Selecciona Edició
Connecta’t

Una fotògrafa a l’ombra

Terrassa homenatja Joana Biarnés, una de les primeres dones fotoperiodistes espanyoles

Joana Biarnés amb una de les seves fotos dels Beatles.
Joana Biarnés amb una de les seves fotos dels Beatles.

La seva càmera va retratar els personatges de més renom dels anys seixanta i setanta. Però mai amb una mirada convencional. Joan Manel Serrat fent la migdiada, el torero Manuel Benítez El Cordobés en roba interior, Alfredo Landa amb mirada trista o les llavors infantes i el príncep Felip, simplement com a nens. Són algunes de les imatges que formen la primera exposició retrospectiva de Joana Biarnés (Terrassa, 1935) que la seva ciutat natal li ha organitzat com a homenatge a la que va ser una de les primeres dones fotoperiodistes espanyoles.

La trajectòria de Biarnés no va ser fàcil. Dona, jove, rossa, atractiva i armada amb una càmera de fotos no era una imatge habitual a principis dels seixanta, i menys als camps de futbol que ella regentava. Allà es va entrenar com a ajudant del seu pare, també fotògraf. Els improperis que va haver d’aguantar durant aquella època –de l’estil “el teu lloc és a la cuina!”– no van fer cap mena d’efecte en la seva vocació, ans al contrari. El seu esperit de superació es va tornar a posar a prova amb les inundacions que van assolar la seva ciutat i la comarca del Vallès el 1962. El país va conèixer la tragèdia gràcies a les seves fotografies que va emetre TVE, que ella mateixa va portar en mà fins als estudis de Miramar.

Malgrat totes aquestes dificultats, Biarnés acostuma a assegurar que la seva vida està plagada de moments de contes de fades. Gràcies a un d’aquests moments va aconseguir un contracte amb diari Pueblo de Madrid, en el qual va treballar des del 1963 fins al 1972. Els protagonistes del conte van ser ni més ni menys que els Beatles. La jove es va colar a l’avió que els portava de la capital fins a Barcelona i els va seguir fins a l’hotel. “El no ja el tens, ara cal anar a buscar el ”, recorda Biarnés. I va trucar a la porta de l’habitació. Va passar tres hores amb el grup i va aconseguir unes fotografies insòlites que mostren escenes amb els músics relaxats.

“Jo sempre he buscat la part més humana de les persones. Amb els famosos intentava que no estiguessin pendents de mi, sinó que era jo la que estava pendent d’ells. Així aconseguia retratar-los en situacions disteses”, afirma Biarnés. Amb aquesta tàctica va aconseguir que el seu reportatge sobre la Família Reial captés les infantes i el príncep amb gestos naturals i actitud de simples nens. En una altra de les instantànies reunides a l’exposició, que acull la Sala Muncunill fins al 2 de novembre, es veu Serrat estirat en un sofà fent la migdiada. “Amb Serrat ens vèiem molt i un dia vam quedar per dinar a casa, ell estava cansat i va fer una becaina. I el vaig enganxar així”, explica Biarnés, deixant entreveure un somriure murri.

Assegura que el secret de la seva relació amb la jet set era la confiança i la complicitat. “Em deixaven fer les fotografies, sabent que si no volien que es publiquessin, jo ho complia”, afirma Biarnés. Això li va valer regals com aconseguir fotografies irrepetibles de Rudolf Nureyev amb Antonio El Bailarín. “La Juana era amiga de l’Antonio i a ell li interessava tenir fotografies amb Nureyev, que mai es deixava entrevistar, així que van acordar que ella es faria passar per la secretària de l’Antonio. En un moment de distensió al jardí de la casa de l’Antonio li va preguntar a Nureyev si la seva secretària podia fer unes fotos i així les va aconseguir”, explica Cristóbal Castro, fotògraf i impulsor de l’exposició.

Biarnés va ser la fotògrafa oficial del cantant Raphael molts anys. Durant aquest temps el va retratar en moments entranyables com bufant les espelmes del seu 28è aniversari a la plaça Roja de Moscou. En plena era soviètica, la jove intrèpida va aconseguir que un forner moscovita li fes un pastís i li va donar al cantant després d’un concert a la capital russa. “Vam anar a la plaça Roja a celebrar-ho i va venir la policia. Però en dir-los que hi havia Raphael, ens van deixar en pau. En aquesta època ell era com un Déu allà”, recorda Biarnés, que aquest any va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Després de deixar el diari Pueblo, la fotògrafa va treballar per a d’altres publicacions com Blanco y Negro o ABC. També va fundar la seva pròpia agència, Sincro Press, que la va portar a viatjar als Estats Units. El 1985 es va retirar de la fotografia, cansada de la superficialitat que començava a impregnar el sector. Es va refugiar a Eivissa, on va muntar un prestigiós restaurant al qual acostumaven a anar els seus amics famosos, inclosos el comte de Barcelona, Joan de Borbó.

“El nom de Biarnés era mític entre els fotògrafs de Terrassa, tant pel seu pare com per ella, però ningú sabia res d’ella ni havia vist la seva obra”, assegura Castro. L’exili professional de Biarnés va fer que la seva obra gairebé caigués en l’oblit, però la seva participació en una exposició de la famosa fotògrafa Colita fa uns anys va encuriosir Castro. Llavors va iniciar la seva recerca, la va localitzar i va descobrir els negatius que s’emmagatzemaven a la residència actual de Biarnés a Viladecavalls (Vallès Occidental). Castro no deixava de sorprendre’s, allà hi havia autèntics tresors que ara tornen a començar a veure la llum. I al darrere, grans històries.

S'adhereix als criteris de The Trust Project Més informació >