Selecciona Edició
Connecta’t

Joana Biarnés: els rodets oblidats del glamur en l’Espanya franquista

El Centre d'Art de Tarragona exposa 88 fotografies inèdites de moda de la fotoperiodista catalana

Editoria de 'Moda' a Madrid (1971).
Editoria de 'Moda' a Madrid (1971).

De Joana Biarnés (Terrassa, 1935-2018) es diu que va ser "el secret més ben guardat dels seixanta". Va romandre tan amagat als ulls de tots que no se'n va reconèixer el valor –com acostuma a passar si s'és una dona amb talent– fins que ja va ser massa tard. La filla d'obrers que va entrenar la seva mirada fotogràfica al camp de futbol del seu poble, la primera fotoperiodista d'Espanya, ho va capturar (gairebé) tot en el tardofranquisme i la Transició: a més de colar-se a l'avió dels Beatles (i retratar-los des del lavabo), enganyar Polanski per fotografiar-lo a Marbella en l'aniversari de la mort de Sharon Tate, revelar les fotos dels Oscar al lavabo de Xavier Cugat o ser la preferida de Raphael o Serrat, Biarnés ho va cobrir pràcticament tot. Va treballar per a l'Abc i Blanco y Negro, va dirigir l'equip de l'agència Confifoto i va fundar l'agència Sincropress. En les seves fotos hi tenien cabuda des de la devastació causada per la riuada del Vallès el 1962 fins a Nuréiev o Orson Welles. El seu treball comprèn un quart de segle de pur periodisme, perquè el 1985 es va afartar de l'ofici i se'n va anar a Eivissa a muntar un restaurant. Allà va viure plàcidament fins que Cristóbal Castro es va trobar amb unes fotos seves per a una exposició i va tornar a estar a dalt de tot el 2014, quan li van donar la Creu de Sant Jordi i es va produir un documental en honor seu (Joana Biarnés, una entre tots).

Rosanna Yanni amb maquillatge 'op art' al Rastro de Madrid (1965).
Rosanna Yanni amb maquillatge 'op art' al Rastro de Madrid (1965).

Després de cinc anys de reconeixements, amb una mostra comissariada per PhotoEspaña, la creació d'una beca per a joves fotoperiodistes o la publicació de Disparant amb el cor (Fundació Photographic Social Vision), Biarnés va morir als 83 anys a la seva Terrassa natal. El Centre d'Art de Tarragona ha recuperat ara part del seu treball i va inaugurar fa unes setmanes Joana Biarnés, moda a peu de carrer. La mostra, disponible al públic fins al 22 de desembre, conté 88 fotografies inèdites de la seva faceta com a cronista de moda espanyola dels anys seixanta i setanta. Igual que Avedon, que treia els seus models al carrer per al Harper's Bazaar de Diana Vreeland, Biarnés va fer el mateix per a la revista La moda en España o el diari Pueblo. L'esperit del fotoperiodisme es percep en les imatges: Biarnés sap conjugar l'atònita mirada del poble davant de models situades al bell mig del carrer cobertes amb exquisides pells animals o maquillatges op art –més futuristes que els de les noies d'Euphoria. En les seves fotos es respira aquest contrast entre el glamur impostat de la moda i la sinceritat de qui es queda bocabadat mirant l'espectacle de bellesa inspiracional de les models des de la Gran Vía madrilenya o a la sortida del metro de la Diagonal a Barcelona. 

Model amb pentinat Rapel, a Madrid (1967).
Model amb pentinat Rapel, a Madrid (1967).

Més enllà de les peces i els personatges retratats, el batec generacional d'una societat que es delia per més llibertat també es pot mesurar en les seves fotografies. També en les minifaldilles i els minishorts d'unes joves que corren energètiques en un dels seus editorials fotografiats en aquell Madrid que s'estenia ple de grues més enllà de la M-30. En el seu valuós arxiu hi ha Massiel, pensativa, emprovant-se el vestit que va acabar portant a Eurovisió. Marisol posa davant de la seva càmera satisfeta, provant que no té res a envejar a les Biba Girls londinenques del 1967. El carrer Tuset també hi té el seu lloc, com a escenari inequívoc d'aquella Gauche Divine burgesa que sacsejaria la vida cultural nocturna de Barcelona. Hi ha minivestits de núvia de Carmen Mir, instantànies de Courrèges, Paco Rabanne o Mary Quant –que va anar a fotografiar a Londres. També hi apareixen els modistes Asunción Bastida, Pedro Rodríguez; madrilenys com Miguel Rueda, Juan Rocafort o Antonio Nieto, o el cordovès Elio Berhanyer. Una mirada única, amb rerefons social, a tot aquell excés, força, imaginació i glamur d'una època en la qual se somiava amb poder tenir-ho tot sense renunciar mai a un estil prodigiós.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ