Selecciona Edició
Connecta’t

El rock poleix el Primavera

Courtney Barnett destaca en un panorama sense ensurts el primer dia de pagament

Courtney Barnett, ahir al Primavera. Veure fotogaleria
Courtney Barnett, ahir al Primavera.

Encara era aviat, tant per l'hora, amb prou feines les 16.30, com pel dia, el primer de pagament del festival. Però l'ambient al Primavera Sound, dijous a la tarda, no recordava gens la cridòria juvenil del vespre anterior, amb un recinte ple de joves de vint-i-pocs anys que van aprofitar que la jornada era gratuïta. Però tot arribarà, tot menys aquesta sensació d'estrena que comporta arribar tan aviat al recinte, que és semblant a la d'entrar en un parc d'atraccions abans que obrin les portes o, a la situació inversa però similar de visitar un lloc de platja quan l'estiu ja s'ha acabat. A aquestes hores se sentien grups provant els instruments, amb aquest immisericordiós i pesat accent de les bateries, i d'altres, músics d'infanteria, que arribaven al recinte carregant els instruments, músics anònims d'aquests que també formen part de l'oferta d'aquest immens supermercat de la música, i d'altres coses, que és el Primavera. El Primavera i gairebé tots els altres festivals de mida XXL, de fet.

Feia calor a primera hora de la tarda, però la brisa i l'experiència dels més veterans feien pensar que, quan caigués el sol, aquests vestuaris pensats per lluir tatuatges serien poca cosa per passar la nit. Amb això els estrangers tenen avantatge, ja que per a ells aquestes temperatures són tòrrides, i fins i tot la nit, afavorida per l'escalfament propi de l'activitat festivalera no estrictament musical, els resulta tolerable. Però la notícia és que aquest any l'estiu i la calor no arriben amb el Sónar, desplaçat al juliol per una fira tèxtil, sinó a finals de maig. De fet, es preveia molta calor les dues jornades que queden de festival.

Algunes novetats quan la música encara no era la protagonista. La primera és que el públic s'ha convertit en gestor de residus per primera vegada al festival, ja que els gots, amb llegendes que et converteixen en un militant de l'ecologia que lluita contra l'extinció de l'ornitorrinc només per tocar-los, es cobren i no es canvien per l'import que costen. Traducció: el festival s'estalvia personal de neteja, i els gots acompanyen cada persona en qualitat d'animal de companyia. No és difícil intuir que aquesta constant descàrrega de funcions en qui paga, el consumidor, ens porta cap a un futur en què serà el mateix públic qui acabarà actuant en el que es dirà democràcia artística, talent emergent inopinat o qualsevol altre invent que només amaga la delegació de responsabilitats organitzatives. No, un festival no és diferent de la vida actual.

Encara sota el sol, el Primavera va començar mirant una mica al passat, amb formacions de cert aire malenconiós o directament idònies per sonar de fons en una cocteleria, com és el cas d'Alice Phoebbe Lou. Encara més lànguida, Soccer Mommy va comparèixer amb cua de cavall, un pentinat que ja no porten ni les col·legiales, per presentar el seu pop, un pèl trist i de tall clàssic. Moment de pensar que tants i tants grups que passen pels festivals acaben sent com núvols que són allà, s'assemblen sense ser del tot iguals, el vent se'ls emporta fora de la vista i sorgeixen altres que els substitueixen. Un panorama canviant però tan uniforme com les estanteries de làctics en un hipermercat. La primera sacsejada que va marcar el final de l'escalfament va venir de la mà del hip-hop, encarnat en Danny Brown i la seva veu aguda. Vestit amb un xandall amb més colors que una fàbrica de pintura, els baixos que ressonaven, els cops d'electrònica i la constant alteració del ritme, res era reiteratiu, el nord-americà va connectar el festival amb els temps que corren, impulsors d'actituds més combatives i expansives, si més no en l'estètica musical.

I parlant de nous temps, aquests han portat a la gran esplanada dels dos escenaris mastodòntics una moqueta verda que fa de tapís del terra per evitar polsegueres pròpies dels deserts del nord de Mèxic. Es guanya confort, i de passada, es mostra a l'Ajuntament, encara virtual, que l'organització fa una cosa mentre espera el reivindicat asfaltat de la zona. Sobre aquesta estora, el públic va assistir en nombre considerable a un altre concert de perfil núvol que passa. Mac Demarco fa un pop entretingut, de melodies en ocasions fàcils, la imatge de les quals no es correspon amb l'imaginari indie. Tant ell com els seus músics semblaven turistes anglesos a Lloret, i a la seva actitud escènica només li faltava algun acudit per arrodonir la (involuntària?) paròdia. Res a veure amb la posterior actuació de Courtney Barnett, una australiana amb una personalitat que va més enllà dels núvols. Aspecte de qui no vol semblar artista, dicció clara, una manera de cantar de vegades gairebé parlada, textura de rock rugós i cançons amb personalitat malgrat la seva coneguda gramàtica van establir la pauta de l'actuació, que va marcar el to entre el dia i la nit de la primera jornada de festival.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >

MÉS INFORMACIÓ