Selecciona Edició
Connecta’t

La ‘resurrecció’ del Palau de la Música

Un documental explica com es va viure l'espoli, fa una dècada, en mans de Fèlix Millet i Jordi Montull

Fragment del documental 'El Palau de la Música (Resurrecció)'.
Fragment del documental 'El Palau de la Música (Resurrecció)'.

“Tots sabíem que les coses que es feien no eren normals, sobretot els que érem a comptabilitat i quan van entrar els mossos vam veure la magnitud del tema”. Elisabeth Rodríguez, treballadora del Palau de la Música de Barcelona, és un dels testimonis que explica sense embuts que quan va entrar la policia autonòmica al Palau –tota una institució cultural de Catalunya– avui fa just 10 anys, molts van tenir l'estranya sensació que es confirmaven les seves més o menys fundades sospites. El d'ella és un de la vintena de testimonis que apareixen a El Palau de la Música (Resurrecció), un documental que ha promogut el mateix Palau aprofitant la programació, al juny, de la Simfonia número dos de Mahler, Resurrecció. El documental es pot veure al web de la institució i aquest dimarts l'emetrà TV3 al programa Sense ficció.

Una cinta en què la música de la contundent simfonia de Mahler serveix per enquadrar el que va ser un dels principals escàndols de Catalunya aquest segle XXI. El cas Palau, pendent del recurs davant del Tribunal Suprem, es va tancar amb una sentència que va condemnar Fèlix Millet i Jordi Montull a nou i set anys de presó, respectivament, per l'espoli de 23 milions d'euros. Una trama de falsejar la comptabilitat del Palau que va enriquir els condemnats i va servir de finançament a Convergència Democràtica de Catalunya (CDC), que va haver de retornar 6,6 milions d'euros en ser reconeguda com a beneficiària. El documental no utilitza imatges històriques del cas, sinó el making of del concert —i la mateixa funció— que es va fer el 27 de juny sota la direcció del carismàtic Gustavo Dudamel, una de les veus de la cinta.

Els cinc moviments de la simfonia són els que enquadren les diverses parts del documental: espoli, fer net, nou projecte, el judici i resurrecció. Un treball, realitzat per la productora Prodcaster, que, de passada, mostra una visió poc coneguda: la preparació i els assajos d'un concert amb una gran orquestra i la força dels cors de l'Orfeó Català. També la reconstrucció, en tots els sentits, de la institució i la seva refundació musical amb Joan Oller. I, per descomptat, la bellesa de l'arquitectura de Domènech i Montaner, en un primeríssim pla.

Les sospites de què parlen diversos treballadors entrevistats les aixecaven, per exemple, els viatges i l'alt nivell de vida de Fèlix Millet –omnipresent president del Palau des del 1978, més de tres dècades gestionant-lo com va voler– mentre als cantaires de l'Orfeó Català se'ls negava poder sortir fora de Barcelona de gira perquè “no hi havia diners”. Joan Llinares, que va assumir la direcció fins al 2011 per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona, va ser una de les persones clau per desfer la trama que van ordir els condemnats per espoliar el Palau. “Jo em vaig trobar amb la sorpresa que hi havia més d'un centenar de comptes corrents, una cosa que era fora del normal”, explica en el documental. Llinares, en ser advertit per una treballadora del Palau, va haver d'ordenar que les màquines de triturar paper paressin perquè s'estaven destruint proves. Uns primers dies després de l'entrada dels mossos que van ser molt convulsos per tots els que formaven la gran família del Palau, com explica la que és des de llavors la presidenta de la Fundació, Mariona Carulla: “Una setmana després li vaig dir a la dona de Millet que millor que [Fèlix Millet] no vingués al Palau perquè li prohibirien l'entrada”. Ho explica perquè Millet –ja destituït i investigat però en llibertat– li va dir a ella –ja presidenta– que el deixés sol “en un despatx que ja no era el seu”.

El documental no revela cap sorpresa respecte a tot el que va sortir a la llum durant la instrucció i en el judici seguit fa més d'un any i mig, però el relat de tots els testimonis dona una visió de conjunt de la magnitud del “culebrón”, tal com el defineix un altre dels entrevistats, Jordi Martí, el comissionat de Cultura del Consistori en aquell moment, llavors a les files del PSC. La commoció en la societat i el món cultural català amb l'esclat del cas va ser notòria. Fins a aquell dia, el 23 de juliol del 2009, Millet tenia tota la consideració. De fet, aquell mateix dia, l'Ajuntament es va afanyar a retirar de l'ordre del dia del ple la concessió de la Medalla d'Or de la ciutat pels seus “mèrits culturals” a Millet.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >