Selecciona Edició
Connecta’t

El dia que Mas va trucar a Millet en ple escorcoll

El fiscal del ‘cas Palau’ rememora la irrupció dels Mossos al coliseu modernista, de la qual es compleixen 10 anys

Escorcoll dels Mossos al Palau, el 23 de juliol del 2009.
Escorcoll dels Mossos al Palau, el 23 de juliol del 2009.

A Emilio Sánchez Ulled li queda lluny aquell matí d’estiu en què va entrar al Palau de la Música. La llunyania és física —viu a Brussel·les, on ara és conseller de justícia a la macroambaixada espanyola— però també emocional. I no obstant això, hi ha sensacions que no oblida. Com el nus a l’estómac que va sentir en irrompre, acompanyat d’un grup de Mossos, al coliseu modernista. “Anàvem amb una cautela absoluta pel que el Palau representava socialment i culturalment”. O els “nervis” que va veure reflectits al rostre del capo, Fèlix Millet, després convertit en saquejador confés. Millet “no parava de rebre trucades”. La primera, segons va dir ell mateix i reconeixen diversos testimonis, la del llavors líder de Convergència Democràtica, Artur Mas.

“És que és Mas, és que és Mas”, va intentar justificar-se Millet quan el fiscal el va reprendre per utilitzar el telèfon mòbil en ple escorcoll. La trucada, de Palau (de la Generalitat) a Palau (de la Música), no es va veure llavors com a res premonitori. Amb el temps, l’espoli de la institució musical va derivar en el gran escàndol de corrupció de Convergència: per primera vegada, es va provar el finançament il·legal del partit de Mas.

Però aquell matí del 23 de juliol del 2009 —data clau en la història contemporània de Catalunya, de la qual es compleixen deu anys—, Sánchez Ulled ni tan sols s’ho podia imaginar. “Investigàvem una sortida sospitosa de diners, però no en sabíem gran cosa. Recordo que, en la reunió prèvia a l’escorcoll amb la policia, els vaig dir que l’assumpte era tan groller [l’Agència Tributària havia detectat un ús excessiu de bitllets de 500 euros] que no creia que hi hagués finançament il·legal”.

El fiscal anticorrupció, ara en serveis especials, riu de la seva falta d’olfacte, esmenada després amb una investigació en què va demostrar que Convergència es va embutxacar 6,6 milions en comissions il·legals pagades per Ferrovial a canvi de l’adjudicació d’obra pública. Amb aquest mateix sentit de l’humor, Sánchez Ulled va comentar als mossos que fossin prudents en l’escorcoll: “Els vaig dir: ‘Aneu amb compte perquè, si trenquem alguna cosa, això és patrimoni de la humanitat”.

Els agents no van trencar res i, de fet, gairebé no van posar els peus en zones nobles del Palau. L’escorcoll es va centrar en despatxos anodins on, segons un treballador, es guardaven papers. “En un local-traster vam trobar una carpeta on apareixia un compte a Suïssa amb força diners”, recorda Sánchez Ulled, que immediatament va demanar una comissió rogatòria i la retirada del passaport de Millet. Va ser un dia intens, un escorcoll de 12 hores del qual tot just es va absentar uns minuts per dinar un entrepà en un bar que hi havia a prop.

Un any i mig i el Suprem continua sense dictar sentència

L’Audiència de Barcelona va dictar sentència sobre el cas Palau el gener del 2018, nou anys i mig de l’escorcoll dels Mossos a la institució musical. La investigació va avançar a bon ritme els primers anys, però després va entrar en una letargia de recursos que van allunyar la possibilitat real d’empresonar els culpables. A més de les condemnes a Millet i Montull, saquejadors confessos, el tribunal va sentenciar l’extresorer de Convergència, Daniel Osácar, a quatre anys i mig de presó. Cap dels 12 condemnats és a la presó.

Tant les defenses com la Fiscalia van recórrer contra la sentència davant del Tribunal Suprem. Però aquest encara no s’ha pronunciat malgrat que ja ha passat un any i mig. Ni tan sols hi ha data prevista per celebrar la vista, informa Reyes Rincón. El Suprem haurà de dictar la resolució definitiva, cosa que podria portar Millet, Montull, la seva filla Gemma Montull i Osácar a la presó.

“Durant l’escorcoll, sonava música d’òrgan. Era la Toccata i fuga en re menor, BWV 565, de Bach! És la que posen a les pel·lícules als genis del mal”, riu altre cop, en conversa des de Brussel·les. Un grup de japonesos en visita guiada miraven amb cares de desconcert els mossos que sortien amb caixes de cartró, mentre els treballadors del Palau esperaven. Sánchez Ulled encara els recorda. “Alguns feien cara d’estupor. D’altres estaven com ofesos, no entenien què hi fèiem, allà. I altres cares et cridaven l’atenció perquè era com si diguessin ‘es veia venir...”

Millet va sortir aquell dia del Palau envoltat de càmeres, però en llibertat. I així va seguir —amb un lleuger parèntesi per una altra causa judicial, la de la construcció fallida d’un hotel de luxe— fins que, el gener del 2018, l’Audiència de Barcelona el va condemnar a nou anys i vuit mesos de presó per haver saquejat 23 milions de l’entitat en col·laboració amb la seva mà dreta, Jordi Montull. Va estar 25 dies a la presó —a gairebé un dia per cada milió que es va embutxacar— i després va quedar en llibertat a l’espera de la sentència definitiva del Suprem.

Sánchez Ulled es queda amb el “moment eureka” que va suposar veure amb els seus ulls, per primera vegada, proves documentals de l’esbombat finançament il·legal de CDC. Uns anys abans, quan l’expresident Pasqual Maragall va adreçar a Mas al Parlament la seva cèlebre frase de “vostès tenen un problema, i aquest problema es diu 3%”, el fiscal superior, José María Mena, va posar Sánchez Ulled a investigar amb el seu col·lega Fernando Rodríguez. Llavors no van poder avançar. “No sabíem on mirar. Ningú ens donava cap pista”. Però aquell matí de juliol del 2009, la música del 3% va començar a sonar.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ