el castellà com a part del seu patrimoni cultural personal sense per això deixar de reivindicar el paper social que li corresponia al català. En la seva opinió, la Catalunya del futur s’havia de vertebrar al voltant d’una cultura bilingüe, fraternal i que reforcés la unitat de classe dels treballadors.

Solé Tura, franc i cordial fins i tot amb els 'adversaris', com mostra el gest amb Miquel Roca, també pare de la Constitució, en el documental 'Bucarest, la memòria perduda', que protagonitzava (2008). ampliar foto
Solé Tura, franc i cordial fins i tot amb els 'adversaris', com mostra el gest amb Miquel Roca, també pare de la Constitució, en el documental 'Bucarest, la memòria perduda', que protagonitzava (2008).

La tercera escissió de Solé va ser respecte de la regla —no escrita però socialment difusa— que els treballadors manuals havien d’acatar una jerarquia cultural per la qual l’estudi era una prerrogativa de qui s’ho podia permetre. Solé es va moure contra corrent i va seguir la seva vocació intel·lectual a base d’aprovar el batxillerat com a autodidacte i de compaginar els estudis universitaris amb el treball a mitja jornada a la fleca de la família. El fet que guanyés el premi extraordinari de fi de carrera a la Facultat de Dret no es va deure només al seu talent com a estudiant, sinó també a l’esforç per superar-se i la negativa a acceptar els rols que l’Espanya de l’època li havia assignat.

Aquestes tres escissions van forjar el seu caràcter i li van proporcionar una gran capacitat de treball. El 1999, Solé va publicar les seves memòries amb el títol Una història optimista. A mi em sembla, en canvi,que la seva va ser sobretot una història de voluntat, en el sentit de fer de l’autodeterminació personal el nucli central de la seva vida. Sospito que ell també pensava en això quan va escollir el concepte d’optimisme per al títol del seu llibre. L’optimisme de la voluntat.

Els deures de l’intel·lectual

Solé Tura amb el seu fill Albert, amb una imatge del Che, de 1968.
Solé Tura amb el seu fill Albert, amb una imatge del Che, de 1968.

En les seves notes a la presó, Gramsci també va delinear el seu tipus ideal d’intel·lectual, el qual va anomenar “orgànic”. Amb aquest adjectiu entenia un nou intel·lectual que superaria la distinció entre teoria i praxi, que estudiaria o s’inseriria en el món de la producció i que desplegaria una tasca d’enrobustiment polític de la seva classe social de referència.

Doncs bé, en els seus primers anys de militància clandestina, Solé Tura va ser un intel·lectual orgànic, o “teòric organitzador”, en estat pur: va contribuir a fundar dues revistes culturals marxistes (Quaderns de Cultura catalana i Nous Horitzons); va dirigir el Comitè Universitari del PSUC i va exercir d’enllaç amb les seves cèl·lules obreres; va estudiar i va escriure desenes d’articles periodístics i assajos politològics, va representar el partit en actes internacionals; va col·laborar a l’exili amb el Comitè Executiu de París; va treballar a Bucarest com a locutor de Radio España Independiente (1961-1963), i va codirigir (el 1964) la revista cultural del PCE Realidad. Els seus companys, començant pel carismàtic Manuel Sacristán, sempre van reconèixer la seva destresa i solvència per moure’s en els àmbits del pensament i de l’acció.

Aquesta manera d’interpretar el paper de l’intel·lectual es va caracteritzar, a més, per una forta inclinació a la veritat. Per Solé, l’home de cultura, per molt militant que fos, mai no podia amagar la realitat integral de les coses, cosa que li va provocar tensions polítiques d’envergadura. Per exemple, el 1958 va criticar la direcció del partit per voler posar fi a la dictadura per mitjà d’iniciatives voluntaristes com ara la cèlebre “Jornada de Reconciliación Nacional”. En la seva etapa a Romania, va constatar les penoses característiques del govern de Gheorghiu-Dej i el silenci del PSUC sobre uns règims, els de l’Est, que negaven moltes llibertats polítiques als seus ciutadans. I el 1964 va compartir l’anàlisi de Fernando Claudín i Jorge Semprún, dirigents de PCE, sobre la situació espanyola, una anàlisi que es basava en el convenciment que el franquisme no era un sistema de poder rígid i en plena descomposició, com sostenia Santiago Carrillo, sinó un règim prou fort i flexible per transformar-se i aspirar a tutelar un procés de transició democràtica. Per tant, els comunistes havien de preparar-se per afrontar una lluita que seria més llarga del previst i de cap manera predeterminada. Avui sabem que la història espanyola dels anys setanta, en bona part, els donaria la raó, però aleshores aquesta tesi els va costar l’expulsió de l’organització.

Solé va donar suport a Claudín i Semprún en el debat intern i va preferir tornar a Barcelona i començar de zero després de cinc anys d’exili en lloc de continuar militant en un partit el triomfalisme del qual no acabaven de veure ni els seus principals dirigents. No hi havia transformació social possible sense fer un exercici, tan dolorós com ineludible, de sinceritat. Perquè la veritat, tal com li havien ensenyat els clàssics de la seva tradició política, era revolucionària. Fins i tot la veritat de reconèixer que, a mitjan anys setanta, el PSUC havia canviat per a millor i que havia arribat el moment de tornar-hi.

L’alternativa al catalanisme

Solé Tura amb Fraga.
Solé Tura amb Fraga.

Si avui llegíssim Catalanisme i revolució burgesa amb distància i desapassionament, no entendríem les dures crítiques que el nacionalisme català va dirigir a Solé in illo tempore. Perquè, més enllà d’una reflexió final sobre l’esgotament polític del catalanisme històric, el llibre es limitava a il·lustrar com Enric Prat de la Riba va sintetitzar, en una brillant proposta política, les idees catalanistes de diferents autors de segle XIX. En realitat, es va aprofitar la sortida del llibre per atacar indirectament els vuit anys (1959-1967) de producció intel·lectual en què Solé va intentar, des de revistes clandestines i legals, desarticular l’entramat ideològic del nacionalisme català moderat i conservador.

Tot aquest treball partia d’una premissa que Solé va aprendre al PSUC: el catalanisme era un moviment políticament fracassat perquè havia caigut en l’error de voler solucionar el problema nacional català a través de polítiques conservadores (la Lliga de Prat i Cambó) o reformistes (l’Esquerra Republicana dels anys trenta) que no aspiraven a sortir del marc capitalista. Només el socialisme, que engendraria una societat avançada i a la fi pacificada, podia solucionar el plet català i restaurar les llibertats nacionals de Catalunya dins d’una Espanya republicana. Aquest és el motiu pel qual, durant el franquisme, el PSUC es va definir sempre com un partit “nacional” (català) i no “catalanista”. I aquest era el missatge implícit —però perfectament captat pels nacionalistes, que coneixien bé tots els escrits de Solé— que vehiculava Catalanisme i revolució burgesa. De manera que aquest no va ser un llibre anticatalanista o —com també s’ha dit— catalanista d’esquerres, sinó una obra que, si es connecta amb la producció anterior de Solé, presentava una visió postcatalanista i socialista de la qüestió nacional pròpia.

Si el PSUC no s’hagués ensorrat, ell hauria estat l’alternativa més eficaç al pujolisme

Els anys 1967-1968 el PSUC va aparcar aquest convenciment per evitar problemes amb els partits catalanistes i construir, al seu costat, una política unitària contra la dictadura. Solé, en canvi, es va mantenir durant uns quants anys més en aquesta posició, i, amb raó, va ser identificat pels nacionalistes catalans com el portador d’una visió, perillosament atractiva, que amenaçava el seu objectiu de liderar un moviment de reconstrucció nacional.

L’episodi del final de l’acadèmia privada EISA (Estudis i Investigacions, SA, 1967), reconstruït per Jordi Amat, que va veure la confrontació oberta entre el professor Solé Tura i el finançador Jordi Pujol a causa del marxisme postcatalanista del primer, és indicatiu de les pors que Solé despertava en el catalanisme organitzat. No n’hi havia per a menys: la seva capacitat argumentativa i el seu vessant de polemista, juntament amb l’autonomia de judici, el convertien en un competidor partidista temible. Hi ha motius raonables per pensar que, si el PSUC no hagués entrat en una espiral autodestructiva els anys 1980-1982, Solé hauria liderat l’alternativa política més eficaç al pujolisme governamental.

Un exemple de mètode

Hi haurà temps per discutir amb assossec historiogràfic cadascun dels encerts i dels errors que van significar la trajectòria política de Jordi Solé Tura. Però, com a ciutadans, ja podem dir que —en un moment en què Catalunya està sumida en un laberint identitari de sortida difícil, en el qual fins i tot els crítics d’esquerres de la Transició sembla que han acceptat tractats i normes que imposen una austeritat d’intensitat variable— era inevitable que les velles crítiques a Solé caiguessin en l’obsolescència politicomediàtica.

A més, no és en el terreny de les propostes polítiques concretes on més podem apreciar l’actualitat del seu llegat. Solé va viure unes circumstàncies històriques diferents de les actuals. I no totes les respostes que va oferir als problemes del seu temps servirien avui dia. Crec que s’hauria de veure en l’acció de Solé Tura un exemple de política realista però (auto)exigent a l’hora de reclamar el caràcter social de la nostra democràcia, sempre sustentada per un sofisticat bagatge cultural. Un exemple, en definitiva, de mètode.

Giaime Pala és historiador i professor a la Universitat de Girona.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >