_
_
_
_
_
primavera sound

Miley Cyrus ensenya el camí en el Primavera Sound

L’artista, a qui li va costar trobar el ritme, protagonitza un divendres marcat pel punk i la diversitat

Xavi Sancho
Miley Cyrus, divendres al Primavera Sound.
Miley Cyrus, divendres al Primavera Sound.JUAN BARBOSA (EL PAÍS)

“El punk el van inventar Bikini Kill i el punk és feminista”, cridava el madrileny Putochinomaricon a mitja tarda durant la segona jornada des de l’escenari Pitchfork, al Primavera Sound. Ell és tot el que aquest festival vol ser i, per més que la seva afirmació no passaria ni mig control per l’agència de detecció de farses d’Ana Pastor, és gairebé impossible no alinear-s’hi, si arriba el moment de triar bàndol en aquesta batalla. Al cap i a la fi, el punk és ignorància, i el punk és el millor que li va passar a la música al segle XX. I, tot i que ell no s’ho cregui, fa punk.

Urbà, cercabregues, compromès i melòdic. No hi cap la metàfora en el seu discurs ni en la seva posada en escena. Transvestits, insults ben dirigits, discursos empàtics i divertits. És un maleït crac. I, si no li agrada, almenys intenti que li agradi als seus fills. Pensi que aquest pot fer per ells el mateix que van fer per vostè tots aquests grups indies que el van ajudar al fet que no estigués tan sol ni se sentís tan rar en la seva adolescència.

Más información
El Primavera Sound s’obre per primera vegada al reggaeton
El rock poleix el Primavera

Una mica més tard, a l’escenari Seat, Carly Rae Jepsen hi pujava vestida de rojigualda amb transparències, metàfora accidental o subtilesa, triï la seva pròpia aventura. A saber. En aquest festival es ve a per respostes, no a fer més preguntes. En fi, que la canadenca va sortir amb tot. En el seu cas, tot és un pop com el que s’ha fet des dels vuitanta: una barreja entre la melodia i la tecnologia, entre la candidesa i la gosadia. Entre el públic es van organitzar, fins i tot, flashmobs, amb gent fent coreografies del reguitzell de hits amb els quals ha passat de ser aquella cantant del vídeo del cotxe (Call me maybe) a un fenomen durador i transversal. Tot i que el seu darrer disc fluixegi més que no caldria, ella és capaç de sostenir-se a força de saltirons i de promeses d’un món amb magdalenes gratis per a tots.

Funciona millor a Youtube que en directe, però, tot i això, continua sent algú entranyable a qui tampoc cal demanar-li que canviï el món, simplement n’hi ha prou que el pinti de colors pastís. El final amb Cut to The Feeling va semblar una cosa semblant a l’apoteosi, amb la facció més jove de l’audiència en un estat envejable d’èxtasi. I això que el sol encara no s’havia post. Parlant del sol…

Hi va haver un temps que el sol no es ponia en el regne de Miley Cyrus, que, de totes les noies Disney, és la que es va allunyar abans, més i millor d’aquesta benedicció que sempre acaba en estigma. Després d’una imperial Janelle Monáe, li tocava mantenir el llistó. Va haver-hi canvi de torn, com bastant sovint està passant en l’esdeveniment. Va arribar de nou l’armada postadolescent i se’n va anar la brigada de quadragenaris que adora Janelle, com una vegada va estimar Prince. Miley va pujar, va veure i va ensopegar. Amb un so extremadament pla, va trigar una bona estona a aconseguir que tot el que l’envoltava (músics, llums, fins i tot, cançons) s’elevés a la seva altura. Enrere ha quedat el seva procacitat més salvatge i, en aquest trànsit cap a l’extrem centre, ha perdut més que bestiar, tot i que continua sent la persona del món a la qual millor li queda qualsevol cosa que es posi. Per moments era com veure la Bonnie Raitt o la Tina Turner més crepusculars.

Miley té alguna cosa, i aquesta cosa és el que fa que la gent corri per arribar a veure-la

Però Miley té alguna cosa, i aquesta cosa és el que fa que la gent corri per arribar a veure-la, que la gent que no vol veure-la es quedi a veure què fa i que els que se’n van, perquè ja no creuen voler veure-la, tornin. Allò seu era rar i ara és normal, però manté certa connexió amb el lema del festival: the new normal (el nou normal). Per bé que, en el seu cas, com en el d’altres, té més a veure amb la intenció que amb l’execució.

Més tard, s’esperava amb ganes Kate Tempest, poeta, rapera, veïna. Una persona i una artista incomparables. I a Robyn, aquesta dona meravella que ho va començar tot. Almenys, tot el que gira al voltant d’aquest Primavera Sound d’intencions explícites aspira a marcar el camí cap al qual s’han de dirigir aquests esdeveniments en el futur, quan ja ningú pensi que tot el que és normal és nou.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Xavi Sancho
Forma parte del equipo de El País Semanal. Antes fue redactor jefe de Icon. Cursó Ciencias de la Información en la Universitat Autónoma de Barcelona.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_