Selecciona Edició
Connecta’t

Mor Joana Biarnés, la primera fotoperiodista d’Espanya

La fotògrafa va cobrir els principals esdeveniments esportius i socials del país entre els anys seixanta i vuitanta

Biarnés, en una exposició a Terrassa el 2014.
Biarnés, en una exposició a Terrassa el 2014.

El 1965, la fotògrafa Joana Biarnés (Terrassa, 1935) es va colar a l'avió en què els Beatles viatjaven de Madrid a Barcelona. Va volar amb la banda i va estar a l'habitació d'un hotel fent-los fotografies durant tres hores sense que els del famós quartet de Liverpool s'adonessin que era una fotògrafa professional. "La clau va ser que vaig fer les fotos sense flaix i ells es van pensar que era una fan embogida que tenia diners per seguir-los a tot arreu. La foto de les escales de l'avió jo no la vaig fer, perquè aquesta la va fer tothom, però les de l'hotel només les tenia jo. Sempre m'ha agradat fer fotos diferents", recordava Biarnés fa tot just uns dies en una trobada per a EL PAÍS. Biarnés, que ha mort als 83 anys d'un infart aquesta matinada a casa seva, a Viladecavalls, va conservar fins a l'últim moment les ganes de fer fotografies, malgrat els problemes de vista que la van afectar els últims anys.

Autodidacta, com la gran majoria de la seva generació, que van donar a la fotografia un llenguatge modern allunyat del salonisme que havia imperat fins avui, li agradava dir que "la fotografia no s'ensenya a les acadèmies, ni als tallers. És el carrer el que te n'ensenya".

A Biarnés sempre se l'ha reconeguda per aquest treball únic dels Beatles que mostrava una dona intrèpida que es movia amb agilitat en un món d'homes. Tant, que quan des del diari Pueblo, on va treballar durant 22 anys, l'enviaven a cobrir una informació li solien preguntar "On és el fotògraf?" i ella responia "El fotògraf soc jo". No ho va tenir tan fàcil quan les fotografies les va haver de fer als camps de futbol. "Em deien de tot. 'Guarra!', 'Busques nòvio?', 'Ves a casa a rentar els plats!', però jo no en feia cas". Per sort, el seu treball majoritari va ser al voltant del món de la cultura, "de l'artisteo", com solia qualificar les seves magnífiques imatges dels protagonistes de la cultura i del món de l'espectacle dels anys seixanta i vuitanta. Des de Marisol fins a Joan Manel Serrat, passant per Lola Flores, Rocío Jurado, Luis Buñuel, Massiel (que va acompanyar a París a comprar-se el seu famós vestit amb el qual va cantar i va guanyar a Eurovisió el 1968), Salvador Dalí, a qui anomenava "mestre" i amb el qual li va unir una gran amistat d'anys, i Raphael, de qui va ser fotògrafa oficial durant anys. "Al món de la cultura no vaig tenir mai cap problema", reconeixia.

El 1985, amb l'arribada dels paparazzi, Biarnés va penjar la càmera i es va retirar a l'illa d'Eivissa, amb el seu inseparable Jean Michael, i van obrir un restaurant on moltes de les persones que havia fotografiat anaven cada estiu a menjar-se una de les seves famoses paelles. I així va estar 20 anys, fins que es va jubilar i es va instal·lar a Viladecavalls (Vallès Occidental), molt a prop de la seva Terrassa natal.

Biarnés es va donar a conèixer com a periodista gràfica el 1962, quan va cobrir les terribles inundacions del Vallès, la comarca on treballava. "Les vaig enviar en un taxi i van ser les imatges que la televisió va utilitzar per il·lustrar la tragèdia", explicava. Les dues dècades que va romandre lluny del món de la fotografia l'havien fet caure en l'oblit. Va ser un altre fotògraf de Terrassa, Cristóbal Castro, qui, preparant una exposició sobre els 50 anys d'aquestes inundacions, va redescobrir el potencial d'aquesta dona que recordava totes i cadascuna de les històries i anècdotes que s'amagaven darrere de les seves imatges. Una exposició amb el seu treball que ha recorregut diverses ciutats espanyoles, un documental i un llibre van col·locar Biarnés al lloc que li correspon dins del món del fotoperiodisme espanyol, i ara ha esdevingut una referència obligada.

Senzilla, propera i amb ganes d'explicar la seva feina, Biarnés, sense renunciar a les seves famoses fotografies dels Beatles, reivindicava la resta del seu treball: "No és que estigui farta que es parli d'aquest treball, però sembla que en la meva vida professional no he fet res més". El que també li agradava explicar, amb humor, és que aquestes fotos també li eren útils en la seva vida diària: "Quan arribo a una de les parades del mercat, el dependent, fan absolut dels Beatles, sempre em diu: 'Què li poso, que segur que té pressa' i em cola davant de tothom. No hauria pensat mai que passar una estona amb els Beatles fos tan útil", explicava amb un gran somriure.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >